Per Fray Israel del Nen Jesús, RPS.
La primera vegada que vaig sentir parlar de Medjugorje va ser cap a l’any 1994. Immediatament vaig creure en la veritat de les aparicions ja que eren una resposta al que desitjava i buscava des de feia anys. A finals del 1987 vaig tenir una forta experiència de Déu que m’ha marcat fins ara. En aquell moment, quan vaig experimentar una mica d’amor de Déu, em va néixer al cor un desig i una il·lusió per viure la fe plenament obert a l’Esperit Sant i contribuir a renovar-ho tot en Crist. La trobada amb Déu em va forjar un desig profund de contribuir amb la meva entrega personal a la renovació de l’Església en santedat. Anys més tard, Jesús em va fer conèixer a Maria Santíssima. Amb Jesús, obert a l’Esperit Sant i amb la presència maternal de María Santíssima ho tenia tot. Ara només em faltava trobar les claus per caminar. És llavors quan un amic i company de seminari em parla de Medjugorje. Era la resposta que esperava.
Tot i que al meu seminari i a la meva comunitat religiosa no era habitual parlar de coses com aparicions o fenòmens sobrenaturals, jo sempre mirava aquests temes amb interès, ja que des del moment de la meva trobada personal amb Jesús, tot allò em semblava lògic i normal.
Gràcies a Déu, algunes persones enviades per la Providència de tant en tant em regalaven o m’enviaven material de Medjugorje. Més o menys estava al dia del que passava a la Terra de Maria. Curiosament l’estampa d’ordenació sacerdotal del meu grup de diaques tenia la Reina de la Pau segons la imatge de Tihaljina. Quan vaig ser formador de religiosos, vaig parlar varies vegades als meus alumnes del que la Verge Santíssima demanava al món. I ho vaig fer tot i que la resta de formadors o bé eren escèptics o bé tenien por de parlar sobre el tema als seminaristes.
Entre el 2009 i el 2010, Sor Karina de Jesús i jo vam experimentar al nostre interior una mena de reclam per viure una vida més austera, pobra, simple i orant. Jo no ho veia clar, vaig tenir molta por. Després de demanar ajuda en el discerniment a un sant sacerdot, vaig seguir els seus consells i poc a poc es va fer la llum. Quan va arribar el moment de pensar quina espiritualitat i quin carisma volíem seguir en aquesta nova obra, tant a Sor Karina com a mi ens va venir al cap i al cor, amb tota claredat, la Reina de la Pau de Medjugorje. Ella ens va donar la pauta.
Per què m’atrau Medjugorje? Crec que ja he donat la resposta però hi tornaré: Perquè allà hi trobo la Presència viva de Jesús i de Maria que fan forta i visible l’acció de l’Esperit Sant; perquè és font de renovació en santedat per a tota l’Església i el món.
Però també observo que hi ha persones que es deixen endur per un esperit vanitós de curiositat, com qui va a la caça de fets extraordinaris, de fenòmens fotografiables o visibles, com qui busca senyals misteriosos: una gota de sang, un núvol amb una forma capritxosa, un raig de llum misteriós, un sentiment particular, una visió, etc. Sí, això pot formar part de la decoració del missatge, no es poden negar aquests tipus de fets. Però penso que això no és l’eix medul·lar de Medjugorje.
Medjugorje és un esperit de santedat i de renovació, un esperit de pregària i de conversió continua. Medjugorje –essent així- es pot viure a qualsevol lloc si s’obre el cor de veritat i es posa al Cor de Maria. No és una ideologia que es segueix per consigna, no és la defensa d’una postura religiosa o espiritual, és obrir-se de bat a bat a l’acció de Déu; no és la defensa d’una tradició o d’un costum, és la disposició a convertir-se, a renunciar una mica a un mateix, és decidir-se per la santedat, per deixar que Déu sigui Déu a les nostres vides, és entregar-li a Déu el centre, el timó i el primer lloc de la nostra vida perquè Ell faci el que vulgui amb nosaltres.
L’esperit de curiositat pot servir per trobar la Veritat, però també es pot tancar sobre si mateix i buscar només la seva autocomplaença i anar de curiositat en curiositat, col·leccionant experiències sense arribar mai a res, només estimant la sensació de gaudir de la novetat, però sense convertir-se mai. Sí, he conegut gent que col·lecciona visites a llocs d’aparicions, com aquell que col·lecciona banderetes de llocs conquerits, com aquell que va fent àlbums de fotos o de selfies, però mai no es decideixen a pregar de veritat ni a convertir-se de veritat. La curiositat pot moure a un tour, a pseudo-experiències “místiques” o “religioses”, però mai no mourà per si mateixa a la conversió interior. Per un encuriosit, el vident és un mèdium, l’aparició és un trànsit, el poble de Medjugorje és un lloc on hi ha “magnetisme i bones vibres” i el missatge de María és un conjunt de signes que cal desxifrar. Per al creient, les coses no són així. El creient també és un buscador però té l’actitud pròpia de la fe, obre el seu com amb sinceritat, coneix l’obediència de la fe, està en comunió amb l’Església, creu en el poder de la Gràcia i s’abandona i confia en el poder de Déu.
A Medjugorje, la Mare de Déu no ha vingut a dir enigmes, les coses són clares: T’has de convertir perquè el temps és curt. Així, ja està. Satanàs està furiós i no t’has de deixar portar per ell, vigila. Si pregues comprendràs la Veritat i mai no pregaràs prou, sempre serà poc. La pau només ve de Déu per mitjà de la pregària i la conversió a Ell. El dejuni i la pregària poden fer transformacions, prodigis i miracles. Així, o més clar? Les receptes de Déu són senzilles, no hi ha misteris ni secrets.
Hem de vetllar per deixar clar que Medjugorje és un gran signe en la història del món i de l’Església, que és un fenomen de caràcter planetari i no es pot dissimular, que és un avís molt clar i urgent del cel, una última crida de Déu. Medjugorje es fa propici a qui busca amb un cor sincer, a qui buscar amb la voluntat de trobar de veritat. La Sagrada Escriptura ens diu que Déu es fa trobadís per a qui el busca amb un cor sincer: Medjugorje és el lloc apropiat per trobar-lo.
Font: www.centromedjugorje.org
