El P. Marino Kuzminski és un franciscà membre de la província croata de Sant Ciril i Metodi. En aquests moments està servint com a coadjutor a la parròquia de la Santíssima Trinitat a Karlovac. Va venir per primera vegada a Medjugorje l’any 1988 i encara recorda perfectament aquella peregrinació, tot i que en aquell moment només tenia 8 anys. La seva mare, que va morir uns anys més tard, el va portar fins aquí. Després es va graduar a la Facultat d’Economia i fou membre de la “Jufra”, però va sentir que podia fer quelcom més amb la seva vida. Fa cinc anys, el P. Marino s’ordenà sacerdot.
“Recordo perfectament la primera vegada que vaig ser aquí. Vaig venir amb la meva parròquia, la de Koprivnica, n’era el peregrí més jove. Com que érem catòlics, fou realment preciós ser aquí. Em vaig criar en un esperit de fe i des de petit experimentava el patiment humà. La meva mare va emmalaltir quan jo era un nen i va passar per un parell d’operacions. Va sentir que havia de venir aquí a pregar. Aquella peregrinació fou un vot familiar per a tots nosaltres ja que els metges volien ajudar la meva mare però no aconseguien fer-li un diagnòstic precís.
La meva mare repetia constantment que estava malalta, però els metges tenien una opinió ben diferent. Així que va decidir venir a Medjugorje i demanar ajuda i intercessió a la Mare de Déu. Estic molt agraït a la Mare de Déu de com aquella peregrinació va marcar una diferència real en la seva vida. Poc temps després de tornar a casa, va conèixer un metge que havia anat a collir nous a casa del nostre veí. El veí li va parlar de la meva mare i aquell metge es va interessar pels resultats mèdics, va comprovar que tenia problemes cardíacs i que havia d’anar a l’hospital el més aviat possible. Recordo que vaig arribar a casa, em vaig tancar a la meva habitació, vaig plorar i vaig pregar Déu.
L’operació va anar molt bé però al cap de cinc anys la mare va morir. En aquell moment vaig pensar que probablement Déu no existia ja que no havia sentit ni escoltat les meves pregàries. Jo estava molt enfadat amb Ell. Durant un temps, ni tan sols vaig practicar la meva fe. Però passat un temps, un dia, mentre netejava per casa, vaig trobar el diari de la meva mare, on hi havia escrit els seus records i poemes. Hi vaig trobar una part on hi havia escrit com es va despertar de l’operació, a l’hospital. No recordava que tingués fills ni que estigués casada. Es trobava tant ferida i buida que era més fàcil rendir-se i morir. Però durant un moment va veure una llum i va descriure com havia vist la Mare de Déu. Després d’aquella experiència va recuperar la voluntat per viure i va decidir lluitar. Després de llegir allò, em vaig adonar que m’estava agafant les coses pel camí equivocat. Com podia ser que no hagués entès que Déu ens havia donat cinc anys preciosos amb la nostra mare, quan ens feia tanta falta a mi i a la meva germana?
“Crec que Déu està fent miracles, especialment a través de la intercessió de la Mare”, va dir el P. Marino, que va afegir que durant un temps van ser incapaços de tornar a Medjugorje: “Vaig tornar el 2004, i fou diferent veure Medjugorje després de tants anys. L’esperit de Medjugorje, tanmateix, segueix essent el mateix. Quan vinc aquí em centro en la dimensió espiritual. Per a mi el més important és pujar el Podbrdo i resar el rosari. M’agrada romandre en silenci. La muntanya del Krizevac també és un lloc molt estimat per a mi”.
El P. Marino va venir amb el grup de peregrins de Karlovac.
Font: www.centromedjugorje.org
