Fa uns quatre anys, la ventura ens va portar a la meva esposa i a mi a Salamanca. La Pontifícia Universitat Catòlica de Xile m’hi va enviar perquè estudiés un doctorat en aquesta bonica ciutat a fi que perfeccionés la meva formació en filosofia i dret canònic. Com a germans seguidors de l’itinerari marcat pel Camí Neocatecumenal, vàrem ser rebuts cordialment en la tercera comunitat de la parròquia de sant Martí, la qual ha estat testimoni de la nostra vida durant aquest temps; vida que s’ha vist desbordada amb el naixement dels nostres tres primers fills.
Mentre preparàvem el viatge de tornada a la nostra llunyana pàtria, recordàvem com ens va impactar el testimoni dels germans que han peregrinat i han tornat de Medjugorje. Les seves vivències ens han motivat molt d’assistir i de pregar en el lloc on la Santíssima Mare de Déu està conduint aquesta generació a fer la voluntat del seu estimat Fill. Els nostres fills petits, les visites de familiars i la fi de la meva tesi doctoral, varen impedir que hi anéssim en la primera peregrinació organitzada per les comunitats de la nostra parròquia. Tot i que, vist l’amor de la Mare del Cel per aquest estimat Fill, mitjançant la meva catequista Alícia, la Mare de Déu em va inspirar d’acollir la invitació del dejuni setmanal sense viatjar encara a terres eslaves. Progressivament el meu cos va anar assimilant les privacions que això implicava, mentre esperava el moment de prendre només pa i aigua durant tot el dia. Un primer fruit fou el reordenament interior, la pau i la recuperació de les certeses de la fe que sempre m’havien acompanyat, tot i que amagades durant un cert temps pels dubtes retòrics…
Un divendres del mes d’octubre vaig sentir, una vegada ja recuperada la intimitat amb Jesucrist que tant desitjava, que arribava el moment del kairós que em convidava dejunar durant tot el dia. Amb joia, alhora, aquest dia van succeir tres esdeveniments plens de gràcia: em telefonava el degà de la facultat de dret Canònic de la Universitat Pontifícia de Salamanca per a comunicar-me que la Universitat em concedia una beca per completar els meus estudis de dret canònic (que no sabia si els podria acabar); em van confirmar des de Xile que tornaria com a professor a jornada completa per ensenyar Filosofia i Dret Canònic a la Facultat de Teologia de la Pontifícia Valparaíso, i finalment al capvespre, un matrimoni de la comunitat arribava per sorpresa a casa nostra amb el regal d’un cotxet per a la nostra filla petita, al meu entendre, animats per la maternitat de Maria.
Aquests gestos de complicitat de la Mare de Déu han significat una fita com la que vaig percebre en anteriors peregrinacions a Lourdes o Fàtima. Tinc la certesa que aquest apropament, que augmenta dia rere dia pel fet de resar el rosari, la mare del Cel xiuxiuejarà un nou kairós a fi de concretar la nostra presència física davant la Mare de Déu en aquell lloc tan amagat d’Europa. Per ara, i mentre esperem aquest moment, dono fe dels fruit del dejuni i de l’esdevenir de la meva vida per tal de voler esgotar amb els memorials viscuts la misteriosa trobada.
Juan Pablo Faúndez Allier
Salamanca, 22 de desembre del 2011
