Tot va començar l’estiu de 2005. Aquest anys, per primera vegada, vaig anar a una peregrinació a Medjugorje…
En aquella peregrinació hi havia una monja que em va dir que jo tenia pinta de capellà i que acabaria sent-ho. Al principi em va fer certa gràcia, però després em va acabar “molestant”. A la tornada de la peregrinació, tot normal, intentant complir amb els missatges de la “Gospa”. L’any següent hi vaig tornar i algú em va dir que les “gràcies” de Medjugorje a vegades es noten un temps després de tornar a casa, i així em va passar a mi. El dia 20 de desembre d’aquell any, la meva estimada àvia (que en pau descansi) va anar a la Casa del Pare. Aquest Nadal va ser dur, però em va ajudar a centrar-me novament en el camí. A partir d’aleshores vaig intentar complir seriosament els missatges de la Mare de Déu. Fou en aquest temps quan tot va començar a canviar. Poc a poc m’anava apropant més a Ella, i la crida començava a veure’s. En arribar l’estiu varen començar els “problemes”. Ja me l’havia organitzat, treballaria el juny i l’agost tornaria a Medjugorje. Però vaig tenir una gran sorpresa quan em varen convocar per anar amb la selecció espanyola d’hoquei herba. Això em canviava tots els plans, ja que m’havia de passar tot l’estiu entrenant. Em feia molta il·lusió anar-hi, però començava a notar que Déu em cridava per un altre camí, i no sabia com dir-ho…
La meva família, que no sabia res, em va dir que anés amb la selecció i ho vaig acceptar. Ells no entenien perquè jo no volia anar-hi i, a més, aquell agost jugaria la Copa d’Europa amb la selecció, i l’estiu següent hi havia les olimpíades i tenia possibilitats d’anar-hi. La veritat és que hauria preferit fer qualsevol cosa abans d’anar amb la selecció i llençar aquesta possible crida (aquesta era la sensació que tenia). Aquells dies em vaig recolzar moltíssim en la Mare de Déu i li vaig dir : “Gospa, si són els teus plans, no els entenc, però els accepto”. Així em vaig quedar més tranquil.
Cinc dies abans de començar els entrenaments, vaig agafar un virus i em vaig posar malalt. Vaig començar a sentir-me molt dèbil, mal d’ossos i de coll, molt baix de pressió, etc. Pocs dies després, el metge de la selecció em va fer una analítica i em va dir que tenia un virus. Aquest virus va durar tres setmanes i no vaig poder anar amb la selecció. Aleshores em vaig adonar que la Mare de Déu volia fer les coses a la seva manera. Al cap d’uns dies, vaig parlar amb un capellà i li vaig “sí” a Déu (tot i que no va ser el definitiu). Passaren els dies i entre la por i tot plegat, li vaig dir al meu capellà que seria millor que m’esperés un any. Ell em va dir que d’acord, que fes el que volgués, però que a Medjugorje (com que no vaig anar amb la selecció podia anar-hi), ho parlés amb la Mare de Déu. Li vaig dir que sí, perquè pensava que Ella m’entendria i em deixaria esperar un any més…
Quan vàrem arribar a Medjugorje, en la primera adoració nocturna, em vaig adonar que no estava “jugant net”, així que li vaig dir a la Mare de Déu que si volia que entrés aquell mateix any al seminari, m’havia de donar un senyal, m’havia de donar “l’empenta”. Aleshores fou quan la Mare de Déu es va posar a “treballar”.
Dos dies després, parlant amb un capellà del nostre grup que acabava de conèixer, em va explicar que tenia un amic de 23 anys que estudiava empresarials i s’estava plantejant una possible crida del Senyor, però no ho veia clar, etc (moltes coses coincidien amb el que em passava a mi, però jo no deia res). Li vaig seguir la conversa i ja està. Això em va inquietar una mica. En un altre moment, estava parlant amb tres persones i una em va preguntar si estava en el seminari. Jo li vaig dir que no, que estudiava empresarials, però elles em van insistir en què havia de ser capellà. Una persona em va dir que darrerament m’ho estava pensant molt, i en veure la meva cara de sorpresa, em va dir que no digués res i em va fer un petó. Aquí la meva confusió ja va ser total, perquè, a part que jo no havia parlat amb ningú, eren unes persones que tan sols veia una vegada a l’any i, per tant, no em coneixien gaire com per dir-me això. Aleshores, resant, vaig veure que Déu i la Mare de Déu em demanaven una entrega total. Però jo, com que sóc molt tossut, li vaig tornar a demanar a Nostra Senyora que em donés un senyal per a saber si havia d’entrar-hi aquell any o bé esperar-me. Em va respondre ràpidament.
Parlant amb la meva família i amics, varen començar a dir-me que per què no tenia xicota, que si tenia possibilitats d’anar amb la selecció a les properes olimpíades, etc. Aleshores, una de les persones que estaven allà va dir : “Deixeu estar a en Litus (així és com em diuen) en pau, perquè potser ha de ser capellà, però si és així, fes-ho ràpid, eh”. Això ja passava de la ratlla, però continuava tossut i pensava que no era cap senyal. Aleshores vaig anar a confessar-me. Era el mateix capellà que em va explicar que tenia un amic de 23 anys, etc. Durant la confessió, i sense venir a tema, em va començar a dir que havia de treure el veritable Carles que portava dins, que encara que no em conegués i no sabés perquè, sentia que havia de dir-me això i que no tingués por. Aquí ja em va quedar tot força clar, però la Mare de Déu, sabent que sóc molt insegur, va tornar per a donar-me el “toc final”. De tornada a Barcelona, una persona del grup, va venir i em va dir “ Litus, no et veig feliç. Tens alguna cosa dintre el teu cor i ho has de treure; parla-ho amb un capellà”. I se’n va anar.
Al dia següent, 26 d’agost del 2007, vaig parlar amb els meus pares per a dir-los que en menys d’un mes començava a estudiar teologia. Acabava de parlar amb el meu capellà i li havia donat el meu”sí” definitiu.
