Entre els anys 1967 i 1977, David Parkes va jugar a diversos equips del futbol irlandès, fins i tot va guanyar la Copa amb el Bohemians al 1970. També va jugar algunes temporades a les competicions europees. Ja retirat, al 2001, va viure una conversió a Medjugorje relatada recentment al portal marià Cari Filii:
* * *
David Parkes havia estat futbolista professional a Irlanda. En el decurs de la seva carrera va arribar a participar en diverses competicions europees. Àdhuc en aquests anys com a esportista es va enfrontar a alguns dels més grans d’aquest esport com ara Pelé o George Best.
Però anys després li van detectar la malaltia de Crohn, que li provocava dolors terribles. Els metges li digueren que li quedaven dos mesos de vida. Era ateu, però atesa la insistència de la seva esposa, va decidir anar a Medjugorje. Allà va experimentar una curació física important en el transcurs d’una pregària de sanació i, tot seguit, una conversió molt forta. Des de 2001 viu una part de l’any en aquest indret marià, organitzant peregrinacions i dedicant-se a la música cristiana.
A Fruits of Medjugorje, l’exfutbolista ha relatat tot aquest procés de conversió i sanació. “Des d’aquell dia, no he tingut mai més els dolors, nàusees, vòmits o la diarrea com a conseqüència de la malaltia de Crohn”, afirma.
Recorda emmalaltir i arribar-li la proposta d’anar a Medjugorje. “Estava enfadat amb Déu i veritablement no hi volia anar, però com que semblava que serien les darreres vacances amb la meva esposa, hi vaig accedir. Hi vam anar sense fe, amb un mossèn molt especial de Chicago, es deia Peter Mary Rookey”, comenta.
Érem al 1989 quan va fer el viatge a Medjugorje amb la seva dona. Llavors era un llogaret i no s’hi volia estar. Volia tornar a Dubrovnik, ciutat de gran bellesa de la costa croata. “Jo volia acció, molta acció, però a cadascuna de les raons per marxar de Medjugorje, la meva dona tenia una resposta del perquè ens havíem de quedar una mica més”.
Llavors ella li va dir que el pare Rookey celebraria una missa de sanació i que fóra bo anar-hi. En David li va contestar: “Marxo d’aquí, estic molt malalt, el dolor per la malaltia de Chron és insuportable”. Però la seva dona li va dir: “Pensa-t’ho David, si vens amb mi a la pregària de sanació, en acabar aniré a la pensió, faig les maletes i tirem cap a Dubrovnik”.
Era el que volia sentir. Varen anar a la pregària de sanació. El lloc era ple a vessar. Eren el sacerdot estatunidenc i tres irlandesos.
Quan van començar les imposicions de mans i va veure que hi havia persones que “descansaven en l’Esperit Sant” i queien a terra, el David es va escandalitzar. “Això es una histèria”, li digué a la seva dona, i va tocar el dos. Al cap d’un quart, va tornar.
Llavors l’Anne, la seva dona, li va dir: “David, ¿per què no vas a rebre una benedicció?”. Es va queixar unes quantes vegades i finalment es va posar a la cua per rebre la benedicció. Els tres capellans irlandesos el beneïren però no va passar res de res.
Després va arribar fins al pare Rookey, que li digué: “David, hi ha res que vulguis dir-me?”. Ell va accedir i li va explicar que estava molt malalt, que patia un dolor insuportable i que els metges li donaven dos mesos de vida. Llavors, el religiós es va treure de la seva butxaca una creu de la mida del seu palmell, que tenia set relíquies dels set fundadors de l’Ordre dels Servites.
“Em va posar la creu a la mà dreta; després, amb el polze va tocar l’oli i em va consagrar al front. En aquell moment em va imposar les mans al cap i va començar a pregar, i em va agafar la creu de la mà”, recorda.
Ens explica que el següent record que te és “estar estès a terra de cap per amunt; vaig estar en aquest estat uns 20 minuts”. No era conscient del que havia passat excepte de l’escalfor que cremava el seu cos, de cap a peus.
“No ho vaig tornar a experimentar mai més després de Medjugorje, ni tampoc mai abans, i des d’aquell dia, els dolors, malestars, vòmits i diarrea per la malaltia de Chron van desaparèixer completament”, confessa.
Però si la sanació física fou impressionant, no en parlem de la de l’esperit. Vivia sense pau ja que, a més, no podia acceptar que el seu fill Ken hagués nascut amb fibrosis quística. “No ho podia acceptar de cap manera i això provocava conflictes entre l’Anne i jo, per això, dues vegades vaig deixar l’Anne, però ella té una capacitat enorme de perdonar; em va perdonar els dos cops, vaig ser ben rebut en tornar a casa. Gràcies a Déu seguim plegats i celebrem 46 anys de matrimoni”, afegeix.
“Però el que va succeir després de la sanació física va ser el desig de no abandonar Medjugorje. Cremava per dins, i l’església de Sant Jaume fou com un imant. No podia deixar d’anar a la església de Sant Jaume, així que anàvem a missa de 7 en croata, després esmorzàvem i tornàvem a la missa en alemany, i per descomptat, a la missa en anglès. De vegades també ens quedàvem a la que es fa en italià”, explica.
Volia aquella pau que molts trobaven i van decidir pujar a la muntanya de les aparicions. El David conta que “volia pregar però no en sabia, no recordava com es pregava i recordo que em vaig dir que resaria un Parenostre, perquè era tot el que sabia”. De l’Ave Maria només em sabia el “Déu vos salve Maria”. Però n’hi va haver prou.
Aleshores, instintivament va apropar-se a la seva esposa, l’abraçà i “vaig demanar-li perdó per tot el mal que havia fet als nostres fills, als membres de la família. Ella va començar a plorar i em va estrènyer entre els seus braços; després d’aquest gest d’amor, em vaig posar a plorar. Vam plorar abraçats uns deu minuts, i quan vaig parar de plorar, vaig sentir aquella pau interior tan inexplicable. Ja no volia marxar de Medjugorje”.
Des d’aquell moment vaig començar a veure el món d’una altra manera. Ningú no es podia creure el gran canvi que en David havia experimentat. La música a la que s’havia dedicat fins aleshores, la va començar a dedicar a Déu; Medjugorje seguia en el seu cor, fins al punt que s’hi va quedar a treballar. A Medjugorje va ser sanat de cos i ànima.
Article publicat a Cari Filii.
