ALESSANDRA EN UNA CONFERENCIA
La italiana Alessandra Pelagatti tenia divuit anys quan es va adonar que estava embarassada.
Havia estat criada per una mare emancipada, separada i ferotgement independent.
L’Alessandra podia tornar tard a casa al vespre i fins i tot dormir fora de casa. I, evidentment, fer el que volgués amb els nois. Sens dubte era l’enveja de totes les seves amigues.
Per a ella, la seva mare era un mite, tan diferent de les altres, tan poc invasiva i opressora!
Així que quan l’Alessandra es va quedar embarassada, li va semblar el més normal explicar-li “l’emergència” a la seva mare i buscar una solució.
I amb la mateixa naturalitat, la seva mare la va portar a un ginecòleg, que no va dubtar a aconsellar-li que “eliminés aquell grup de cèl·lules”, i que es va ben cuidar de no ensenyar-li a l’Alessandra “per no impressionar-la”.
Tot i que l’Alessandra es va mostrar dubtosa des del principi, el metge li va assegurar que fins als tres mesos no hi havia vida. No li va proposar cap alternativa, ni tampoc li va fer passar l’entrevista obligatòria que estableix la Llei 194 a Itàlia.
El dia de l’avortament, l’Alessandra s’esperava en una sala gran, on les embarassades, una rere l’altra, anaven sortint per fer-se la intervenció i “solucionar el problema”.
L’Alessandra no ho volia fer i quan li va tocar el torn, li va dir al metge,. Però ell li va assegurar que l’avortament ja s’estava produint des del moment que ella s’havia pres la primera pastilla aquell matí. Així que va decidir continuar. Despertar-se va ser molt traumàtic per a ella degut a una infecció greu després de l’avortament.
Físicament, es va recuperar. Psicològicament, el problema tot just començava: ansietat, tristesa, incapacitat de tenir relacions sexuals amb la seva parella els següents tres anys. Cap dels dos no entenia el per què. Ho va deixar amb el noi i va tenir altres relacions però cap història no podia omplir el seu buit interior.
No matar: salvar insectes…
En la ment de l’Alessandra es començà a fer insuportable la idea de matar un esser viu, i es va convertir en una vegetariana obsessionada.
“Salvava insectes que veia atrapats en algun lloc. No podia suportar el dolor de no fer res per protegir-los”, es justifica.
El segon avortament
Uns anys més tard es va tornar a quedar embarassada, i es va haver de convèncer que el seu primer avortament havia estat correcte. Així que, per auto-confirmar-s’ho, va decidir que havia de tornar a avortar.
L’infern de dolor va continuar fins que es va tornar a enamorar. En aquell moment va tornar a decidir tenir fills, finalment se sentia preparada. Però després de provar-ho tres anys, no ho va aconseguir.
Va estar gairebé vint anys amb teràpia i amb psicofàrmacs. Vint anys de patiments de tot tipus, interior, exterior, angoixant. Un patiment que va culminar amb un intent de suïcidi el 30 d’abril de 2010.
El sentiment de culpa
Connectar aquest dolor amb la seva vertadera causa, l’avortament, li va costar molts anys. “Per a mi va ser com tocar fons, amb les cames. I això em va donar impuls per tornar a sortir”, explica.
L’Alessandra explica en el seu testimoni que tota la seva vida s’havia considerat atea i blasfema convençuda.
El seu sentiment de culpa no estava induït per creences religioses, i l’Església no podia ser responsable del que va passar després.
Ella era el prototipus de dona lliure, aliena a qualsevol influència religiosa, bonica, divertida i amb molts amics. Però no aconseguia perdonar-se a si mateixa perquè no li havia posat nom al que havia fet.
Un viatge a Assis
Però un dia va arribar a la seva vida l’amor i la misericòrdia de Jesús, que la va rescatar just a la vora de l’abisme, i la seva vida va començar a florir novament. Un viatge inesperat a Assis, el bressol de Sant Francesc, proposat pel seu xicot (creient però no practicant) li va començar a obrir els ulls.
Després va venir la Bíblia que ell li va regalar i que va començar a llegir, més per curiositat que per fe.
Quatre mesos més tard es trobava a la parròquia bosniana de Medjugorje. Allà, la proximitat de la Mare de Déu la va fer sentir perdonada i començà a somriure una altra vegada.
Va sentir un amor que no havia sentit mai. Va sentir que podia perdonar a la seva mare per haver-la induït a avortar. I va arribar un dia que ja no podia viure sense la pregària i els sagraments.
Ajudar a d’altres
Ara l’Alessandra Pelagatti explica el seu testimoni per ajudar a altres persones. Ho va explicar en una conferència el dia abans de la Marxa Nacional per la Vida que es va fer fa pocs dies a diversos llocs d’Itàlia.
Va relatar la seva història, marcada pel dolor i el patiment, però ho va fer amb un somriure, esperant que el seu testimoni pogués servir per ajudar a altres joves que passen per la mateixa situació.” “Ho faig per ajudar-los a entendre que l’avortament és una mort doble, la de la mare i la del nen”.
