Quan Emilio Ferrando tenia 13 anys, la mort del seu pare va traumatitzar tota la família. Es va endinsar precoçment “en un infern” en què la droga es va apoderar de la seva vida durant dècades. Un dia va decidir saltar per la finestra i el seu gos ho va impedir. Aviat va saber que Déu i Maria volien tornar-lo a la vida.
Explica al portal dedicat a la Verge Maria, el Rosari de les 11, que va tenir una infància feliç, marcada per una família paterna profundament catòlica. Tenia 13 anys i el pare, un prestigiós arquitecte, acabava d’inaugurar l’Obra Social de la Caixa, a Madrid. Era Nadal, i tornava amb la família a València quan va tenir un accident de trànsit mortal.
“La meva vida va canviar en qüestió de segons. La meva mare va passar de ser mestressa de casa amb 42 anys i 8 fills a dirigir una empresa de més de 70 treballadors. La seva mort va ser traumàtica, no entenia res, i el que vaig fer va ser renegar de Déu i deixar d’anar a missa”, explica.
A l’escola, porros en comptes d’entrepans
El fet que el seu col·legi fos catòlic no era obstacle perquè una veritable partida de drogues fos una de les principals distraccions a l’hora del pati. “Als 14 anys vaig començar a flirtejar amb les drogues, tenia una companya de 15 que en comptes de menjar-se el típic entrepà es fumava dos porros amb mitja hora”.
L’Emilio no va trigar a seguir la seva companya. Va començar a fumar porros amb ella, “anava a classe col·locat” i tot es va començar a complicar. Eren els anys 80, l’època de la “ruta del bakalao” i la moguda, i l’Emilio encara anava a l’escola quan va començar a experimentar amb drogues químiques, mescalina i àcids “per poder aguantar fins a 72 hores sense parar”.
Quan va viatjar a Nova York, el seu “Sodoma i Gomorra particular”, aquest jove es va submergir “en una voràgine de promiscuïtat sexual” i drogues, en la que l’LSD, l’heroïna i altres drogues psicodèliques eren part del seu dia a dia. “Al principi les feia servir per divertir-me però aviat es van apoderar de la meva vida”, afirma.
Però l’Emilio sempre va saber mantenir “una doble vida” amb la família i una feina d’èxit sense que es veiessin afectats. “Tenia un càrrec de responsabilitat en una multinacional americana, guanyava moltíssims diners i comprava el més car”, explica.
Tancat a casa, només vivia per a la droga
Aquest lloc li permetia tenir una vida “absolutament superficial”. Podia anar-se’n a Eivissa i gastar 6000 euros en un cap de setmana, anant a festes “amb gent molt important de Madrid on tothom consumia, era igual del partit polític que fossin”.
Però la droga va tenir conseqüències. “Vaig començar a tenir problemes de comunicació, vaig deixar de sortir i relacionar-me, un camell em portava la droga a casa i em posava “fins a les celles””, admet.
Els diners també van començar a ser un problema, ja que “si el primer que fas quan et despertes és ficar-te una ratlla i consumeixes 2 o 3 grams al dia, les conseqüències econòmiques són enormes”.
L’Emilio encara podia compaginar la seva addicció amb un bon nivell de vida quan va començar a tenir greus problemes de salut. Va contreure l’hepatitis C i el van haver d’ingressar a multitud d’hospitals.
Al 2008, l’Emilio estava a punt de tocar fons. “Era la crisi, havia deixat la multinacional i em costava trobar feina”, explica.
Durant un temps va poder emprendre i començar els seus propis projectes, però els costos de la seva addicció eren insostenibles: “Vaig començar a tenir problemes econòmics, impagaments de la hipoteca, el banc se’m va tirar a sobre i vaig perdre la casa. Estava arruïnat”.
