“És evident que no sóc l’últim exorcista en aquest món. Després de mi en vindran d’altres, és més, ja n’han vingut, fins i tot de joves. Però en el món som tan pocs que, cadascun de nosaltres en la seva batalla diària, se sent inevitablement com si fos l’últim, l’últim exorcista cridat a combatre contra el gran enemic, el príncep d’aquest món, Satanàs. L’Església, encara avui dia, no fa gran cosa per formar nous exorcistes. Els bisbes fan poc. Aquesta és la meva queixa i és per això que he acceptat que el llibre s’edités amb aquest títol”. Aquestes paraules del pare Gabriel Amorth volen explicar el perquè d’aquest títol tan provocatiu amb què surt al mercat la seva última obra – escrita conjuntament amb el vaticanista Paolo Rodari-. Gràcies al portal de notícies La bussola quotidiana, ens n’han arribat alguns passatges. I n’hi trobem algun per a sucar-hi pa.
Hi ha alguna cosa de global, de total, en els extractes seleccionats, cosa que s’agraeix en aquests temps d’informació parcial, de fragments de realitat desvinculats els uns dels altres. L’opinió del pare Amorth és senzillament omnicomprensiva. I posa els punts sobres les is; punts que, tot i ser constantment silenciats o ridiculitzats, exigeixen mirar-los de cara perquè sense enfrontar-los, encara que només sigui intel·lectualment, no es pot entendre tot el que està passant.
El primer fet que mostra la mirada personalíssima d’Amorth és el seu caràcter netament escatològic.
“El món es troba sota el poder del diable, i al costat de Satanàs, molts dels seus profetes. Persones que la Bíblia anomena falsos profetes. Falsos perquè porten a la mentida i no pas a la veritat. Aquestes persones existeixen tant dins com fora de l’Església. Són fàcils de reconèixer: diuen que parlen en nom de l’Església però parlen en nom del món. Exigeixen de l’Església que assumeixi els rols del món i parlant així confonen els fidels i porten l’Església a aigües que no són les seves. Són les aigües del Maligne. Les aigües que la Bíblia descriu de manera admirable en el seu últim llibre, l’Apocalipsi.”
“La ira de Satanàs ha existit des del principi del món. Però quan Déu ha enviat el seu Fill Jesús al món, aquesta ràbia ha augmentat. Amb la vinguda de Crist, l’enfrontament entre els dos exèrcits esdevé directe. Satanàs incita el poble contra Crist i se les enginya per convèncer-los que l’han de matar. La mort de Jesús és la victòria de Satanàs. Una victòria aparent, perquè en realitat, amb la Resurrecció és Crist qui triomfa. Però la seva victòria no elimina el mal. No elimina la presencia del drac, la bèstia, Satanàs. Aquests encara hi són, però des de la vinguda de Crist l’home té la certesa que , si confia en Ell, els pot vèncer. Tot i les dificultats de la vida, pot vèncer la mort.”
“Avui, dos mil anys després de la vinguda de Crist, la lluita és més ferotge. Ens trobem en un xoc final. Per una banda, l’exèrcit de Satanàs. Per l’altra, l’exèrcit de Déu amb tots els seus sants i màrtirs que van vessar la seva sang en benefici d’aquells que continuen en el combat. Cada gota de sang dels màrtirs és utilitzada per Déu en aquesta lluita constant contra el diable.”
Aquest paràgrafs del pare Amorth expliquen el món actual amb una profunditat a la qual n’estem poc acostumats. Per això els moments històrics – i tot el que succeeix i ha de succeir – exigeixen ser llegits en una clau que no ha d’oblidar les tensions espirituals subjacents. No són temps normals, el drac enfurismat planteja un combat que per la seva cruesa i dimensió es pot considerar de “xoc final”. Són temps, dirà el pare Amorth, descrits en l’últim llibre de les Sagrades Escriptures, és a dir són temps apocalíptics.
I per a una dimensió i una cruesa així, el drac ha establert una estratègia.
“L’atac de Satanàs va destinat principalment a aquells que regenten llocs de poder en el món; perquè atacar els homes que tenen grans responsabilitats equival a atacar en cascada a moltíssimes persones. I després d’ells, els més atacats són els homes de l’Església.”
“Satanàs ataca sobretot el Papa. El seu odi cap al successor de Pere és ferotge. L’he experimentat en els meus exorcismes. Quan anomeno Joan Pau II els dimonis escupen ràbia. D’altres tremolen. D’altres ploren i supliquen que no l’anomeni més. I això també succeeix amb Benet XVI. Cada gest de Joseph Ratzinger, la seva litúrgia, són un poderós exorcisme contra la fúria del dimoni.”
“Després del Papa, Satanàs ataca els cardenals, bisbes i a tots els sacerdots i religiosos. És normal que sigui així. Cap d’ells no s’hauria d’escandalitzar. Els sacerdots, els religiosos i religioses, tots ells són cridats a una dura lluita espiritual. No han de cedir davant del diable. Si obren la porta de la seva ànima al diable, encara que sigui molt poc, ell entra i els pren tota la seva vida.”
Paraules dures, però no gruixudes. Potser la crua descripció d’aquests paràgrafs ajudi a entendre l’actual mania contra el Papa Ratzinger, o la curiosa coincidència legislativa de signe anticristià a tants països, o els terribles escàndols que ha patit l’Església com la pederàstia.
Són temps foscos, de poder de Satanàs sobre el món. Però el mateix pare Amorth que anuncia que són temps sota el poder del maligne, el mateix que declara la fúria actual del drac en aquests temps, el mateix que aclareix l’estratègia en cascada de la serp per a dominar a tothom, és qui ens desconcerta amb unes paraules sorprenents. I no tant per recordar un dels missatges més coneguts de Medjugorje, sinó per la matisació personal que en fa.
“La Nostra Mare va dir a Medjugorje el 14 d’abril de 1982: Déu ha permès que Satanàs posi a prova l’Església durant un segle, però ha afegit: No la destruirà. Aquest segle en el que viviu està sota el poder de Satanàs, però quan s’hagin realitzat els secrets que us he confiat, el seu poder es trencarà.”
“Paraules que ens diuen que avui Satanàs està treballant, però també hi ha la Mare de Déu. Sabem poca cosa dels secrets confiats als vidents de Medjugorje. Però sabem que quan –aviat, molt aviat – es realitzin aquests secrets, el drac serà derrotat i el regne de la llum triomfarà.”
“Aviat, molt aviat”. “No semblen paraules dites a la lleugera sinó paraules mesurades i sospesades. I tot i que no sabem d’on treu aquesta prestesa ni quines són les seves fonts, s’ha de reconèixer, venint de qui venen, que ens omplen d’esperança. “
Font: cesaruribarri@gmail.com https://https://www.religionenlibertad.com
