“Estimats fills, avui, amb l’esperança al cor, també prego per vosaltres i dono gràcies a l’Altíssim per tots vosaltres que viviu els meus missatges amb el cor. Agraïu l’amor de Déu per tal que Jo, per mitjà del meu Cor Immaculat, pugui estimar i guiar cadascun de vosaltres, també vers la conversió. Obriu els vostres cors i decidiu-vos per la santedat, i l’esperança farà néixer la joia en els vostres cors. Gràcies per haver respost a la meva crida.”
“Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit ser fills de Déu” (Jn 1, 12). Creure en el nom de Jesús no vol dir només proclamar amb la veu la seva reialesa sinó, sobretot i més important, vol dir un canvi en el cor: la conversió. Una conversió que ha d’abastar tota la nostra persona. Fins allò més íntim de cadascú de nosaltres ha de ser per a Déu. Cal que el nostre lliurament al Senyor sigui complet a fi que la seva gràcia inundi realment els nostres cors. Ara bé, això és molt difícil sense la pregària. Sovint, el maligne ens ha fet creure que aquest és un missatge només pels mossens i les monges. Però la crida a la conversió és universal. Tots hem de canviar els nostres cors i apropar-nos a Déu. La conversió no és una tasca intel·lectual, ni un esforç personal. La conversió és un do de Déu que afecta tota la vida: l’existència sencera. Resumint, convertir-se vol dir entrar en relació amb Déu i descobrir com Ell intervé a les nostres vides. Jesús va dir: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi” (Ap 3, 20). Aquesta crida a la radicalitat evangèlica espanta molt els cor tebis. Però ens condemnem si no obrim la porta dels nostres cors a aquesta crida del Senyor, ja que viurem, sinó, una vida mediocre, fins i tot la perdrem. Per això, no ens ha de fer por respondre a aquesta crida, la qual ens duu a viure una vida més plena, més alegre, més justa, més sincera, més senzilla, més profunda. No hem de quedar atemorits pel què Déu pugui demanar-nos, sinó que hem de confiar en allò que Ell vol, que de ben segur serà millor que tot el que desitgem. Obrir la porta a Crist vol dir deixar-lo romandre definitivament en nosaltres. Hem d’arribar a sentir el que Crist sent. És així la radicalitat que ens demana el Senyor. Si actuem d’aquesta manera Ell ho canviarà tot. “Ser millor implica haver canviat ja moltes vegades” (cardenal Newman).
“Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. L’amor de Déu s’ha manifestat enmig nostre quan ha enviat al món el seu Fill Únic perquè visquem gràcies a ell.” (1Jn 4, 7-9). No n’hi ha prou amb estimar Déu, cal estimar Déu en els germans. Qui no estima no té vida. Contra la manca tan visible de valors morals en el nostre món, convé recordar la veritable dimensió de l’amor cristià. Hem de saber veure el rostre de Crist en el germà, especialment en el pobre i en el malalt, en l’ancià i en el desvalgut; Canviar el nostre cor per canviar el món. Si realment descobrim la força de l’amor de Déu, la seva presencia real en l’Eucaristia, aquesta veritat ens ha d’obligar a servir el proïsme. “Si no ets home de pregària, no crec en la rectitud de les teves intencions quan dius que treballes per Crist” (sant Josep Maria Escrivà de Balaguer). Pregar és imprescindible en la vida d’acció del cristià. En són tants els necessitats de l’amor de Déu, tants amb els que ens podem trobar amb Crist. L’experiència de molts sants rau en què la trobada amb Déu s’ha donat quan han servit realment a qui ho necessitava, o quan han estat ajudats per altres personalment. Déu es manifesta arreu.
“Estimar el proïsme ha de ser tan natural com viure i respirar”. (beata Mare Teresa de Calcuta). És tan fàcil servir el germà! A vegades l’únic que cal és ser amable, somriure, ser-hi; altres vegades hem de saber donar per amor, fins i tot les coses de les quals en tenim necessitat. La generositat és una veritable virtut que avui no sabem exercir com caldria. Però aquest amor al proïsme ha de ser silenciós, humil “que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta” (Mt 6, 3). Estimar els altres és estimar Déu. “Vols que la teva millor acció segueixi essent la millor? No l’hi expliquis a ningú” (beat Joan Pau II). “Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l’amor amb què m’has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui” (Jn 17, 26). És aquest l’objectiu de la nostra vida: estimar i ser estimats.
Que la Gospa ens ajudi a obrir-nos a la santedat amb alegria!
P. Ferran J. Carbonell