Déu va fer servir el seu gos per salvar-lo
L’Emilio explica que en aquell moment la seva vida no tenia cap sentit, tenia “tothom a sobre” i la relació amb la seva família estava pràcticament trencada. Amb els darrers diners que li quedaven va comprar 5 grams de cocaïna i va començar “a esnifar una ratlla darrere l’altra”. Havia d’estar molt drogat pel que volia fer.
L’Emilio va obrir la finestra del balcó, es va preparar per agafar impuls i l’única cosa en què pensava era en el temps que trigarien a deslligar la seva mascota. “Quan anava a llançar-me, el meu gos va començar a bordar, es va posar davant meu i em va empènyer cap enrere, dret sobre les potes del darrere. El vaig abraçar i vaig entendre que Déu l’havia fet servir perquè no ho fes“, explica.
Aquell mateix dia, explica l’Emilio anys després, el seu cunyat va somiar que l’havia de portar a Medjugorje i per aconseguir-ho li va oferir un lloc a la seva empresa amb la condició que l’acompanyés.
Maria, la seva darrera esperança
“Sempre dic que va ser un complot familiar en què tots sabien on anava menys jo, i com a última esperança de la meva família, van decidir enviar-me a Medjugorje”, comenta.
Només d’arribar, l’Emilio ja volia fer marxa enrere, tornar a casa seva i abandonar “aquell poble fred i fosc, però només tenia 1 euro a la butxaca i depenia completament del meu cunyat”.
Després de 25 anys ficat amb drogues, hostil a la fe des de grups d’extrema esquerra i avortistes i amb “una vida precoç en tot”, l’Emilio va començar el seu viatge pensant que “era el pitjor cas per anar a Medjugorje”.
Tot i això, el que va passar en arribar li va mostrar com n’estava d’equivocat. “El Senyor ho va encaixar tot perquè entrés a l’església de Sant Jaume Apòstol. Quan ho vaig fer, tot i la meva addicció durant més de 20 anys, el meu problema amb les drogues es va acabar de cop: no vaig tenir mai síndrome d’abstinència i el Senyor em va deslliurar de la droga en aquell precís instant”, relata.
Passat el temps, l’Emilio explica que si no s’hagués confessat, la seva vida no hauria estat la mateixa. Però llavors no ho sabia, i al principi es va negar a agenollar-se després de 35 anys de foscor i de pecat.
“La Gospa” m’ha fet un home nou”
“Em vaig trobar amb un sacerdot croat que parlava espanyol i m’hi vaig acabar confessant”, explica. “Va ser la meva resurrecció: el primer que vaig fer en tornar va ser fer les paus amb la meva família, explicar-los el meu problema. Després, l’únic què pensava era a tornar: havia de tornar sol”, explica.
Però aquesta vegada va tornar sol i sense límit de temps; i el primer que va fer en tornar va ser visitar l’estàtua blanca de la verge. “Em vaig agenollar i li vaig dir: M’han dit que ets mare. Si ets mare de tothom, també ets la meva mare. No sé com trobar sentit a la meva vida ni com arribar al teu fill, però si ets mare, m’has d’ajudar a arribar al teu fill i conèixer-lo”.
Les seves paraules van ser escoltades. L’Emilio va començar a treballar a la delegació de Ràdio Maria de Medjugorje i la Verge el va ajudar “a conèixer el seu fill. Jo li vaig demanar, ella ho ha fet i m’ha fet un home nou”, afirma.
Al cap d’un temps, l’Emilio va començar a organitzar peregrinacions per visitar el centre de les aparicions. Una de les seves conegudes li va confessar que sempre el posava d’exemple quan li preguntaven per Medjugorje: “Quan intento explicar què és, ensenyo una foto teva del primer dia que vas venir i una altra amb la teva cara somrient i els teus ulls diferents dels darrers dies: això és Medjugorje”.
Article publicat originalment al portal de la fundación Cari Filii, a partir del vídeo-testimoni a El Rosario de las 11.
