“Fills meus, no perdeu el temps preocupant-vos pel futur. Que la vostra única preocupació sigui com viure bé cada moment segons el meu Fill, i tindreu pau” (2 d’octubre del 2017)
Pensar en el futur fins al punt de preocupar-nos pel que ha de venir és, com a mínim, una pèrdua de temps. Malauradament hi ha molta gent que viu preocupada pel futur, perd el temps present pensant i imaginant el què ha de venir. És massa curta la nostra vida temporal per perdre un sol segon d’aquest parpelleig que és el nostre pas per la terra preocupats per un futur que només pertany a Déu i que només Ell coneix.
Quan pensem en el futur amb preocupació, el nostre enemic el diable (que coneix molt bé les nostres pors i fòbies) ens fa imaginar tota una sèrie de “futuribles” (del que ens pot passar, dels esdeveniments que poden succeir) relacionats amb les anticipacions, amb els coneguts: I si? I si tinc càncer? I si m’acomiaden de la feina? I si tinc un accident? I si.. i si…
Tot això, amb un propòsit: allunyar-nos del present, de l’“ara” de la salvació.
Hi ha dues temptacions fonamentals relacionades amb el temps: la que ens incita a viure el present instal·lats o enyorant el passat (donant voltes a les situacions que ja no controlem ni podem modificar), i la que ens importuna predisposant-nos a pensar en el futur (preocupats o obsessionats pel què ha de passar). Qui cau en la temptació de “mirar enrere” o de “preocupar-se” pel que ha de venir (o pot passar), descuida l’”aquí i l’ara”, no es preocupa ni s’ocupa de la situació present; no viu centrat en el que pot i ha de fer. Per això, la Reina de la Pau, diu: “Que la vostra única preocupació sigui com viure bé cada moment segons el meu Fill, i tindreu pau”.
Sigui com sigui, pensar en el futur amb preocupació (pel que pot succeir pròximament) a part de ser una pèrdua de temps i de no deixar-nos viure amb intensitat i plenitud el present, ens afecta profundament: genera incertesa i tota una sèrie d’emocions (ansietat, por, irritabilitat, tristesa, enfado) que ens provoquen angoixa i sobretot, ens paralitzen.
Perquè hi ha tanta gent que avui dia té por del futur? La millor resposta ens la dóna la Gospa en el missatge mensual del 25 de gener del 2001: “Fills meus, qui prega no té por del futur i qui dejuna no té por del mal”. Qui té por del futur i del presumible mal, és que no prega ni dejuna. Sense la pregària, la fe no és viva ni és forta. Si no es prega, el cor no viu la pau que anhela. Tampoc no hi ha lloc per a l’esperança i l’amor es refreda. Fe, esperança i caritat: tres virtuts que ens regala l’Esperit Sant i que ens uneixen a Déu i al present, l’aquí i l’ara, a l’únic temps oportú de gràcia i salvació.
Que la nostra única preocupació sigui (com ens ho demana la nostra Mare del Cel) viure bé cada moment segons la voluntat de Déu, segons Jesús. Paraules amb sabor d’Evangeli, que ens recorden les del seu Fill: “No us preocupeu del demà” (Mt. 6,34), I aquelles que Ella mateixa va dir a les noces de Canà: “Feu el que Ell (Jesús) us digui” (Jn. 2,5)
També perd el temps (tan valuós i tan fugisser) qui s’ocupa i preocupa per “conèixer” els esdeveniments i les dates “de la fi del món”, buscant amb obsessió i ansietat els últims “missatges” dels molts “profetes de calamitats” que prediuen amb precisió tota mena de catàstrofes en llocs concrets i dates exactes sobre la fi del món i la segona vinguda del Crist.
El que ens ha d’importar no és conèixer dates, sinó estar atents i vigilants perquè aquell dia no ens sorprengui com un lladre (cfr. 1Tes 5,4). Hem d’estar preparats en tot moment (cfr.Lc 17,26-28) doncs no sabem quan serà la Seva arribada: “d’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare” (Mc 13,32). Esperar la Parusia de Nostre Senyor Jesucrist, vol dir prendre’s seriosament la nostra condició present, viure bé cada moment segons el que Ell vol i espera de nosaltres. Llavors la nostra vida temporal, el present històric, l’”ara” de les nostres decisions i actes (també de les nostres omissions), adquireix una terrible serietat per la seva connexió amb el destí etern.
També Medjugorje té la seva dimensió profètica com Fàtima, La Salette o Akita: els seus deu “secrets”. Però no podem perdre el temps pensant-hi amb curiositat i preocupació. El que importa i urgeix és convertir el nostre cor i la nostra vida a l’amor. Abandonar el pecat I decidir-nos per la santedat. Viure bé cada moment segons Nostre Senyor Jesucrist.
Per altra banda, coneixem per Revelació divina (l’Escriptura) i sabem per experiència que tot passa (i passarà) per al bé dels qui estimen Déu. Que Déu és el nostre futur etern. Que el millor (el que Déu ens ha preparat i ens espera) encara ha d’arribar. Com va dir fa cent anys la Nostra Mare a Fàtima i ha repetit a Medjugorje, on s’ha d’acomplir la seva promesa: “al final, el Meu Cor Immaculat triomfarà”. Sabent i creient això, n’hi ha prou. Anhelar el Seu triomf i col·laborar-hi vivint els Seus missatges s’ha de convertir en la nostra única ocupació i preocupació constants. De cada dia. De tots els dies.
Font: www.centromedjugorje.org
