Aquesta ha estat l’experiència d’un jove periodista, en la seva primera vegada a un popular santuari de Bòsnia i Hercegovina, on diuen que s’apareix la Mare de Déu des de fa 40 anys.
Els vols a Bòsnia no són gens fàcils. S’han de fer escales, els preus són cars… Així que per arribar a aquest país que sona a conflictes balcànics, he de fer escala a Amsterdam. Viatjar a Zagreb. I cinc hores fins a destí: un poblet a la frontera entre Bòsnia i Croàcia: Medjugorje.
La zona no té res especial. És un sequer autèntic. Però és que en aquest poble deixat de la mà de Déu -o no-, hi ha un home que diu que veu la Mare de Deu cada dia a tres quarts i cinc de sis, des de fa quaranta anys.
No és l’únic, és veu que n’hi ha 5 més… però la història més pura d’aquestes “aparicions” s’ha explicat a altres llocs.
El cas és que passaré una setmana en aquest lloc. Un lloc del que sempre n’he sentit a parlar de la mateixa manera: és un lloc especial on hi passen coses especials.
Si busques “Medjugorje” a Google, segurament t’apareixerà tot un reguitzell de testimonis de persones que diuen que s’han convertit en aquest lloc i serà molt comú veure la paraula “miracle”.
Apareixerà, la Mare de Déu?
Per tant, com és ben normal, estic nerviós. No he presenciat mai un miracle ni tingut mai cap mena de relació amb res sobrenatural.
Però a més a més, la meva fe sempre té fam de poder rebre experiències noves que corroborin les meves creences. I saber que estàs a punt de presenciar una aparició de la Mare de Déu, de la meva Mare al cel… doncs sempre és una notícia sorprenent.
L’Església encara no s’ha pronunciat sobre aquest fenomen. Les aparicions no han estat aprovades, però el Vaticà ja hi ha enviat un equip per analitzar la situació.
Durant aquesta setmana ho he pogut observar tot des d’una perspectiva força estranya. Medjugorje no sol estar tan buit -coses de les pandèmies- i l’objectiu del meu viatge no és una peregrinació.
Així que tinc els ulls pràcticament al cent per cent per veure, el cor disposat, i un Medjugorje pràcticament “despullat”, sense massa distraccions.
He pujat a la Muntanya de les Aparicions. I he resat més rosaris que tota la meva vida junts. També he contemplat aquesta vall de Bòsnia des dalt del Kryzewac, he assistit al més que tradicional rosari-missa-adoració i he pogut ser present en dues aparicions marianes.
Javier González García
El meu cor obert -i el meu cervell també- no han parat de rebre informació molt interessant durant els set dies que he passat aquí.
M’he recordat molt de la meva família i els meus amics, també dels que ja no hi són. He fet les compretes tradicionals de rosaris i he tingut una molt bona relació amb les pivo (cervesa en croata).
El llamp que em va traspassar
I a la tornada de tot aquest viatge tant apassionant, en el que he resat tant, he conegut tanta gent i he vist tanques coses noves… resulta que no sento res extraordinari.
Fent un resum d’aquesta experiència, m’adono que no he sentit res fora del normal. Ha estat molt semblant a altres visites com Fàtima, Lourdes o el Santuari de la Misericòrdia a Polònia.
De fet, parlant de fe, he tingut experiències molt més gratificants. No m’ha traspassat un llamp, no torno reconvertit, -cosa que sempre va bé-, no he vist la Mare de Déu, no he sentit olor de roses ni he vist moure’s el sol.
I després de pensar-hi molt i portar-ho a la pregària, he decidit donar gràcies perquè ha set així i no d’una altra manera.
Aquesta experiència i el fet de poder-la compartir amb tu, m’ha donat l’oportunitat de fer una reflexió important, al menys per a la meva fe: que pot ser que vagis a Medjugorje … i no sentis res. I està bé. No passa res. Perquè resulta que en la fe, no tot és sentir.
Javier González García
Durant l’aparició mariana, desitjava poder rebre algun tipus de missatge de Maria. Alguna cosa, el que fos. Una mica d’escalfor, o una emoció … Però resulta que no vaig sentir absolutament res.
I resulta que cada cop que vaig a l’Eucaristia…tampoc no tinc perquè sentir res especial. I és Déu mateix qui es fa present. I qui combrega amb mi. No sé si hi pot haver quelcom més gran …
Una historia de conversió
Així doncs, què passa amb Medjugorje? Si has arribat fins aquí perquè esperes que t’ho digui -que no ho crec- doncs t’he de dir que espero no decebre’t, però malauradament no ho sé.
El que sí que sé és que en aquest lloc hi han vingut milions de persones durant aquests quaranta anys. I que he vist amb els meus propis ulls milers i milers de persones emocionades en aquest lloc. He conegut gent a qui, el que passa en aquest lloc, els ha canviat la vida.
I això és justament el miracle.
En aquest poble perdut de Bòsnia, alguna cosa hi passa. Jo, en la meva incapacitat infinita, no puc ni afirmar ni negar res. Però sí que puc dir que el fet de que la meva experiència no fos la d’una conversió profunda, no vol dir res.
De vegades som com Herodes, que volem que Déu o Jesús facin miraclets davant nostre, per tenir la certesa i no pas la fe. Però Ell no és així.
I altres vegades som com el germà gran de la paràbola. Que també volem que matin el vedell gras per a nosaltres. I vivim a la casa del Pare, i sempre estem amb Ell… però no ens conformem.
Per això l’experiència a Medjugorje per a mi ha estat preciosa. Perquè m’enduc grans lliçons.
Déu no és un mag capriciós, no és com nosaltres volem que sigui -és molt millor-, i ens dona a cadascú el que necessitem. A mi, un gran viatge, uns grans moments de pregària, una bona reflexió sobre la fe i aquest article.
Font: aleteia
