Un testimoni sobre la peregrinació a Medjugorje
No em pensava que poguessin existir emocions tan fortes com per caviar dràsticament la meva vida, tal com em va passar a Medjugorje.
Havia sentit a parlar de Medjugorje als mitjans de comunicació i darrerament als meus familiars. Les meravelles que m’arribaven em provocaven curiositat i em van obligar a prendre una decisió, triar entre dues possibilitats: no tenir en compte el tema perquè era el resultat de la credulitat d’aquells que volien creure tant sí com no, o bé verificar directament, tot i que amb escepticisme, aquestes veus increïbles. De fet, també hi havia una tercera opció, que en aquells moments no considerava: el desig íntim de canviar la meva vida inútil i sense perspectives.
Tot i així, quan em van preguntar si volia anar a fer una peregrinació a Medjugorje, em vaig apuntar de seguida. Molt contents, vam viatjar en autocar acompanyats de les bromes i els acudits del Gianmario, dels esforços de Don Darío per parlar (i convèncer-nos a fer-ho també nosaltres) en italià, i de les directrius del Sergio, el cap de l’expedició. Entre una cosa i l’altra es resaven pregàries i rosaris, es cantaven himnes a la Mare de Déu i Don Darío fins i tot va celebrar la Santa Missa. Jo, que no resava des de feia anys i només anava a Missa per els casaments i els enterraments, em vaig sentir participatiu, amb bona voluntat, tot i que una mica disgustat.
Els tres dies que vam passar a Medjugorje van ser tan intensos i emocionants que faria falta tota una publicació per descriure’ls. El que més em va impressionar fou:
– L’Adoració Eucarística al vespre: mentre esperàvem, una multitud multilingüe (alguns drets, d’altres asseguts, fins i tots alguns agenollats al terra) resava i escoltava el cor que cantava en varies llengües tranquil·lament. Immers en aquesta atmosfera preciosa i relaxant, el meu cor endurit es va començar a estovar;
– Les visites als llocs de les aparicions, avançant lentament i sempre resant el Rosari;
– La pujada al Krizevac, resant les 14 estacions del Via Crucis;
– Els testimonis impressionants de les noies de la “Comunità Cenacolo” de Sor Elvira, dels membres de la comunitat “Nuovi Orizzonti” de Chiara Amirante i d’una de les vidents, de la meva edat, que ha estat testimoni directe durant 30 anys dels esdeveniments lligats a les aparicions i que de manera objectiva relaciona amb les situacions polítiques i religioses d’aquets anys.
També em va sorprendre i em va desconcertar el prodigi del sol: semblava que Déu ho fes pels presumptuosos com jo. A més de la salvació de les ànimes i de les conversions, que són els miracles vertaders, ens demostrava que Ell pot fer i desfer el que ha creat.
La confirmació del que passa a Medjugorje va resultar positiva i la meva presumpció es va convertir en humilitat. Ara sé que Déu existeix i que vol el millor per a mi; el miracle que li interessava a la Mare de Déu l’ha fet justament amb mi, gràcies a les pregàries dels meus familiars: la Mare de Déu m’ha cridat per obrir-me els ulls. Ara espero que, gràcies a la seva intercessió, el miracle perduri.
Aconsello a tots els qui estan submergits en els dubtes, que s’animin a viure la mateixa experiència que jo. Lloat sigui Déu!
Roberto Rizzoli
Font: https://www.parrocchiabovolone.it/adulti-e-famiglie/come-medjugorie-ha-cambiato-la-mia-vita_199.html
