*Evangeli:
Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: —Passem a l’altra riba. Deixaren, doncs, la gent i se’l van endur en la mateixa barca on es trobava. L’acompanyaven altres barques. Tot d’una es va aixecar un gran temporal de vent, i les onades es precipitaven dins la barca fins al punt que ja l’omplien. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: —Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem? Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l’aigua: —Silenci! Calla! Llavors el vent va parar i arribà una gran bonança. Jesús els digué: —Per què sou tan covards? Encara no teniu fe? Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre: —Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?
Reflexió del Sant Pare:
«El capvespre» (Mc 4,35). Així comença l’Evangeli que hem escoltat. Fa unes setmanes que sembla que tot s’ha enfosquit. Tenebres denses han cobert les nostres places, carrers i ciutats; s’han anat apropiant de les nostres vides omplint-ho tot d’un silenci eixordador i un buit desolador que ho paralitza tot al seu pas; batega a l’aire, se sent en els gestos, ho diuen les mirades.
Estem espantats i perduts. Així com els deixebles de l’Evangeli, ens ha sorprès una tempesta inesperada i virulenta. Ens hem adonat que érem a la mateixa barca, tots fràgils i desorientats, però alhora importants i necessaris, tots cridats a remar plegats, tots necessitats de reconfortar-nos mútuament.
En aquesta barca hi som tots. Com aquells deixebles, que parlen amb una sola veu i amb angoixa diuen: “ens enfonsem” (cf. V. 38), també nosaltres descobrim que no podem seguir cadascú pel seu compte, només podem seguir plegats. És fàcil identificar-nos amb aquesta història, el difícil és entendre l’actitud de Jesús.
Mentre els deixebles estaven, lògicament, desesperats i alarmats, Ell era a popa, a la part que primer s’enfonsa de la barca. I, què fa? Tot i l’enrenou i l’atrafegament, dormia tranquil·lament, en la confiança del Pare -és l’única vegada en l’Evangeli que Jesús apareix dormint-.
Un cop el van haver despertat i va aquietar el vent i les aigües, va dirigir-se als deixebles en to de retret: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?» (v. 40). Mirem d’entendre-ho. En què consisteix la manca de fe dels deixebles confrontada a la confiança de Jesús? Ells no havien deixat de creure en Ell; de fet el van invocar. Però vegem com l’invoquen: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem? » (v. 38).
«No et fa res »… pensaven que Jesús es desinteressava d’ells, que no els parava atenció. Entre nosaltres, a les nostres famílies, el que ens fa més mal és quan sentim dir “Que no t’importo?”. És una frase que fa mal i desferma tempestes al cor. També devia sacsejar a Jesús, perquè a Ell l’importem més que a ningú. De fet, un cop invocat, salva els seus deixebles desconfiats.
La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert les seguretats falses i supèrflues amb les que havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats.
Ens mostra com havíem deixat adormit i abandonat allò que ens alimenta, ens sosté i dóna força a la nostra vida i a la nostra comunitat.
La tempesta posa al descobert tots els intents d’encaixonar i oblidar el que havia nodrit l’ànima dels nostres pobles; totes aquestes temptatives d’anestesiar amb rutines aparentment “salvadores”, incapaços d’apel·lar a les nostres arrels i evocar la memòria dels nostres ancians, privant-nos així de la immunitat necessària per fer front a l’adversitat.
Amb la tempesta ha caigut el maquillatge d’aquests estereotips amb els que disfressàvem els nostres egos sempre pretensiosos de voler aparentar; i ha deixat al descobert, altra volta, aquesta (beneïda) pertinença comú de la que no podem, ni volem, evadir-nos; aquesta pertinença de germans.
«Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?» Senyor, aquesta tarda la teva paraula ens interpel·la i es dirigeix a tots. En el nostre món, que Tu estimes més que nosaltres, hem avançat ràpidament, sentint-nos forts i capaços de tot. Cobejant guanys, ens hem deixat absorbir per el materialisme i ens hem deixat desorientar per la pressa.
No ens hem aturat davant la teva crida, no ens hem despertat davant de guerres i injustícies del món, no hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta malalt de gravetat. Hem seguit impertèrrits, pensant només en mantenir-nos sempre sans en un món malalt.
Ara, mentre som en un mar agitat, et supliquem: “Desperta’t, Senyor”. «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». Senyor, ens crides, ens crides a la fe; que no és tant creure que Tu existeixes, sinó venir cap a tu i confiar en tu. En aquesta Quaresma ressona la teva crida urgent: “«Convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor»” (Jl 2,12).
Ens crides a considerar aquest temps de prova com un moment d’elecció. No és el moment del teu judici, sinó del nostre: el temps per triar entre el que és veritablement important i el que és passatger, per separar el que és necessari del que no ho és. És el temps de restablir el rumb de la vida cap a tu, Senyor, i cap als altres.
