Roberta Sofia de la Theotókos va néixer a Roma l’11 de juliol de 1986. Va confessar-se per primera vegada als 21 anys durant una peregrinació a la qual no volia anar, i va acabar passant d’una fe ortodoxa, una mica difuminada per la seva part, a una profunda fe catòlica, com a germana de la comunitat mariana Oasis de Pau. La Fundació CARF, qui finança els seus estudis, recull el seu testimoni.
“La meva història es podria definir com força particular, tot i que totes són particulars als ulls de Déu. Vaig néixer i créixer a l’església ortodoxa i el meu origen es resumeix en els meus dos noms. ‘Roberta’, el nom de baptisme, que representa la part llatina de les meves arrels paternes italians, i ‘Sofia’, rebut en el moment de la meva professió religiosa, d’origen grec, ja que la meva mare és d’Atenes”, comenta la germana.
“Faltava alguna cosa profunda a la meva vida.”
La Roberta va rebre, igual que el seu germà petit, el bateig, la primera comunió i la confirmació al mateix temps, quan només tenia sis mesos, a l’Església ortodoxa i segons el ritus bizantí. “Quan era jove, la fe i la religió em semblaven llunyanes, tèbies. No obstant això, m’agradava la classe de religió a l’escola i la fe de la meva mare m’encoratjava. No rebutjava Déu, però no cultivava una relació propera amb Ell. Solíem anar a missa per Nadal i per Pasqua. De fet, reconeix, la meva família no era practicant”.
La seva mare va anar a Itàlia a estudiar medicina quan era jove i allà hi va conèixer el seu pare. Als quaranta anys, va redescobrir la fe gràcies a uns amics amb els quals freqüentava grups de pregària i moviments catòlics, i també la comunitat a la qual pertany la germana Roberta.
“En aquell època, abans de descobrir la meva vocació, jo era una jove que em preguntava pel meu futur. Em vaig matricular a la facultat d’Enginyeria Electrònica. M’agradava tot i em fascinava tot, però encara no tenir clar el meu camí. Tanmateix, no em sentia feliç als 21 anys, quan a la vida et va tot de cara i ha d’estar plena de força i alegria. No estava en el meu lloc, en el camí correcte, i sentia que alguna cosa profunda faltava en la meva vida: buscava el significat de la meva existència al món”, comenta la religiosa.
En aquell moment, Déu va venir a trobar-me. “En un calorós estiu de 2007, mentre planejava vacances i concerts amb els amics, la meva mare va voler fer-me un regal pel meu aniversari: un viatge a Medjugorje per al festival juvenil que sempre té lloc la primera setmana d’agost. Imagineu-vos el meu trasbals davant d’una proposta com aquella! No tenia ni idea de què es tractava”, recorda.
“Estava en llista d’espera, perquè les places estaven plenes. Però la fe de la meva mare fou més gran, i s’encomanà a la Mare de Déu, qui no va dubtar a trucar-me! Tot i estar en llista d’espera, just el dia abans de la sortida d’aquell viatge, vaig rebre una trucada telefònica d’un sacerdot de la Comunitat Mariana Oasis de Pau que estava organitzant la peregrinació,” afegeix.
“La meva mare va voler fer-me un regal pel meu aniversari: un viatge a Medjugorje”.
Tanmateix, la Roberta li va explicar al sacerdot que la trucava que no hi podia anar. “M’estaven esperant uns altres plans d’estiu. La resposta del capellà va ser lapidària i em va traspassar el cor: Roberta! Quan la Mare de Déu crida, crida! Així que ja pots deixar-ho tot i venir cap a Medjugorje ara”, li va dir.
“Instintivament li vaig respondre amb un ràpid ‘m’ho pensaré’, i vaig penjar. L’escletxa que vaig deixar oberta en aquella resposta va ser per on es va colar la gràcia de Déu! Em vaig tancar a la meva habitació amb el cap entre les cames i em vaig donar l’oportunitat de pensar què fer. En aquell instant vaig percebre internament amb una claredat sorprenent, mai vista, que havia d’emprendre aquell viatge”, comenta.
La Roberta va acceptar d’anar a la peregrinació. “Jo era com un full en blanc davant del desconegut, en el qual Déu ja estava escrivint el seu pla d’amor i salvació. Llavors vaig trucar aquell sacerdot i li vaig dir que sí. I vaig emprendre el viatge més important de la meva vida. En aquell lloc vaig experimentar l’esglai de tants joves que pregaven amb fe i alegria, vaig descobrir tot l’amor de Déu que m’esperava a través de la Mare de Déu i del seu infinit cor maternal”, assegura.
