Ary Waldir Ramos Díaz | 26 juny 2017
Parlem amb el postulador de la causa de beatificació d’aquesta jove mare italiana.
“Una dona que va confiar en Déu per donar vida i juntament amb el seu espòs ha mostrat una vida exemplar en el matrimoni”: així defineix breument a la Chiara Corbella el postulador de la seva causa. “Tal com dic en algunes prèdiques: la santedat és difícil, no és fàcil, però és senzilla, és un camí possible per a tots. La prova la tenim en la història de la Chiara i l’Enrico”, comenta a Aleteia en Romano Gambalunga, Postulador General de l’Ordre dels Carmelites Descalços.
Un cop passats els cinc anys necessaris per obrir la causa, serà acceptada pel Vicari del papa Francesc, Angelo De Donatis i si subsisteixen tots els elements necessaris per al procediment a la diòcesi de Roma, donarà la notícia de la decisió d’obrir el procés de beatificació i canonització, i la Chiara Corbella arribarà a ser Serventa de Déu.
Era una jove bonica, amant de la música, tocava el piano i el violí. A la terra de sants i navegants, Itàlia, ella hi vivia plena d’una inquietud d’infinit i d’aventura que agitava el seu cor romà.
L’amor va trucar a la seva porta als 18 anys, al santuari de Medjugorje, l’any 2002, quan va conèixer l’Enrico, un jove de 23 anys, fisioterapeuta per a malalts de càncer, que ja estava compromès sentimentalment. “En aquella peregrinació deixa a la seva primera novia. D’aquí que la seva relació comenci cinc mesos més tard, amb alts i baixos”.
El 21 de setembre de 2008 es casen en l’espiritualitat franciscana d’apropament senzill a Jesús en tot i de consagració familiar a la Mare de Déu; acaben la jornada amb la pregària quotidiana del Totus Tuus.
El que a ulls profans semblaria una història d’amor amb final infeliç, els qui la veuen des de la fe hi entreveuen un raig de santedat: la vida que venç la mort, és el “Jesús pasqual de l’Evangeli i del sacrifici per amor”, comenta el postulador.
CHIARACORBELLAPETRILLO.IT
Sí, perquè la Chiara Corbella va morir als 28 anys, el seu fill acabat de néixer. El Francisco no va beure la seva llet materna i el seu espòs, l’Enrico de 33 anys, va ser al seu llit de mort fins al final, agenollat en pregària confiant en la voluntat de Déu que és Pare i que sempre vol donar-nos vida vertadera. Un càncer a la llengua, fulminant i invasiu, va anar deteriorant el seu cos lentament. La Chiara neix a la vida eterna el 13 de juny de 2012, explica el pare Romano Gambalunga.
Al 2011, ella es va negar a rebre tractaments mèdics invasius (radio i quimioteràpia) per poder salvar la vida del seu fillet, Francisco.
La Chiara no va voler avortar, tot i que amics i parents li aconsellaven de fer-ho o esperar a tenir un altre fill, després de dos embarassos que van acabar amb la mort prematura de les criatures: la Maria Gràcia Leticia, nascuda amb anencefalia el 2009, i en Davide, que patia malformacions incompatibles amb la vida el 2010.
Al cap d’un mes d’haver-se casat, es queda embarassada per primera vegada, i el segon cop, els amics els hi deien: “Ara que s’ha mort el Davide, espereu abans d’intentar tenir un altre fill. En canvi ells deien: ‘Confiem en Déu’”.
El postulador de la causa explica que tots aquests consells dels amics o dels metges els hi produïen una sensació de tristesa, en canvi Déu els hi donava alegria. Així que van decidir optar per confiar plenament en Déu. “Al cap de poc temps es va quedar embarassada del Francisco”.
Els familiars, amics i coneguts no abandonen la Chiara al seu llit de mort; preguen i celebren la missa al seu voltant. Però passa quelcom inesperat -declarat com espontani pels testimonis-. Just al moment de morir la Chiara, les pregàries es transformen: ‘Li hem començat a pregar a ella, a dirigir la nostra pregària a ella’.
El postulador explica que això també és una evidència de la percepció de santedat en les persones que van viure i van conèixer el testimoni de la Chiara i l’Enrico.
Ja hi ha un primer prodigi que camina, juga i fa piruetes. El Francisco, sà i juganer com tots els nens de sis anys, és el senyal de vida i de fe més gran per a una mare i un pare. I no només això; la vida de la Chiara també inspira a milers i milers de persones d’arreu del món que escriuen, truquen i visiten la seva tomba al Cementiri degut a la seva “decisió radical” i “evangèlica”.
“Un amor concret de la vida i el patiment”
La causa s’obrirà en el moment que el nou vicari de Roma ho decideixi. Tot i així, ja existeixen proves de “fama de santedat”, explica Gambalunga.
L’única nit fosca de l’ànima de la Chiara fou quan es va sentir abandonada per Déu durant la primera operació a la llengua, moments de desànim i de revel·lia; els medicaments contra el dolor no funcionaven i no dormia.
“Va tenir un moment de temptació però el va superar amb una serenitat que la va acompanyar fins al final”, va comentar el sacerdot.
Ella es va adonar que el dolor la podia acostar a Déu més enllà de la lògica humana. La pregària es tornava carn viva. I l’amor bategava en el seu ventre sense parar. “La normalitat d’un cristià està en el baptisme i tots podem ser sants”, insisteix el postulador.
Llavors explica un altre episodi definitiu en la vida de la Chiara, que prega a Medjugorje perquè Déu li expliqui per què es va trencar el nuviatge amb l’Enrico la primera vegada, un amor que va durar deu anys, fins la seva mort: “Ajuda’m a entendre la teva voluntat. Tu ens has fet trobar aquí, torno perquè m’expliquis si ho vaig entendre malament o si he de canviar o hem de canviar alguna cosa”.
“Ella –explica el pare Gambalunga- pujant una muntanya on s’hi fa el viacrucis a Medjugorje, un escalar lentament cap al calvari, resant el rosari, un moment fort on molts són tocats. Allà la Chiara -ho diu-, escalant aquella muntanya ha pregat intensament i ha rebut una resposta de Déu”.
Successivament, el signe va arribar al seu cor perquè després de quatre anys de matrimoni i deu anys de coneixença, l’amor venceria moltes proves de foc. “L’Enrico viu el comiat de la Chiara amb serenitat i el Francisco està envoltat de molta gent propera i amorosa”.
En l’Evangeli, Jesús diu: Deixa-ho tot i segueix-me i rebràs mil vegades més del que aparentment has perdut.
Font: Revista Misión