I podem veure a tants companys de viatge que són un exemple, ja que davant la por han reaccionat donant la seva vida. És la força operant de l’Esperit, vessada i plasmada en entregues valentes i generoses. És la vida de l’Esperit capaç de rescatar, valorar i mostrar com les nostres vides són fetes i sostingues per persones comunes -normalment oblidades- que no surten a les portades dels diaris ni de les revistes, ni a les grans passarel·les del darrer espectacle, però sense cap dubte, avui escriuen els esdeveniments decisius de la nostra història: metges, infermeres i infermers, encarregats de reomplir els prestatges dels supermercats, cuidadores, transportistes, forces de seguretat, voluntaris, capellans, religioses i tants i tants d’altres que han entès que ningú no se salva tot sol.
Davant del patiment, on es fa realment patent el desenvolupament verdader dels nostres pobles, descobrim i experimentem l’oració sacerdotal de Jesús: «Que tots siguin u» (Jn 17,21). Quanta gent, cada dia, demostra paciència i transmet esperança, fent que no s’estengui el pànic sinó la coresponsabilitat. Quants pares, mares, avis i avies, docents mostren als nostres nens, en petits gestos quotidians, com enfrontar-se i tractar una crisi readaptant les rutines, aixecant els ànims i impulsant l’oració. Quantes persones preguen, ofereixen i intercedeixen pel bé de tots. La pregària i el servei silenciós són les nostres armes guanyadores.
«Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». El principi de la fe és saber que necessitem la salvació. No som autosuficients; sols ens enfonsem. Necessitem al Senyor com els antics mariners els estels. Convidem a Jesús a la barca de la nostra vida. Entreguem-li les nostres pors, perquè les venci.
Talment com els deixebles, experimentarem que, amb Ell a bord, no hi ha naufragi. Perquè aquesta és la força de Déu: convertir en quelcom de bo tot el que ens succeeix, fins i tot allò que és dolent. Ell porta la serenor a les nostres tempestes, perquè amb Déu la vida no mor mai. El Senyor ens interpel·la i, enmig de la nostra tempesta, ens convida a despertar-nos i a activar aquesta solidaritat i esperança capaces de donar solidesa, contenció i sentit en aquesta hores en les que sembla que tot ha de naufragar.
El Senyor es desperta per despertar i esperonar la nostra fe pasqual. Tenim una àncora: amb la seva Creu hem estat salvats. Tenim un timó: amb la seva Creu hem estat rescatats. Tenim una esperança: amb la seva Creu hem estat guarits i abraçats perquè res ni ningú no ens separi del seu amor redemptor. Enmig de l’aïllament en el que patim la manca d’afecte i de les trobades i experimentem la carència de tantes coses, escoltem una cop més l’anunci que ens salva: ha ressuscitat i viu entre nosaltres.
El Senyor ens interpel·la des de la seva Creu a retrobar la vida que ens espera, a mirar aquells que ens reclamen, a potenciar, reconèixer i incentivar la gràcia que ens habita. No apaguem el ble que vacil·la (cf. Is 42,3), que mai no emmalalteix, i deixem que revisqui l’esperança.
Abraçar la seva Creu és animar-se a aferrar totes les contrarietats del nostre temps present, deixant de banda per un instant el nostre afany d’omnipotència i possessió per donar-li espai a la creativitat que només l’Esperit és capaç de despertar. És animar-se a motivar espais on tots puguin sentir-se convocats i permetre noves formes d’hospitalitat, de fraternitat i de solidaritat.
A la seva Creu hem estat salvats per tenir esperança i deixar que ens enforteixi i que sostingui tots els camins possibles que ens ajudin a cuidar-nos i a cuidar. Abraçar al Senyor per abraçar l’esperança. Aquesta és la força de la fe, que allibera de la por i dóna esperança.
«Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». Estimats germans i germanes: Des d’aquest lloc, que relata la fe pètria de Pere, aquesta tarda m’agradaria confiar-vos al Senyor, a través de la intercessió de la Verge, salut del seu poble, estel de la mar tempestuosa. Des d’aquesta columnata que abraça Roma i el món, davalli sobre vosaltres, com una abraçada consoladora, la benedicció de Déu.
Senyor, beneeix el món, dóna salut als cossos i conforta els cors. Ens demanes que no tinguem por. Però la nostra fe és dèbil Senyor i tenim por. Però tu, Senyor, no ens abandonis a mercè de la tempesta. Ens tornes a repetir: «No tingueu por» (Mt 28,5). I nosaltres, juntament amb en Pere, “descarreguem en tu totes les nostres preocupacions, ja que Tu mateix tens cura de nosaltres” (cf. 1 P 5,7).
Font: www.centromedjugorje.org