“Maria era tan viva i present a Medjugorje que no podria descriure-la, però vaig notar com m’acollia com una nena que comença a caminar de quatre grapes per estar davant d’una nova vida tenyida de significat, pau, alegria, gratitud. Em vaig sentir tan lliure i estimada per un Déu Pare que es delia perquè la seva filla tornés al seu cor. En aquell poble miraculós de Bòsnia i Hercegovina, i amb 21 anys, em vaig confessar per primera vegada a la meva vida”, afegeix.
Va ser un moment de gràcia, ni tan sols sabia què fer. “El sacerdot em va mirar fixament i, en assabentar-se que mai m’havia confessat, em va preguntar si coneixia Jesús i si desitjava fer-ho. Vaig dir que sí amb tot el meu cor i simplement vaig plorar durant tota la confessió, mentre sentia que els cels s’obrien sobre mi i l’Esperit baixava com un doll d’aigua fresca”, relata la Roberta.
“Vaig tornar transfigurada d’aquell viatge. Va ser el començament d’una conversió molt forta. La meva vida després d’aquella trobada tan profunda amb Jesús va canviar radicalment, en les meves eleccions i en el meu cor. També vaig trobar un nou impuls i vigor per al meu futur i vaig matricular-me a la Facultat d’Arquitectura de la Universitat La Sapienza de Roma, on més tard vaig obtenir un màster.”
“Mentrestant, el meu amor per Déu i per Maria creixia, tenia set de conèixer-los i vaig començar a anar sovint a la comunitat, aprenent a pregar, a adorar el Senyor, a gaudir de la seva amistat. Tot va tornar a florir mentre la meva família observava estorada aquell canvi. Tanmateix, hi havia alguna altra cosa que commovia el meu cor, atreta cada vegada més per aquell Amor. Em vaig sentir profundament festejada pel Senyor però, en la meva racionalitat, vaig intentar mantenir els peus a terra pensant que eren efectes d’aquella gran conversió.”
En aquella època, la Roberta va començar a anar assíduament a l’Església Ortodoxa per aprendre i aprofundir més en els seus orígens en la fe, mentre que, al mateix temps, l’Església Catòlica l’havia adoptada. “S’estava preparant una llavor de vocació, sentia en el meu cor que pertanyia plenament a Déu, però això al mateix temps m’espantava. Era una petició que sentia com massa gran i exigent. Jo era ortodoxa, el Senyor no podia demanar-me tant, vaig pensar. Vaig lluitar esperant que amb el temps tot passés, però van passar els anys i aquell turment va anar creixent en el meu cor”.
“Al principi no va ser fàcil, especialment per a la meva família, però la gràcia de Déu va ser més abundant i em va sostenir en moltes tempestes. Vaig estar sota el mantell de Maria, que em va ajudar a deixar que el meu cor fos pacificat per Crist, a deixar guarir les meves ferides, a preparar-me per madurar el meu sí. El meu lloc era amb Ella per col·laborar en la seva missió de pau en molts cors, per estendre ponts d’unitat i diàleg”.
“La comunitat de la qual avui formo part és una realitat internacional, mixta i contemplativa però oberta a l’acollida, de germans i germanes cèlibes interns, de sacerdots consagrats i de famílies agregades i seculars que comparteixen el carisma específic, vivint-lo en el seu propi estat de vida en el que es troben. Fem un quart vot, que defineix el nostre carisma: el de ser pau, és a dir, conformar a Crist la nostra Pau i irradiar el do de la Pau en l’Església i en la humanitat a través d’una vida d’intercessió”, comenta, “amb una acollida i un oferiment humil, segons una espiritualitat pròpiament eucarística i mariana, ja que Maria és la Mare de la nostra comunitat. D’Ella n’aprenem la profunditat de l’oració en l’Esperit per viure les seves actituds. Aquest és el lloc que Déu va preparar per viure la meva esponsalitat amb Ell i el do de mi mateixa”.
Sobre el seu carisma, en la comunitat a la qual pertany, comenta: “El camí de pacificació i d’unificació que encara segueixo vivint avui, amb l’ajuda de la gràcia, és el que volem compartir amb molts cors que experimenten la falta de pau per l’allunyament de Déu, que tenen set d’Ell, que necessiten redescobrir-lo igual que en una clínica de cardiologia on el primer desafiament de la pau és el de la renovació interior. Per a mi la pau és aquest camí interior de gràcia per compartir amb moltes ànimes per poder ser reconduïdes a Crist, a través de Maria, però també té gust d’unitat, comunió, diàleg per enderrocar qualsevol divisió segons el desig del cor de Crist, que tots siguin u perquè el món cregui! Porto aquest llegat de vida a la comunitat que s’insereix en el nostre carisma amb el desig de desenvolupar aquesta sensibilitat ecumènica”.
Gràcies a l’ajuda de la Fundació CARF, i a petició del seu superior, la germana Roberta va iniciar els seus estudis de Filosofia a la Universitat Pontifícia de la Santa Creu, abans de continuar amb els estudis de Teologia.
Article publicat originalment al portal marià Cari Filii.
