“Medjugorje és una continuació de Fàtima” digué el Sant Pare Joan Pau II al bisbe Pau Maria Hnilica SJ el 1984. Quantes vegades el Sant Pare va parlar favorablement de Medjugorje amb cardenals, bisbes, sacerdots i grups de fidels que van anar a visitar-lo i el van informar sobre Medjugorje. El Vicari de Crist, tan atent al curs de la història, mai no va vacil·lar en manifestar el seu amor i la seva gratitud cap al missatge de Medjugorje. “Protegiu Medjugorje”, digué el Sant Pare també al pare franciscà Jozo Zovko, el qual pagà amb la presó la seva fidelitat a les aparicions de Medjugorje quan era rector de la parròquia el 1981. Joan Pau II, no només va mostrar la seva benevolència envers Medjugorje sinó que més d’un cop va manifestar el seu desig de visitar aquest indret (com va fer saber al president croata).
El juny de 1986, en resposta a un grup de dotze bisbes italians que cercaven consell pastoral sobre la gent que va en peregrinació a Medjugorje, comentava: “Deixin que la gent vagi a Medjugorje. Allà es converteixen, preguen, es confessen, fan penitència i dejunen”.
El 2 d’abril de 1986, segons el pare Ivan Dugandzie, OFM, durant una reunió amb el Sant Pare li digué que ell seguia contínuament els esdeveniments. “Vostè pot dir a tothom que cada dia prego per a una conclusió favorable d’aquests esdeveniments”. L´1 d’agost de 1989, en una al·locució del Sant Pare a un grup de metges italians dedicats a defensar la vida dels no nascuts i fer estudis mèdics i científics sobre l’aparició, segons reporta el bisbe Pau Hnilica SJ, Bisbe auxiliar de Roma: “El món d’avui ha perdut el sentit del que és sobrenatural. Però molts el cerquen i el troben a Medjugorje, a través de la pregària, la penitència i el dejuni”.
Del bisbe Michael D. Pfeifer, OMI, bisbe de San Angelo, Texas, National Catholic Register, el 15 d’abril de 1990: “Durant la meva visita ad limina a Roma amb els bisbes de Texas l’abril de 1988, vaig preguntar al Sant Pare la seva opinió sobre Medjugorje durant una conversa privada que vaig tenir amb ell. Ell parlà molt favorablement dels esdeveniments, destacant el bé que havien fet a la gent. Durant el dinar que els bisbes texans tingueren amb el Sant Pare més tard, Medjugorje tornà a ser esmentat i el Sant Pare en destacà com havien canviat les vides de les persones que hi anaven, afegint que en cap cas els missatges són contraris a l’Evangeli”.
“Medjugorje és un gran centre d’espiritualitat!”, comentà el Sant Pare durant una conversa el febrer de 1990, segons explica el bisbe Murilo Krieger, bisbe auxiliar de Florianàpolis (Brasil), en una xerrada que tingué lloc just abans que anés per quarta vegada a Medjugorje. El Sant Pare accedí a la petició del bisbe Krieger i donà la benedicció papal als vidents (National Register, 29 d’abril de 1990).
“Si jo no fos el Sant Pare, ja seria a Medjugorje”. Segons explicà el 21 d’abril de 1989 el bisbe Pau Hnilica, SJ, Bisbe auxiliar de Roma, va ser “renyat” pel Sant Pare per no haver-se aturat a Medjugorje durant el viatge de tornada a Roma, venint d’una reunió a Moscou.
El Sant Pare digué al pare Jozo Zovko el 20 de juliol de 1992: “Ocupi’s de Medjugorje, no es cansi de tenir cura de Medjugorje. Perseveri, sigui fort, jo estic amb vostè. Vetlli, segueixi Medjugorje!”.
L’arquebisbe de Paraguai, Mons. Felipe Santiago Bentez, el novembre de 1994 li preguntà al Sant Pare si feia bé donant la seva aprovació als fidels reunits en l’esperit de Medjugorje, especialment amb els sacerdots de Medjugorje. El Sant Pare respongué: “Aprovi tot allò que vingui de Medjugorje”.
El 22 de març de 1995, la Vicka acompanyà 350 soldats croates ferits i invàlids a Roma, on el Sant Pare els concedí una audiència privada. Ella en fou la intèrpret (de l’italià al croata) i el Sant Pare aviat la reconegué: “No ets tu la Vicka de Medjugorje?”, li preguntà. La Vicka aleshores li regalà un rosari bo i dient-li: “ Crec que vostè ja deu tenir molts rosaris, però aquest n’és un de ben especial, ja que va ser beneït per la Gospa durant una aparició”. El Sant Pare li digué: “Resa per mi a la Madona i jo resaré per tu”. Ell pregà amb ella una bona estona i la beneí.
