“Estimats fills, avui us invito al bé. Sigueu portadors de pau i de bondat en aquest món. Pregueu Déu que us doni força per tal que en el vostre cor i en la vostra vida hi regnin sempre l’esperança i l’orgull de ser fills de Déu i portadors de la seva esperança, en aquest món que està sense joia en el cor i sense futur perquè no té el cor obert a Déu, que és la vostra salvació. Gràcies per haver respost a la meva crida.”
“No et deixis vèncer pel mal; al contrari venç el mal amb el bé”. (Rm 12, 21) Què és el bé? Què vol dir ser convidats al bé? El nostre bé és Déu. Hem estat creats per ser de Déu. Només Ell és el nostre bé. Per tant, ser convidats al bé és ser de Déu. El problema rau en el fet que sovint deixem el bé de banda i ens llancem als braços de Satanàs. I al final el maligne domina la nostra vida i pensaments, conscientment o inconscient, però comptat i debatut això és així. I per comptes de pensar en el proïsme, de forma egoista ho fem en nosaltres mateixos. En lloc de cercar la justícia, cerquem d’aprofitar-nos dels altres. En lloc de preocupar-nos pels que pateixen, sigui per la raó que sigui, ens amoïnem per les nostres mediocritats. En lloc de passar pel món fent el bé (cf Ac 10, 38), pensem com ens aprofitarem de les circumstàncies o dels altres. En lloc de viure les virtuts del Regne, ens conformem en malviure amb els nostres defectes. En lloc de lluitar pels béns espirituals, ens aferrem a acumular les coses materials que no romanen. En lloc que Déu i les nostres famílies siguin el centre de tot, ens amoïnem per feines que ens omplen d’orgull. En lloc de deixar fer a Déu en els nostres cors, ens entestem a voler fer diferents els altres. En lloc de ser altruistes, rondinem tot el dia sobre com de malament estan les coses. El Dimoni està ben decidit a enredar-nos i a conduir el nostre cor, els nostres pensaments cap a la mort. Hem de ser radicals en el nostre no al maligne! El nostre bé és Déu i només Ell. No és un moralisme. El quid consisteix a canviar la nostra vida, a deixar-nos convertir. Això no vol pas dir que ens quedem de braços creuats, sense fer res. Déu espera la nostra col·laboració, i aquesta consisteix en intimar amb Crist i deixar-nos moure pel seu amor. “El soroll no fa bé; el bé no fa soroll” (sant Vicenç de Paül). És aquesta la clau de la invitació al bé: la pregària.
“Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten!”. (Mt. 13,16). Hem de sentir-nos feliços per haver escoltat la crida de Déu. Tots els cristians hem estat cridats a la felicitat d’estar amb Déu. “Alegria, pregària i comunió són el secret de la nostra resistència”. (sant Joan Bosco). Allò que dóna alegria als nostres cors és la pregària i aquesta és una alegria que empeny les nostres vides amunt. Amb la pregària ens omplim de Déu, així El podem oferir a aquells que ens trobem. Aquí rau la felicitat veritable, la resta passarà. La felicitat igual que l’amor, es dóna. “La felicitat arriba a la pròpia casa fent feliços els altres”. (sant Joan Maria Vianney). Cal pensar una mica menys en nosaltres mateixos i en les nostres coses, i cal posar el nostre cor en el bé del proïsme. Tenim el millor missatge del món, un missatge que hauria d’omplir-nos de coratge i d’il·lusió per donar-lo a conèixer a tothom: Crist ha ressuscitat i ens dóna vida per sempre. L’eternitat és al nostre abast.
“Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats. Així el Senyor farà venir un temps de consolació”. (Ac 3, 19-20). És ara el temps de Déu. Un temps d’esperança, de recordar que el centre de tot està en la vida de fe. La pregària, la confessió, l’Eucaristia, el contacte continu amb l’Escriptura, el dejuni… tot això per canviar les nostres vides, tot per transformar, gota a gota, la humanitat. No podem deixar de proclamar aquest missatge d’alegria, de vida, d’esperança, a tot el món. Som testimonis de l’amor de Déu. Aquí l’important no és el testimoni, sinó de Qui es testimonia. El centre és Crist i no nosaltres. Tota la nostra existència ha de fer referència a Crist. “L’amor produeix en l’home l’alegria perfecta. Efectivament, només gaudeix qui viu en caritat”. (sant Tomàs d’ Aquino).
Que la Gospa ens doni aquesta esperança i aquesta alegria!
Mn. Ferran J. Carbonell
