Els feligresos de Medjugorje van celebrar el 38è aniversari de les Aparicions de la Mare de Déu, recollits en esperit de pregària , juntament amb peregrins arribats de tot el món. En els darrers dies han anat arribant a Medjugorje molts peregrins, majoritàriament a peu. Els llocs de peregrinació (l’església de Sant Jaume Apòstol, la muntanya de les Aparicions i la muntanya de la Creu) són sempre plens de peregrins que coincideixen en que el sagrament de la confessió és, per a ells, una de les claus principals de la peregrinació. Tot el dia hi havia sacerdots disponibles per impartir aquest sagrament.
A més dels peregrins de Bòsnia-Hercegovina i Croàcia, s’han registrat grups de 27 altres països com ara Alemanya, Àustria, Anglaterra, Estats Units, Irlanda, Itàlia, Eslovènia, Ucraïna, França, República Txeca, Suïssa, Suècia, Corea, Xina, Bèlgica, Hongria, Eslovàquia, Taiwan, Puerto Rico, Moldàvia, Espanya, Sri Lanka, Brasil, Mèxic, Nova Zelanda i Martinica. S’han celebrat 16 Santes Misses cada dia, la central de les quals era a les 7 de la tarda, presidida per el P. Miljenko Steko, Provincial de la Província Franciscana d’Hercegovina -juntament amb 276 sacerdots concelebrants més. Hi van assistir desenes de milers de peregrins.
El P. Miljenko Steko va declarar, en començar la seva homilia: “Volem donar les gràcies a Déu per la nostra Santa Església, que ha reconegut tots els fruits de Medjugorje i que s’ha fet especialment present en aquest lloc a través del Visitador Apostòlic, l’Arquebisbe Henryk Hoser, qui m’ha assignat la celebració d’aquesta Santa Missa i de qui us transmeto una salutació.”
També va destacar que Maria ens ajuda a buscar la força i el poder en l’Esperit Sant, no pas en nosaltres mateixos. Ens encoratja a obrir-nos a la gràcia de Déu, a rendir-nos-hi completament i així poder-la irradiar.
El règim comunista en ple va perseguir els vidents, nens, per silenciar-los, tant a ells com a tots els qui observessin les coses amb “els ulls de la fe” i que començaven a caminar descalços fins a Medjugorje, molt impressionats per tots els esdeveniments que començaven a succeir. El règim comunista va perseguir a tots els sacerdots que venien a col·laborar amb el capellà per confessar a tantíssims peregrins; però tot va ser endebades doncs no hi ha cap força que hagi pogut evitar que l’home cerqui un Mare: ni les forces policials, ni fitxar a la gent que venia, ni tan sols deixar-los sense feina, o les amenaces que hi havia als col·legis i a les universitats, ni els serveis públics o secrets, ni els judicis terribles contra els franciscans: ni res ni ningú.
I aquí estem, 38 anys després. Què va passar a Medjugorje? Què va passar a Hercegovina? Què va passar en un país que estima a la Beneïda Mare de Déu i del que han nascut tantes vocacions religioses? Mai no es van poder tancar els ulls de la fe.
Molts es preguntaven què volia dir tot això i han estat els peregrins de tot el món els qui han respost a aquesta pregunta amb les seves continues peregrinacions. El primer que fan és buscar un sacerdot per confessar-se i és a partir d’aquí quan des de Medjugorje comencen a fluir rius de misericòrdia i a irradiar pau.
El P. Miljenko, referint-se als fruits de Medjugorje, va destacar les cues immenses que hi ha per confessar-se, la quantitat de llàgrimes que es vessen, la quantitat de conversions que hi ha hagut, totes les vides que han rectificat el seu camí …
Qui pot calcular la quantitat de matrimonis que s’han reconciliat o les vocacions que han sorgit allà?
Necessitem un miracle de conversió, necessitem estar en el camí amb Crist ressuscitat per poder-lo reconèixer quan es parteix el pa en l’Eucaristia, per poder tornar a viure alimentats pel seu Cos i per la Seva Sang.
En tots aquests anys Medjugorje ens ha fet tornar a l’autèntica devoció cristina i a la pràctica, ensenyant-nos a pregar, cridant-nos al dejuni, convidant-nos a celebrar la Santa Missa amb el cor.
Medjugorje seguirà xiuxiuejant pregàries i totes les mans seguiran passant les denes del rosari, com ha passat des de fa gairebé 40 anys, va concloure el P: Miljenko Steko en acabar l’homilia.