Tot seguit es transcriuen uns extractes del llibre “Por qué es santo” de Slawomir Oder, postulador de la causa de la beatificació del Papa Joan Pau II, d’Ediciones B, on hi trobem referències de la devoció de Karol Wojtyla per la Mare de Déu.
-Mentre enraonaven sobre les aparicions marianes, una vegada un membre del seu entorn li va preguntar si havia vist la Mare de Déu. La resposta del Papa fou taxativa: “No, no l’he vist, però la sento.” (Pàg. 164)
-El cardenal Deskur va explicar que quan va ser nomenat arquebisbe de Cracòvia, Woijtyla va trobar el seminari diocesà gairebé buit i que per això va fer una promesa a la Mare de Déu: “faré tantes peregrinacions a peu a tots els santuaris, petits o grans, propers o llunyans, com nombre de vocacions em concedeixis cada any.” De sobte es va començar a omplir una altra vegada, fins al punt que quan l’arquebisbe va deixar Cracòvia per seure al tron de Pere, tenia cinc-cents alumnes. (Pàg. 165).
-L’arquebisbe assegurava que després de les seves “converses” amb la Mare de Déu, inexplicablement trobava la solució a qualsevol problema. (Pàg. 166)
-El rosari, com ell mateix reconeixia, era la seva pregària preferida: “el nostre cor pot aplegar, en les desenes del rosari, tots els fets que componen la vida d’una persona, de la família, del país, de l’Església i de la humanitat. La pregària senzilla del rosari batega al ritme de la vida humana.” (Pàg. 166)
-La seva devoció per Maria va créixer vivament quan es va aclarir que el tercer secret de Fàtima feia referència a l’atemptat de 1981. Molts testimonis del seu entorn confirmen que el Papa relacionava aquest dramàtic succés amb les aparicions de la Reina de la Pau a Medjugorje, a l’Ex-Iugoslàvia, que havien començat justament el juny d’aquell mateix any. (Pàg. 167)
-Tot i que mai no adoptava una posició oficial quan es produïen aquestes aparicions, el Papa no amagava en privat la seva convicció. A monsenyor Murilo Sebastiao Ramos Krieger, arquebisbe de Florianópolis (Brasil), que estava a punt de viatjar per quarta vegada al santuari de la Reina de la Pau, li va confirmar: “Medjugorje és el centre espiritual del món!”.(Pàg. 168)
-El 1987, en el transcurs d’una breu conversa amb la vident Mirjiana Dragicevic, Karol Wojtyla li va fer aquesta confidència: “si no fos Papa estaria confessant a Medjugorje.” Aquest desig també el corroborava el testimoni del cardenal Frantisek Tomasek, arquebisbe emèrit de Praga, quan li va sentir dir que, si no hagués estat Papa, li hauria agradat anar a Medjugorje a ajudar els peregrins. (Pàg. 168)
-Més eloqüents són encara, sobre aquest tema, les paraules que va escriure el bisbe de San Ángel (Estats Units) monsenyor Michael David Pfeifer, en la seva carta pastoral del 5 d’agost de 1988 a la diòcesi: “durant la meva visita ad limina amb els bisbes de Texas, li vaig preguntar al Sant Pare, en una conversa privada, quina era la seva opinió sobre Medjugorje. El Papa va parlar amb entusiasme: “Afirmar que a Medjugorje no hi passa res significa negar el testimoni vivent i orant dels milers de persones que han estat allà”. (Pàg. 168).
-L’arquebisbe eslovac Pavel Hnilica, un dels prelats més propers al Pontífex, ens va recordar un altre episodi. Una de les vegades que va dinar amb Joan Pau II per posar-lo al corrent d’una missió secreta que havia de portar a terme a Moscou –celebrar clandestinament una missa dins les muralles del Kremlin- el Papa li va preguntar: “després vas anar a Medjugorje, Pavel?” Quan li va dir que no hi havia anat perquè algunes autoritats vaticanes li havien mostrat la seva desaprovació, el Papa li va demanar: “ves-hi d’incògnit i vine a explicar-me què hi has vist”. Després el va portar a la seva biblioteca privada i li va ensenyar un llibre del pare René Laurentin on hi figuraven diversos missatges de la Reina de la Pau, mentre li comentava: “Medjugorje és la continuació de Fàti-ma, és la realització de Fàtima.” (Pàg. 168).
-Després de la mort de Joan Pau II, els seus amics Marek i Zofia Skwarnicki van posar a disposició de la gent les cartes que ell els havia enviat, i hi abundaven les referències a Medjugorje. “Jo també visito aquest lloc cada dia, quan prego: m’uneixo a tots els qui preguen allà i reben la crida a la pregària. Avui entenem millor aquesta crida”. (Pàg. 169).
