“Estimats fills, de nou us demano maternalment que us atureu per un moment i reflexioneu sobre vosaltres mateixos i la transitorietat de la vostra vida terrenal. O sigui, reflexioneu sobre l’eternitat i la benaurança eterna. Vosaltres, què voleu, per quin camí voleu anar? L’amor del Pare m’envia a ser mitjancera per a vosaltres, perquè amb amor matern us mostri el camí que condueix a la puresa de l’ànima, de l’ànima no apesarada pel pecat, de l’ànima que coneixerà l’eternitat. Demano que la llum de l’amor del meu Fill us il·lumini, que venceu les debilitats i sortiu de la misèria. Vosaltres sou els meus fills i jo us vull a tots pel camí de la salvació. Per tant, fills meus, reuniu-vos al voltant meu, perquè us ajudi a conèixer l’amor del meu Fill i, d’aquesta manera, obrir-vos la porta de la benaurança eterna. Pregueu com jo pels vostres sacerdots. Us adverteixo de nou: no els jutgeu, perquè el meu Fill els ha triat. Us en dono les gràcies!”
Ningú s’ha creat a si mateix ni ningú es pot salvar per si mateix. Salvar-se? De què? Pregunten alguns. Salvar-se de la mort i de tota mort de l’ànima. Ningú fora del Senyor pot donar la pau veritable i guarir l’ànima en el més profund. Els mals espirituals no es curen amb psicofàrmacs. Molts s’agiten, s’omplen de coses per fer o per tenir i l’únic que aconsegueixen és córrer darrere el vent. Es mouen, tot i que la majoria de les vegades, no saben quin és el seu destí final
. Passen els dies i els anys sense deixar rastre. Això passa a molta gent i ningú està exempt de caure en el remolí sense adonar-se’n. Per això la crida de la Mare de Déu és per a tothom, no només pels qui es troben més allunyats. És l’hora d’aturar-nos, ens diu la Nostra Mare, i de reflexionar; de sortir de la narcosi, de la letargia o de l’atordiment que tapa la veritat de la nostra vida a la terra. La nostra vida és curta. El salmista diu: “Ni que visquéssim setanta anys, i els més forts fins a vuitanta, al capdavall són fatigues inútils que s'escolen de pressa i passen volant (Cf. Sal 90). La vida de l'home dura com l'herba, la seva florida és com la dels camps; desapareix quan hi passa la ventada i ni es coneix el lloc on era”. (Cf. Sal 103).
Tot passa, i així també la nostra vida. És la mort la fi de tot plegat? Certament no ho és. Llavors, per què cansar-nos? On van dirigits els nostres esforços i les nostres preocupacions? Per l’efímer o per l’etern? Perquè vam ser creats per a la vida i no pas per a la mort, se’ns presenta como una irrupció que contradiu la nostra pròpia íntima naturalesa. Anhelem l’eternitat, l’infinit; però no una eternitat de successió de dies com els que vivim aquí a la terra. Això seria un càstig, no pas una alegria. La benaurança és, tal com diu l'Escriptura: “Cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l'home somia allò que Déu té preparat per als qui l'estimen”. (Cf. 1 Cor 2:9).
Volem fer el camí d’aquesta vida sense un horitzó transcendent? O ens volem encaminar cap a aquesta eternitat que intuïm per la nostra fe i que ara ens ve a l’encontre a través de l’Enviada de Déu?
Jesucrist va ressuscitar. Jesucrist és viu. Jesucrist és la Resurrecció i la Vida i ens crida a una vida en abundància, a la vida eterna que podem i hem d’escollir ja, ara, sense més dilacions.
Però per saber de què estem parlant, per conèixer el significat profund del missatge de la Mare de Déu que s’ofereix com a mitjancera i guia cap a la veritable felicitat de l’eternitat, cal que l’ànima i cor siguin purs. “Feliços els nets de cor: ells veuran Déu” (Mt 5:8); “Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se en el seu temple sant? El qui té el cor sincer i les mans sense culpa”. (Cf. sal 24), És a dir, que serà elevat per Déu a les altures espirituals d’inefable felicitat. “Qui pot dir que té el cor net, que és pur del pecat?” (Cf. Prov. 20:9).
