La Marta Giménez té 53 anys, en fa 25 que és casada, té dos fills i exerceix com a especialista en medicina nuclear a Mallorca. Criada en una família cristiana, la seva passió per la ciència i la medicina li va arribar als 12 anys. Amb la fe, tot i que sempre va tenir clara “la teoria”, admet a El rosario de las 11 que a la seva vida hi van predominar la feina, els projectes i la família, mentre que la pràctica religiosa va passar a ser “cosa de diumenges; i amb el temps, ni tan sols això”. Quan van néixer els seus fills -que ara tenen 24 i 17 anys-, la possibilitat d’evangelitzar, d’acompanyar, de lliurar amb els seus pacients la batalla final amb Maria o de presenciar guaricions miraculoses, semblava més que improbable.
Va tenir un primer acostament a la fe després de la comunió de la seva filla, quan va reprendre una mica la pràctica religiosa “per remordiment”. Però no va ser fins al 23 de novembre del 2012 quan va tenir -el mateix dia que Blaise Pascal però el 1654- la seva “nit de foc particular“.
Tot va ser una successió de subtils casualitats. Recorda que amb pocs dies va sentir parlar de Medjugorje, cosa que des d’un primer moment va contemplar amb escepticisme pur: “quins flipats, quina ximpleria, s’apareix la Mare de Déu i jo sense saber-ho”, pensava d’ells.
Poc després es va sorprendre davant l’estranya conducta del seu marit, que li va ensenyar la María Vallejo-Nágera explicant la seva pròpia conversió a Medjugorje. Veure’l així, va debilitar de manera impactant bona part de les seves reserves.
https://youtu.be/YHZiUz21FfE?si=vSChZ2Cj2b6GdDsA
Les casualitats es van succeir, i conforme s’acostava la data assenyalada, la Marta ja feia temps que es plantejava la separació, extenuada per la feina i la pròpia vida, fins al punt que va prendre la decisió. “Em separo. No puc més“, va pensar.
Només havia de portar la seva decisió a terme quan, sense saber-ne el motiu, li van dir que estaven resant per ella. I de sobte, un dissabte al matí, va aparèixer un Evangeli llençat a l’entrada de casa seva. Aclaparada per aquells senyals misteriosos, va obrir el llibre mentre, desafiant, “reptava Déu”: “Què m’has de dir?”.
Va interpretar el que es va mostrar davant dels seus ulls com una resposta clara: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi”.
“Impactada” per la resposta divina davant del seu “crit al cel” i pel testimoni de Vallejo-Nágera, recorda aquell moment com una “conversió tombativa”.
“Se’m va obrir l’enteniment. Tot el que ens havien explicat a classe de religió era veritat”, diu.
Venint de l’àmbit científic i després d’anys lluny de la fe, admet que va trobar moltes dificultats, com ara l’Eucaristia, que li resultava “una cosa irracional”. “M’havien dit moltes vegades que el Senyor és present, però no m’havia adonat del que era aquest cel a la terra que és la missa”.
Durant l’estona de descans del matí, la sanitària va començar a anar a missa d’11 a l’hospital, demanant “creure racionalment” en allò que presenciava cada dia. I amb el temps, diu, “ho acabes creient. A través de l’Eucaristia la persona es transforma, Ell et fa seu cada dia i et transforma sense que te n’adonis”.
No tot van ser flors i violes. Esmenta que portava a coll molts anys “d’orgull i supèrbia” i que, per això, deixar-se guiar i “perdre el control no és fàcil”. També recorda proves, especialment en el seu matrimoni, que avui contempla com “un camí de santedat, amb la creu, els calvaris i la resurrecció”.
Amb tot, la seva conversió seguia plantejant-li dubtes: Potser m’he de morir aviat? Què deu voler el Senyor de mi? Per què em dóna la conversió a mi i no al meu marit o a la meva família? Què tinc d’especial? Recorda que Radio María, que acaba de complir els 25 anys d’emissió a Espanya, i les catequesis del bisbe Munilla van ser crucials als començaments de la seva formació.
L’enemic: “Allò no era humà”
Però encara havia de presenciar “l’enemic” per comprendre la seva nova missió. Va succeir un any després, a Medjugorje, en presenciar una possessió, quan va ser testimoni del “combat” espiritual que es lliura en el dia a dia.
“Com a metge, [puc afirmar que] allò no era humà, ni epilèpsia ni una malaltia. El que vam veure ens va impactar a molts i jo em preguntava com podia existir una cosa així”, afirma.
Intrigada, en tornar es va posar a llegir sobre el tema, buscant trobar respostes a moltes preguntes, com què havia passat, en què consistia el joc, si el mal era una persona o fins on es corria perill. Va devorar llibres com Les sis portes de l’enemic, de Javier Luzón, o Cel i Infern: veritats de Déu, de María Vallejo-Nágera. Tant el fet de presenciar una possessió com la preparació que va assolir posteriorment, la van portar a comprendre la “batalla espiritual” i el “combat final” que s’esdevé en centenars de casos cada dia a l’hospital on treballava.
