29/09/2013
Hola, em dic Javier i fins que vaig sentir la crida de la Mare de Déu no em considerava catòlic creient i practicant. Creia en Déu i en l’Església, tenia una vida molt còmode, feliçment casat i amb molts fills. Pel que fa al tema religiós, sincerament en aquesta qüestió funcionava com un costum quotidià. Principalment practicava per donar exemple per a la formació religiosa dels meus fills. La meva assistència a Missa cada diumenge era tancada, tant d’esperit com de cor, era una parada més del què fer cada cap de setmana.
Què va passar en el meu cor?
Tot va començar a finals d’abril de 2013, quan en una de les meves visites a un bon amic amb qui tenia relacions laborals i amb qui havia quedat per parlar de temes de feina, vam acabar parlant de la crisi i de la situació mundial. Sense saber per què, estàvem parlant de la importància dels capellans en la societat i de la necessitat de Déu i de la Mare de Déu en el món que ens toca viure.
Durant la conversa, el meu amic em va comentar que si a tot el mal del món li sumàvem el fet que la Mare de Déu s’estava apareixent a sis vidents des de feia més de trenta anys en un poblet molt humil de Bòsnia anomenat Medjugorje, això era ja una evidència de que tot estava molt malament.
El que va haver dit!
La meva reacció immediata fou la de contestar-li : la Mare de Déu de què?
Ell em va contestar: de Medjugorje, un petit poble de Bòsnia-Hercegovina.
Vam seguir la conversa i no vaig donar més importància al tema. Vaig anar a casa meva i vaig passar el dia com qualsevol altre.
L’endemà em va entrar una gran curiositat per saber què era això de Medjugorje, no sabia ni escriure-ho, així que vaig haver d’anar a google i posar Mare de Déu de Medjug… per tal que em sortís, i va aparèixer aquest nom tan complicat de pronunciar per un espanyol. Ràpidament em va enviar a enllaços de Youtube on sortien les aparicions dels diferents vidents que ja coneixeu i infinitat de vídeos relacionats amb la història d’aquest poble i la Gospa (em va costar entendre que Gospa era Mare de Déu en croata, estava perdut i sense rumb). El primer dia vaig passar hores visionant vídeos del tema, però els dies següents la cosa es va convertir en obsessió, necessitava saber cada vegada més sobre aquest fenomen. Al cap de tres o quatre dies, no ho recordo exactament, estant sol al meu despatx i mirant un vídeo, vaig notar que un ull em plorava i ho vaig relacionar ràpidament amb l’aire condicionat o alguna cosa així. Després, mentre mirava vídeos, sentia palpitacions, com si el cor m’hagués de sortir des del pit contra la pantalla (ho recordo com una sensació agradosa). Me’n vaig anar a casa meva i no li vaig donar més importància, pensant que les llàgrimes deurien estar relacionades amb l’aire condicionat i les palpitacions amb la meva obesitat, i que es podien relacionar amb alteracions cardíaques; vaja, que no hi havia cap altre canvi significatiu en la meva vida que no fos una obsessió per veure vídeos relacionats amb la Gospa i amb tot el que tingués a veure amb el fenomen Medjugorje. Va passar un dia més i de nou torno a buscar informació sobre el tema. Arriba un moment en què em plantejo si estic malalt, doncs sento la irrefrenable necessitat de saber-ho tot sobre el tema. Al quart o cinquè dia passa el més estrany; i és que em començo a plantejar que alguna cosa està passant en el meu cor, perquè sento la imperiosa necessitat d’anar a Missa i resar el Rosari, una necessitat imperiosa, ho he de fer i no sé per què, però m’agrada i fa que em senti bé.
Aquí faig punt i a part, perquè en aquell moment vaig haver de preguntar-me què nassos m’estava passant, doncs pràcticament mai no havia resat un Rosari i tampoc anava a Missa entre setmana. Però això no és el més curiós, el que em generava sorpresa i incertesa era que ho feia encantat de la vida i amb molt d’amor, sentia l’amor, m’agradava molt, em sentia totalment ple, és una sensació molt difícil d’expressar, però el sol fet de pensar-ho ara mentre ho escric, ja m’agrada. Aquesta sensació que us descric, encara continuo tenint-la i espero no perdre-la mai. Del que sí n’estic segur, és que va quedar segellat en el meu cor el dia que vaig arribar a Medjugorje i vaig poder estar en el que crec que és el lloc més a prop del cel que tenim a la terra, ja que se sent la presència divina quan hi estàs amb el cor obert.
Vaig anar a casa meva, ho vaig explicar a la meva esposa i li vaig dir que per sant Joan havíem d’anar a Bòsnia a veure la Mare de Déu, que si volia venir-hi amb els nens, genial, i si no, de totes maneres jo hi havia d’anar. Ja us podeu imaginar la reacció de la meva dona, que tenia vacances, tan esperades després de tot un any molt dur pel que fa a la feina. Resulta que arriba el seu marit i li diu que ha d’anar a Bòsnia a veure una Mare de Déu en un poble anomenat Medjugorje. He de dir que, juntament amb els meus sis fills, la meva esposa és el regal més gran que Déu m’ha fet, perquè ho va entendre ràpidament i va acceptar, tan sols per amor, de seguir al seu marit boig.
