La Nora és una jove de Viena que publica el seu testimoni de conversió i superació quan té 28 anys. El buit, els desordres alimentaris, l’alcohol i després les drogues la podrien haver portat al suïcidi, com al seu ex-nòvio.
El que la va salvar va ser descobrir que creure en Déu no era “ser feble”, com ella pensava, sinó tot el contrari: la fe era una força per admetre els errors, la realitat i poder començar un canvi radical.
Anorèxia i aïllament
“En començar la meva adolescència sentia un profund buit dins meu que es va manifestar en l’anorèxia”, explica Nora. “En poc temps em vaig aïllar de tot i de tothom, no volia que em molestessin, vivia en el meu món, em pesava ser presonera del meu propi cos. Em tractava a mi mateixa amb duresa, però en la relació amb els demés em sentia fràgil i insegura, pensava que no era intel·ligent, ni bonica ni forta com els meus coetanis”.
Una família trencada
Es va anar allunyant de la seva família, que a més patia la seva pròpia crisi. Quan ella tenia 18 anys els seus pares es van divorciar. I ella no volia sentir dolor: volia ser, o almenys semblar-ho, forta, dura.
“No volia sentir el dolor, les inseguretats, la por i tot el sentiment de culpa”, recorda. I com es combaten aquests sentiments en una cultura materialista? Amb pastilles i substàncies.
“Vaig començar a prendre fàrmacs antidepressius, calmants, i vaig caure en la foscor de les tenebres. Gràcies a Déu, el meu pare i la seva companya em van veure, em van acollir a casa seva durant un any i em van ajudar molt. Al principi el meu pare em va tractar d’ajudar de diferents maneres, i encara que jo el rebutjava, ell seguia a prop meu”.
Treball i pregària: el Cenacle
Finalment, el seu pare va decidir enviar la Nora a Itàlia, a la Comunitat del Cenacle, una comunitat catòlica on els joves addictes viuen junts en una mateixa casa, fan molt treball físic i manual i molta pregària.
A cada nouvingut se li assigna un “àngel” o “acompanyant”, que és un ex-addicte, algú que ja ha passat pel procés, que se sap tots els trucs de l’addicte, les seves mentides incessants, on amaga la droga o l’alcohol, les seves justificacions … i que no cedeix davant de tot això.
La Nora va anar al Cenacle molt en contra de la seva voluntat, amb la sensació, simplement, de que el seu pare volia allunyar-la de casa, però no tenia elecció. No li agradava haver d’estar en un altre país, haver d’aprendre l’italià, haver de compartir el lloc amb tantes noies, i deixar les seves addiccions. Però el seu pare havia estat clar quan la va enviar: “Si tornes a casa, la teva vida serà un infern“, li havia dit. “Les seves paraules se’m van ficar a dins, em van sacsejar”, assenyala la jove austríaca.
La vida al Cenacle era dura: molta feina, molta pregària, mai sola. Però això era alliberador.
Comunitat i fe
“En poc temps, la forma de vida de la Comunitat, el voler el bé, trobar-se, el fet d’estar atent a les necessitats de l’altre, em van tocar molt i volia ser part d’aquella família”, explica.
I més encara, hi havia una força poderosa que abans havia menyspreat i ara l’atreia: la fe.
“Vaig trobar la fe. Abans no la coneixia perquè era atea. En el passat, per a mi creure en Déu significava ser feble; en canvi, vaig descobrir que la fe és la força que et permet dir-te que ets feble i que necessites ajuda”.
La fe era tot el contrari d’auto-enganyar-se, tot el contrari del que ofereix qualsevol addicció amb el seu escapisme: la fe permetia afrontar la realitat de cara.
“La primera vegada que vaig veure les noies que s’aixecaven de taula per dir amb sinceritat, davant de tots, que havien comès un error, com per exemple robar o fer alguna cosa d’amagat, em vaig quedar amb la boca oberta: em bategava fort el cor pel seu coratge de treure fora la porqueria de la mentida i la falsedat. Jo mai havia estat capaç d’afrontar un problema, de dir la veritat”, apunta la Nora.
“Amb sis mesos de Comunitat vaig escriure al meu pare per primera vegada dient-li que havia decidit quedar-me, que volia triar la vida. Després d’un temps vaig saber que el meu pare havia rebut la meva carta just el mateix dia que el meu ex-nòvio s’havia suïcidat. Per a mi va ser un cop, però al mateix temps em va fer entendre quanta llibertat tenim per triar i com podria haver acabat la meva vida”.
Poder parlar i obrir el cor
La sinceritat, poder parlar i poder confiar, van canviar la Nora i la portaren a la generositat: “demanar consell a les germanes, obrir-me a elles, creure en la seva amistat generosa i fer sacrificis amb i per elles, em treia de la pesadesa del meu egoisme”.
I de fons bategava el poder del Misteri i l’Esperança, tan diferent al fals control i l’esclavitud de l’addicte.
“Em va ajudar veure quanta esperança tenien les noies gràcies a la pregària i em fascinava el fet de no poder entendre només amb la meva ment la grandesa de Déu. Em va fer molt bé sentir-me petita davant d’Ell i necessitada de la seva Misericòrdia. Quan queia en la meva negativitat, en la vergonya de veure’m imperfecta, vaig aprendre a buscar-Lo i a dir-me la veritat davant d’Ell”.
Avui ella ajuda a altres noies
L’experiència a la Comunitat del Cenacle va transformar la Nora i avui és ella la que ajuda a altres noies. “Estic molt agraïda per haver trobat la Comunitat, agraïda a totes les persones que creien que jo canviaria, especialment a la noia que va ser el meu àngel custodi i que va lluitar al meu costat els primers mesos. Vull agrair molt a les noies amb les quals visc d’haver-me ensenyat a estimar més i a somriure a la vida, do preciós que vaig retrobar i que avui desitjo donar”.
Font: www.religionenlibertad.com