Una mestra de vida a la malaltia
De tornada a l’hospital, la seva percepció havia canviat. Ara veia pacients a la fi de les seves vides, en situacions “de risc” en què “la seva ànima hauria de lliurar una batalla important”. I a mesura que va passar el temps, la “conversa” es va decidir a parlar.
Parla de Llum Maria, a qui va conèixer durant el primer any de la seva conversió, i amb qui va aprendre el significat cristià de la bona mort, la preparació, la confiança o la importància dels sagraments.
Avui pensa que és una batalla que “ens haurien d’ensenyar a tots des de petits. La viurem en solitari i sota els efectes de la morfina. Et diuen que no patiràs, però a sota, el dimoni et destorba i l’ànima lliura una batalla”.
Saber allò la va portar a compartir el que va aprendre en la seva conversió, ja fa 12 anys, amb altres pacients.
Consolant i portant la fe als malalts: “Sempre t’accepten”
Explica que, quan la criden, resa al seu àngel de la guarda i al del pacient perquè la conversa vagi bé. “I funciona”.
El seu cas és un bon exemple de que conciliar la pròpia vida de fe a l’entorn laboral no només és possible, sinó “necessari”.
La Marta va començar a parlar amb els seus pacients que ho sol·licitaven i que estaven “en el camí” d’aquesta gran batalla “carregats de pors. I sempre t’accepten”.
Entre altres temes, els introdueix a la devoció de la divina misericòrdia, els consola, i convida els allunyats a dur a terme “un sol acte d’amor al Senyor i dir-li que sí, que Ell ho fa tot”. També els porta estampes de la Divina Misericòrdia i els parla de Sant Josep, l’àngel de la guarda o el Pare Pius. N’hi diu “el kit”.
“Heus aquí la teva filla”
La sanitària admet que, en la seva conversió, Jesús i la fe eren crucials, però en canvi “no podia amb la Mare de Déu”, i degut als problemes amb la seva mare, “no en volia tenir una altra”. Això però, va canviar en una visita a Jerusalem, “de motxillera”, quan va anar al lloc més idoni per resar la devoció de la Divina Misericòrdia: on va morir Jesús.
“Em vaig posar a resar l’oració de Santa Faustina i de sobte vaig sentir una veu al cor que em deia: `Mare, heus aquí la teva filla’. Vaig mirar al costat, vaig veure la imatge de la Mare de Déu amb espases al cor i des d’aleshores em vaig sentir estimada per Ella, com una filla especial de la Mare de Déu“, explica.
Des d’aleshores, la devoció mariana va passar a tenir un significat especial en les visites i converses amb els pacients, a qui acompanya en “la batalla final” amb Maria.
Relats de curacions miraculoses
Explica un cas especialment cridaner d’un jove, acompanyat de la seva mare, amb un càncer al peu. Li havien d’amputar, però llavors la doctora, que tenia accés a un mantell de la Mare de Déu de Guadalupe, en va fer ús.
“En el moment que li vam posar sobre la cama i la mare i jo vam començar a resar plegades demanant la guarició, ens va cremar i vam haver d’apartar les mans. Ens vam quedar sorpreses i, en acabar de resar, la quimio va començar a respondre i no li van haver d’amputar el peu“, explica.
Recorda una altra ocasió que també va involucrar el mantell, al qual té accés des de fa uns 5 anys. Era una pacient amb càncer d’ovari. Va repetir l’acció i explica que la malalta va sentir un fred glaçador. La van operar l’endemà i, després d’analitzar les mostres que li havien tret, “no hi havia tumor“.
Però al seu parer, les guaricions espirituals encara són més sorprenents que les físiques.
Tal com li va passar a un pacient de càncer de pulmó, que feia 30 anys que no es confessava. “Vaig agafar el mantell, li vaig posar i després de resar i parlar-li de l’amor de Déu el vaig convidar a parlar amb un sacerdot i demanar el do del perdó.
“De sobte va cridar a un sacerdot i tots dos se’n van anar amb una alegria enorme. La unció va ser un dimecres. El divendres vam fer un via crucis i ell deia: `El Senyor cau una vegada i una altra, i s’aixeca. Sóc jo, que m’he tornat a aixecar”, li deia. Va morir l’endemà.
Les gràcies marianes també influeixen a banda de la seva dedicació professional, i admet que el seu marit, després de deu anys, comença a resar amb ella. Per això no li importa que de vegades se’n riguin d’ella a la feina o li diguin “la boja del mantell”.
Ens explica que, ara per ara, el seu compromís “més important amb el Senyor” és la família i el matrimoni: “Estic aprenent el valor de la llar, de Natzaret. Amb els meus fills i la meva família, on jo no arribo, demano a la Mare de Déu que hi arribi Ella, que els cuidi i els protegeixi de l’enemic. Ella ens ha portat, mitjançant Amor Conjugal, a la reconstrucció del nostre matrimoni”.
Article publicat originalment a Cari Filii News.
