“Estimats fills: quan contempleu, en la naturalesa, la riquesa de colors que l’Altíssim us dóna, obriu el cor amb agraïment, pregueu per tot el bé que teniu i digueu: he estat creat per a l’eternitat. I anheleu les coses celestials perquè Déu us estima amb un amor immens. Per això, Ell també m’ha entregat a vosaltres perquè us digui: només en Déu hi ha la vostra pau i la vostra esperança, fills estimats. Gràcies per haver respost a la meva crida”.
“Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. A l’entrada d’un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i es posaren a cridar: –Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres! En veure’ls, Jesús els digué: –Aneu a presentar-vos als sacerdots. Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. Jesús digué: –No eren deu, els qui han quedat purs? On són els altres nou? No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger? I li digué: –Aixeca’t i vés-te’n: la teva fe t’ha salvat.” (Lc 17, 11-19).
Hem d’aprendre a donar gràcies amb tot el cor. Qui sigui capaç de ser agraït comprendrà que tot allò que té és gràcies a algú altre: el que és, la vida, el seu vestit, la casa on viu, la feina… Tot ho devem a d’altres, especialment a Déu. Ell ens ho dóna tot amorosament, sense esperar-ne res a canvi. De forma gratuïta. El cor que sap ser agraït és un cor humil, i allí on hi ha humilitat hi pot haver pregària, hi ha espai per Déu. Malauradament, aquesta és una paraula que s’ha perdut en la nostra societat. Vivim pensant que tot ens és degut i que tot allò que tenim és fruit del nostre esforç. Tenim dues paraules màgiques per convertir el nostre cor: gràcies i perdó. Ens costa donar les gràcies però també ens costa perdonar. La culpa, des d’Adam i Eva, és sempre dels altres, de l’ambient, de les circumstàncies… L’ésser humà ha deixat de ser responsable dels seus actes. I així passa el que passa. La vida de Jesús és un testimoni d’aquestes dues actituds: Ell va saber ser agraït al Pare i va morir perdonant tota la humanitat. D’aquí que sapiguem mirar el món d’una altra manera, amb entusiasme i sorpresa. “Quan hom descobreix les seves faltes, Déu les encobreix; Quan hom les amaga, Déu les descobreix; quan les reconeix, Déu les oblida”. (sant Agustí)
L’objectiu de la nostra vida, no ens cansarem mai de dir-ho, és Déu mateix. Per molt que ens escarrassem a aconseguir béns fonedissos, la nostra vida té un final i, malgrat que ho escoltem un milió de vegades, no ens endurem res el dia de la mort. Al final allò que compta és la nostra fe i l’amor. L’amor que ens transcendeix, que és etern. L’amor que tot ho pot. L’amor que és Déu. Sant Joan de la Creu (1542-1591) ens ho mostra en un poema magnífic. El transcric amb el desig que ens serveixi de pregària:
Flama d’amor viva
Oh flama d’amor viva
que tendrament fereixes
de la meva ànima al més profund centre!
Doncs, ja no ets esquiva
acaba ja si vols, 5
trenca la tela d’aquest dolç encontre!
Oh captiveri suau!
Oh regalada nafra!
Oh mà suau! ¡Oh toc delicat
que té gust de vida eterna 10
i tot deute paga!
Matant, mort en vida has transformat.
Oh làmpades de foc
en els resplendors de les quals
les profundes cavernes del sentit, 15
que estava fosc i cec
amb estranyes meravelles
color i llum enfoquen el seu estimat!
Que dòcil i amorós
Recordes en el meu si 20
On secretament només hi vius,
I en el teu aspirar saborós
de bé i de glòria ple,
com delicadament m’enamores!
Que la Gospa ens ajudi a trobar amb Jesús, la nostra pau, la nostra esperança i la nostra alegria! Ell ens ho és tot.
P. Ferran J. Carbonell
