“Estimats fills, que aquest temps sigui per a vosaltres un temps de testimoni. Vosaltres, que viviu en l’amor de Déu i heu experimentat els seus dons, doneu-ne testimoni amb les vostres paraules i la vostra vida, a fi que siguin alegria i estímul de fe per als altres. Estic amb vosaltres i intercedeixo sense defallir davant de Déu: que la vostra fe sigui sempre alegre i viva, i en l’amor de Déu. Gràcies per haver respost a la meva crida”.
“Però amb la vinguda de l’Esperit Sant damunt vostre, rebreu una força, i em sereu testimonis a Jerusalem, a tota la Judea i la Samària, i de cap a cap de la terra” (Ac, 1, 8). Ser testimoni. Aquesta és la crida profunda de part de la Mare de Déu, de l’Església i de l’Evangeli. Però per poder ser testimonis cal tenir alguna cosa a testimoniar. El problema és que massa sovint els nostres cors estan buits i durs. Aquesta sequedat i aquesta duresa provoquen que no puguem anunciar res o que ens anunciem, sense cap pudor, a nosaltres mateixos. És imprescindible primer omplir-se de Déu, del seu Esperit Sant per testimoniar. Ningú pot comunicar el que no coneix, el que no ha experimentat. Per això ser testimonis implica, d’antuvi, endinsar-se en les profunditats de Déu. Escoltar la seva crida: “Tot caminant vora el llac de la Galilea, va veure dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu, el seu germà, que tiraven la xarxa a l’aigua, perquè eren pescadors. I els diu: “Seguiu-me, i us faré pescadors d’homes” (Mt 4, 18-19). Per això és imprescindible la pregària amb el cor, per això no podem deixar de menjar el pa de l’Eucaristia, per això confessem els nostres allunyaments de Déu, per això dejunem, per això escoltem la paraula i per això prenem el Rosari com a arma. Experimentar Déu. Ell és viu i present entre nosaltres, en la nostra història personal, en la nostra vida. Anunciem el que vivim: si vivim del món, anunciarem tristament el que no dura, si vivim de Déu, anunciarem l’alegria de la seva salvació. Per això el cristià sap treure coses positives fins i tot d’allò que per al món és una catàstrofe. En definitiva nosaltres anhelem “fer el que Déu vol i voler el que Déu fa” (sant Josep Maria Rubio). Tot amb l’alegria de saber que Crist habita en els nostres cors. No podem deixar que el pes de la nostra consciència, dels nostres pecats o dels nostres complexos facin que no somriguem, que no siguem feliços. El cristià s’allibera en el sagrament de la Confessió de tots aquests esclavatges i anuncia aquest alliberament al nostre món. “Descarregueu en Ell tota preocupació vostra, perquè ell té cura de vosaltres” (1Pe., 5, 7). Només podem ser testimonis si les nostres vides s’omplen de la gràcia i l’amor de Déu. Si imitem Maria i d’altres sants, també podem ser anunciadors de l’alegria de la fe. Només podem comunicar el que vivim.
“He vingut a calar foc a la terra, i com desitjo que ja sigui encès” (Llc 12, 49). Aquest foc del qual es parla a l’Evangeli és el de l’Esperit Sant. Cal deixar cremar la nostra antiga vida sense Crist perquè s’ompli totalment de Crist. Hem de convertir-nos, ser testimonis del gran amor de Déu. Això no és una teoria. Això no són paraules boniques. Això s’ha de plasmar de manera pràctica. Com actuem quan el nostre amor propi és ferit? Pensem en els pobres i els ajudem en les seves necessitats? Penso realment en el proïsme com si es tractés de mi mateix? Hem de demanar al Senyor que ens ajudi a veure el nostre pecat. Tant de bo puguem cremar de nosaltres allò que impedeix que Crist hi visqui! “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: “No enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares i em temptaren tot i haver vist les meves obres” (Ps 95, 7b-9). Potser si romanem en l’Amor no canviï definitivament la realitat, però sí que ens canvia a nosaltres. L’Amor és el motor que comença a transformar-ho tot.
“Que l’anima no esperi el consol humà si vol que l’Esperit Sant la consoli i hi romangui, perquè, com dèiem, l’Esperit Sant vol amb molta raó ser desitjat” (sant Joan d’Àvila). Posem de manera permanent aquest desig en els nostres cors. Que la Gospa ens hi ajudi!
Mn. Ferran J. Carbonell
