Fra Pablo Scioti és un franciscà argentí de la parròquia de Medjugorje, on hi viu de forma permanent i brinda un servei molt útil als fidels peregrins de parla hispana.
Ell mateix un dia hi va arribar com a peregrí, es va acabar enamorant de la Mare de Déu i de Sant Francesc i va acabar ingressant en aquesta ordre religiosa històrica. La seva vida estava lligada a ambdós des de sempre ja que va néixer el dia de la Mare de Déu del Rosari i fou batejat en una església franciscana-.
En una entrevista a Centro Medjugorje, Fra Pablo recorda que al 2008 va anar a Medjugorje per primera vegada. “M’acabava de convertir. M’hi vaig quedar un mes i mig. Em vaig confessar, resava el Rosari i Déu em va posar al meu camí sacerdots que em van anar ajudant. Després hi vaig tornar uns quants cops més”.
També explica que la seva vocació està íntimament relacionada amb Medjugorje, i també amb Sant Francesc. “Mentre llegia un llibre, El pobre d’Assis, que m’havia deixat la meva àvia, vaig trobar el que buscava per a la meva vida. Viure d’aquella manera però pel meu compte, ja que sempre sempre havia cregut en Jesús i Maria però no creia en l’Església que coneixia”, explica.
Tocant fons, va demanar ajuda a la Mare de Déu
Però el gran canvi es va produir mentre era a España: “La meva vida toca fons, ja ni tan sols tenia un lloc on viure i no sabia què més fer. Després de vagar tota la nit, a trenc d’alba, entro en una església i li vaig demanar a la Mare de Déu: ‘Ajuda’m, perquè no tinc res ni per quedar-me ni per anar-me’n’. La seva resposta fou immediata”, explica.
Aquell mateix dia, un amic el va convidar a anar a València, li va oferir un lloc per a viure i a més poder pintar. Mentre era allà, va rebre d’un altre amic “un missatge de la Gospa (la Mare de Déu) que em va captivar. Tota la vida m’havia esforçat per parlar amb el cor i això era el que volia fer tant sí com no i no ho canviava per res del món”.
“El missatge parlava de ‘pregar amb el cor’. Això em va desarmar interiorment i vaig pensar: “La Mare de Déu m’està escoltant”, perquè ningú no podia saber què hi havia en el més profund del meu cor, ningú”.
A partir d’aquell instant va començar a resar el Rosari i a llegir els missatges de la Mare de Déu. “Fou en aquell moment quan vaig tenir una experiència interior: que Ella em cridava a venir a Medjugorje a donar-li gràcies. Un cop aquí, vaig entendre que el que estava vivint, no ho podia viure tot sol, aïllat. Llavors vaig veure clar que havia de ser dins de l’Església”, afegeix.
Ara que és a Medjugorje com a franciscà, considera que aquest lloc és “com un port on hi ha ancorat el Cor Immaculat, com a refugi per a tots els que estem ferits. Em sorprèn veure com el cor trencat, senzill, que s’obre a la presència de Déu, canvia de vida. El miracle més gran és la presència de Jesús i de Maria. Podria resumir-ho en el que va dir una dona atea, mentre jo m’esperava per confessar: ‘No vinc a confessar-me, no crec en Déu. Era al mar i vaig veure un cartell que deia Medjugorje i vaig sentir la necessitat de venir. No crec en Déu però vull el que tenen ells’. El que volia era el Déu que ella veia a la esplanada, en la gent gaudint de la presència de Jesús, en els que s’estaven confessant. I al final ella també es va confessar. La Mare de Déu segueix cridant”.
En el seu dia a dia a Medjugorje, fra Pablo assegura que “cada dia treballo molt pastoralment. Déu va permetre tot el que vaig viure perquè conegui coses, aprengui a esquivar proves i a aixecar-me. I amb tot això, donar la mà, tal com la vaig necessitar jo en el seu moment quan vaig arribar aquí, i ajudar els qui Déu posi al meu camí. Comencem la celebració de l’Eucaristia en espanyol els diumenges a les 8. I el que més vull és intentar aprendre, al costat dels peregrins, a viure els missatges de la Mare de Déu, a resar el rosari i a celebrar la Missa amb el cor. Està previst que em quedi a Medjugorje durant tres anys”.
I sobre el seu ministeri, assegura que voldria ser un sacerdot “entregat a Jesús, que intenta ser fidel. Per això m’aferro a la Mare de Déu, li he consagrat el meu cor i Ella em va ensenyar a omplir-lo amb la presència de Déu. Amb un sacerdot així, pecador, fent camí, en procés de conversió. Però també tinc molt clara i ferma la meva radicalització de seguir a Crist, essent autèntic. Que m’hagi cridat a mi, ho visc com un regal, com un do totalment immerescut. Déu és així, se serveix dels inútils perquè es vegi la seva gràcia”.
Font: www.religionenlibertad.com