El pecat afeixuga l’ànima i porta a la tristesa, a l’allunyament del bé. Només l’amor de Crist salva. Aquest amor és el mateix del Pare i és el que ens ofereix la Mare de Déu Santíssima. Ella ens porta cap al Fill perquè el Fill, a través del seu amor misericordiós, purifiqui el nostre cor.
El sentiment de la Mare del Senyor és el mateix de Déu: que tots els homes se salvin. Déu salva de la mort, de tota mort, en Jesucrist i el Ell i per Ell ens ofereix la gràcia de la salvació. A nosaltres ens toca acollir-la i fructificar-la. És de Sant Agustí el famós aforisme: “Ell que et va crear sense tu, no et salvarà sense tu”. Aquest pare de l’Església d’Occident, amb la seva genialitat, sentencia en poques paraules la veritat de la salvació com a obra primària de Déu i requereix la participació de l’home perquè aculli la gràcia salvífica.
En uns temps de gran confusió espiritual – de confusió en la doctrina de la fe i en la moral -, en uns temps de silenci, i fins i tot d’absència pastoral (molt poques veus s’alcen per anunciar la salvació en Jesucrist, per denunciar el pecat del món i per guiar el poble de Déu), doncs, en aquests temps tan difícils és quan Déu ens ofereix la salvació a través de Maria Santíssima.
Encara són molts el refractaris a reconèixer l’autenticitat d’aquestes aparicions extraordinàries a la terra d’Hercegovina, al·legant que mai no s’havien vist aparicions tan llargues (no és cert ja que les de Laus van durar 54 anys, tot i que no eren diàries); també argumenten que són diàries i que parla molt i es repeteix en els seus missatges. Però, que estan cecs i no veuen la foscor en la qual la terra es troba sotmesa? Que no veuen que les grans veritats de la fe són silenciades o falsificades? Que no s’adonen que Maria és la Mare de tota la humanitat i quan la humanitat es troba a punt del cataclisme i de l’auto extinció, Ella ha de ser aquí?
Fa dies li deia a una persona que em feia aquestes mateixes objeccions – i que molts, sobretot teòlegs, fan – que si davant d’aquest moment dramàtic per a la humanitat, que es pot tornar tràgic per a tots en qualsevol moment, aquestes aparicions no existissin, aleshores dubtaria que la Mare de Déu és la nostra Mare. Com voleu que ens deixi sols? El pare Slavko explicava la conversió d’un psicoterapeuta al catolicisme arran de les aparicions de la Mare de Déu de Medjugorje. Quan el pare Slavko li va preguntar com havia estat la seva conversió, l’altre li va respondre: “Em vaig convèncer que aquí s’apareixia la Mare de Déu quan em vaig adonar que Ella és Mare. Com a psicoterapeuta sé que la principal causa dels problemes a les famílies d’Occident és l’absència de la figura materna. Així doncs, Ella, venint cada dia i repetint-nos les mateixes coses, ens mostra que és Mare, Mare de tots nosaltres, els seus fills”. Ella ve a curar-nos, a reunir-nos al Seu voltant per portar-nos cap al seu Fill i Ell portar-nos a la Vida, a la felicitat que mai no acaba”.
Acaba aquest missatge reiterant i amonestant perquè no se li fa cas, que s’ha de pregar pels pastors (sacerdots i bisbes) i no pas jutjar-los. Per molt que siguem dolents, que provoquem escàndols i ens comportem indegudament donant mal exemple i desviant el poble de Déu, la Mare de Déu no ve a acusar-nos sinó a pregar per cadascun de nosaltres. Ens demana que la imitem, que tots nosaltres preguem pels nostres pastors, que no es condemnin, que rectifiquin el seu rumb, que siguin bons pastors del ramat que se’ls ha confiat, que ensenyin la doctrina catòlica justa i que la visquin, que siguin sants i santifiquin el poble de Déu. Ja ho va dir la Mare de Déu: Ella ha de triomfar amb els seus pastors.
P. Justo Antonio Lofeudo
www.mensajerosdelareinadelapaz.org
Beneït, lloat i adorat sigui Jesús en el Santíssim Sagrament de l’altar!