Vam organitzar el viatge en menys de dues setmanes gràcies als dos àngels de l’Imma i en Josep (organitzadors de peregrinacions a Medjugorje) que està clar que la Gospa havia posat allà per alguna cosa, res no és casualitat en els plans de Déu.
Fou un viatge molt gratificant, però com molts testimonis ja diuen, l’important de Medjugorje és la tornada a casa…
El miracle va arribar
Em dic Cristina i sóc l’esposa d’en Javier. Feia quasi tres setmanes que havíem tornat de Medjugorje. Estàvem revolucionats, bojos d’amor i amb moltíssimes ganes de compartir les nostres experiències amb els nostres coneguts, així que havíem organitzat un sopar per explicar-los la multitud d’experiències, vivències i sentiments que vàrem viure.
Recordo una de les coses que personalment em va impressionar més, que fou una conversa que vam tenir amb un capellà polonès, el qual en conèixer-nos i explicar-li com havíem arribat a Medjugorje, ens va dir : “Déu té un pla per a vosaltres”. En aquell moment l’emoció em va fer plorar davant de tots els pelegrins, i ell em va dir les paraules següents: “Ell et donarà la força”.
En arribar a casa, la Gospa ens va concedir un miracle.
Érem a casa gaudint dels nostres fills, compartint la tarda de piscina, berenar i conversa amb els avis, cinc dels nostres sis fills, un nebot i la noia que ens ajuda a casa. De cop es va sentir un crit d’en Javier (el meu marit) que denotava un intens dolor. Era un crit punyent. En aquell moment vaig pensar que tenia un infart, però vaig sentir de nou els crits d’intens dolor i el soroll d’algú que es tirava a la piscina. Vaig pensar que devia estar arreglant algun llum de la piscina i s’havia electrocutat. Vaig treure el cap per mirar a la piscina i vaig veure al meu marit traient de la piscina al nostre fill petit Nico (18 mesos). Estava completament cianòtic, amb els ulls oberts i amb parada respiratòria i cardíaca. En aquell moment, amb una enteresa sobrenatural vam començar les maniobres de reanimació. El pare ventilant i la mare fent el massatge cardio-respiratori. Tan sols recordo la presència del meu marit, la del nadó i la meva. Es sentien plors i crits de tots els familiars que estaven d’espectadors a la terrassa de dalt. Els avis es varen encarregar de gestionar la trucada als serveis d’urgències 112.
Mentre pare i mare continuaven fent la reanimació cardiopulmonar bàsica, i quan portàvem uns cinc minuts amb les maniobres, el meu marit va agafar una de les cametes d’en Nico i la va deixar caure. En aquell moment em vaig adonar que en Nico havia mort, no sabíem quan de temps havia estat a la piscina, no responia. En aquell moment vaig visionar el seu enterrament, la seva caixeta blanca, la cerimònia, el dolor… així que en aquell moment vaig comprendre per què havíem anat a Medjugorje, el perquè d’aquella conversió, aquesta bogeria d’amor, etc… em vaig sentir desconcertada i li vaig preguntar:
És per això que has volgut que anéssim a Medjugorje?
És el perquè de la nostra conversió, per poder suportar la mort d’un fill?
No ho entenc, però si TU creus que ha de ser així… vaig recordar la frase del sacerdot “Ell et donarà força”; li vaig demanar “dóna’m força”, i resignada vaig començar a resar-li amb veu alta “Déu vos salve Maria…”, tots vam començar a resar i en aquell moment en Nico va començar a respirar, vomitar, etc. Al cap de set minuts va arribar la primera ambulància. En Nico tan sols respirava, saturava malament, tenia un Glasgow 5 (per intubar sense resposta neurològica). En menys d’una hora en Nico tenia un Glasgow 15, sense cap seqüela!!!. Vam arribar al servei d’urgències on ens estaven esperant un desplegament impressionant de sanitaris i tots van quedar sorpresos en veure el bon estat d’en Nico. Així que una radiografia, una analítica per comprovar els paràmetres que s’alteren quan es pateix una aturada cardíaca, i al cap de 12 hores, “cap a casa!”.
Tan sols podem dir que som uns AFORTUNATS, la Mare de Déu ens estima amb bogeria i no para de cuidar-nos cada dia i transmetre’ns el seu amor i bondat. Només podem estar-li contínuament agraïts i intentar continuar cada dia amb aquesta devoció i fent el que ens demana. Gràcies Mare! T’estimem!!!
Si busquem Déu en les coses del dia a dia, Ell ens torna molt més del que podem imaginar.
