Estimats fills, avui la meva pregària és per a vosaltres tots els que busqueu la gràcia de la conversió. Esteu trucant a la porta del meu Cor però sense esperança i sense pregària, amb el pecat i sense el sagrament de la reconciliació amb Déu. Deixeu el pecat, fillets, i decidiu-vos per la santedat. Només així us puc ajudar, escoltar les vostres pregàries, i intercedir davant l’Altíssim. Gràcies per haver respost a la meva crida.
Estimats fills! Avui la meva pregària és per a tots els que busqueu la gràcia de la conversió. Esteu trucant a la porta del meu Cor, però ho feu sense esperança ni pregària, amb el pecat i sense el sagrament de la reconciliació amb Déu. Deixeu el pecat, fillets, i decidiu-vos per la santedat. Només així us puc ajudar, escoltar les vostres pregàries i intercedir davant l’Altíssim. Gràcies per haver respost a la meva crida!
“La Llei ha estat donada perquè s’implori la gràcia; la gràcia ha estat donada perquè s’observi la llei” (Sant Agustí). Una altra vegada una crida a la conversió. Déu ens ho dona tot perquè puguem ser d’acord al nostre fi i, alhora, se’ns dona Ell mateix com a fi. Ens hauria d’impressionar llegir que la Mare de Déu prega per la gràcia de la nostra conversió, però hem sentit tantes vegades aquesta paraula (conversió), i ens sembla tant normal que Maria resi…i tot i així, li anem demanant coses com si fos un joc. Seguim anant a l’església tot i que veritablement no preguem i pequem. No pensem que ens estem comportant com hipòcrites quan el nostre cor a l’Eucaristia no busca unir-se a Jesús. Profanem l’eucaristia, potser sense adornar-nos-en. La nostra salvació és quelcom seriós, per a l’eternitat. I sentim la paraula conversió però no ens l’apliquem mai. No ens lliurem plenament al Senyor: “Allò que em concernia, ja no em concerneix; cal que sigui, des d’aquest moment, totalment de Déu. Mai de mi” (Bernardette Soubirous, Quadern de notes íntimes, 13). Vivim la vida per inèrcia, en realitat no la vivim. Quin sentit té, tot plegat? Estem buits. Seguim pensant en el tenir, en els diners, ens deixem dominar per les passions, busquem el poder, ens refugiem en els nostres complexos, ens mentim a nosaltres mateixos, jutgem als altres sense misericòrdia… quin sentit té, la nostra vida? És per això que ens ha fet el Senyor? “Qui diu: ‘jo el conec’ i no guarda els seus manaments és un mentider, i la veritat no hi és” (1Jn. 2, 4). Enmig de tanta foscor, una llum. Una llum que no para de brillar. Una llum que ens crida a la santedat i ens diu només Déu, només Ell. “El poble que caminava a la foscor albiraren una llum encegadora. Els que vivien a la terra de les ombres, els cobrí una llum brillant” (Is. 9, 1). Com gosem trucar al Cor de la Mare de Déu sense cercar aquesta llum amb tot el nostre cor? Aquesta crida a la conversió és una advertència seriosa. Deixem-nos omplir per Ell. Només així el Senyor podrà entrar dins nostre i ajudar-nos a fer els canvis que ens convenen per ser completament d’Ell. Ens hem de convertir perquè només així coneixerem l’amor al qual hem estat cridats. “És una gran alegria poder participar plenament de la providència del Senyor i veure amb la delicadesa que ho prepara” (Mare Meravelles de Jesús). Ell camina davant nostre il·luminant-ho tot amb la seva llum.
“La penitencia és un element essencial d’una correcta vida”. (Beat Joan XXIII). Un dels baluards en la lluita per ser sants i refusar Satanàs és el sagrament de la Reconciliació. Com puc acabar amb el pecat si no em confesso? Com em puc confessar si no em converteixo abans? La nostra societat ha oblidat el significat del pecat. Sovint vivim com si el pecat no existís. “Si diem que no tenim pecat ens enganyem a nosaltres mateixos ja que no som els amos de la veritat. Si confessem els nostres pecats, Ell és fidel i just per perdonar-nos i purificar-nos de totes les maldats. Si diem que no hem pecat, el fem passar per mentider i la seva paraula no roman en nosaltres” (1 Jn., 1, 6-10). No hi volem veure, ens conformem, per por, de seguir en el camí de la ceguesa. “El pecat és, per sobre de tot, ofensa a Déu, ruptura de la comunió amb Ell. De la mateixa manera, també atempta contra la comunió amb l’Església. La conversió implica, doncs, el perdó de Déu i la reconciliació amb l’Església, que és el que expressa i realitza litúrgicament el sagrament de la Penitència i de la Reconciliació (Cf LG 11)”. (CEC 1440). En aquest sagrament meravellós rebem la gràcia de Déu que ens perdona sempre i ens ajuda a avançar en la seva llum. “Convertir-nos vol dir buscar novament el perdó i la força de Déu en el Sagrament de la Reconciliació i així tornar a començar sempre, avançant cada dia”. (beat Joan Pau II). No hem de tenir por de confessar-nos, ans al contrari, el nostre temor ha de ser de pecar, ja que això significa allunyar-nos de Déu. L’esperança i la veritable pregària són els fruits d’aquest admirable sagrament. Com el pare de la Paràbola (cf. Lc. 15, 11-32) Déu espera la nostra conversió i el nostre penediment per abraçar-nos. Podrem experimentar aquesta profunditat cada vegada que demanem el Sagrament de la Reconciliació: “Us ho asseguro: Tot allò que lligueu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel” (Mt. 18, 18).
“El do de la pregària rau en Jesucrist. Com més et buidis, és a dir, quan sàpigues abandonar el teu amor propi, els teus lligams carnals per entrar en la humilitat santa, Déu és quan més ho comunicarà al teu cor.” (Sant Pius de Pieltrecina). La pregària és un altre dels baluards que ens ajuda a abandonar-nos a les mans de Déu. Des de la humilitat, des del cor. La pregària ens ha d’acompanyar tota la nostra vida: “Veniu a mi tots els qui estigueu cansats i sobrecarregats, jo us donaré descans” (Mt. 11, 28).
Què la Gospa ens ajudi a convertir els nostres cor i a conèixer la profunditat de l’amor al qual som cridats!
P. Ferran J. Carbonell
