Per Guido Villa – Corresponsal Vaticà
Sobre la carta que el nunci apostòlic Carlo Maria Viganó va escriure el passat 21 d’octubre a la Conferència Episcopal dels Estats Units referint-se a una sèrie d’encontres previstos en aquell país amb el vident de Medjugorje Ivan Dragicevic, se n’ha escrit i se n’ha parlat molt aquests darrers dies. La majoria dels cops, per desgràcia, s’ha posat en evidència el poc coneixement de les normes, de la posició i de les línies d’actuació que marca l’Església en aquestes circumstàncies, fins el punt de convertir una simple carta de rutina en una presumpta mostra de clara oposició per part de la Santa Seu a les aparicions de Medjugorje.
En realitat, després de quasi 30 anys d’aparicions, aquesta carta no és la primera i possiblement no sigui la darrera, ans el contrari, tant en el to com en el contingut, és molt més suau que altres cartes enviades en el passat pels bisbes Zanic i Peric de la diòcesi de Mostar a Bòsnia-Hercegovina, on pertany la parròquia de Medjugorje des de l’inici de les aparicions el 1981.
No és difícil entendre el motiu que ha propiciat l’enviament d’aquesta carta.
El vident Ivan Dragicevic, que no és bosnià com alguns han dit sinó croata, fou convidat a una sèrie de trobades de pregària, algunes de les quals estaven previstes en l’horari que ell diu rebre les aparicions de la Mare de Déu, i aquestes trobades havien de celebrar-se a locals parroquials i esglésies. Aquest fet motivà que algú avisés el bisbe local, arribant la notícia a través dels canals oficials de la Santa Seu. El nunci dels Estats Units, per indicació de la Santa Seu advertí als bisbes locals que els clergues i els fidels no podien participar en trobades, conferències i celebracions públiques fins que no es donés l’aprovació oficial a les aparicions. Si les trobades tinguessin lloc a les esglésies o locals propietat de l’Església, significaria donar un aval oficial als esdeveniments que s’estan donat a Medjugorje, cosa que encara no és possible.
Per entendre-ho millor, cal tenir en compte el cas que succeí a Civitavecchia el 1995 a casa de la família Gregori. Una estàtua que havien dut de Medjugorje i que estava al seu jardí començà a plorar: En Fabio Gregori volia dur l’estàtua a l’església però el rector, mossèn Pablo Martin s’hi oposà fermament, ja que hagués semblat que l’Església donava credibilitat a un fet sobrenatural encara no provat. Pel mateix motiu, el llavors bisbe de Civitavecchia, Monsenyor Girolamo Grillo, ordenà al rector que no tingués l’estàtua ni a casa seva.
El contingut de la carta no és per tant l’anticipació d’un judici negatiu de la Santa Seu sobre Medjugorje, sinó una mostra un cop més de l’actitud i posició de l’Església davant de fets com aquest.
La mateixa declaració de Zadar de 1991 de la llavors Conferència Episcopal Iugoslava no representa un rebuig definitiu als fets de Medjugorje.
En aquesta declaració s’afirmava que, en base a les investigacions realitzades fins el moment, no era possible afirmar que hi hagués hagut aquestes aparicions o revelacions. Però en cap moment s’han prohibit les peregrinacions, només les oficials. No es va prohibir als sacerdots que anessin a Medjugorje o que participessin com a assistents espirituals a pelegrinatges privats sempre i quan fossin amb una sana devoció a la Mare de Déu i en harmonia amb els ensenyaments de l’Església.
Que la declaració de Zadar, citada a la carta del Nunci, no representa un rebuig definitiu a les aparicions de Medjugorje ho demostra la nova comissió encarregada per Benet XVI i coordinada pel Cardenal Ruini per estudiar el fenomen.
L’emissor de Ràdio Mir de Medjugorje és col·laborador oficial de l’emissor radiofònic de la Conferència Episcopal Croata Hrvatski katolicki Radio; l’ofici setmanal de l’arxidiòcesi de Zagrabria Glas Koncila, que es ven a totes les esglésies de Croàcia i Bòsnia-Hercegovina, publica a vegades notícies de pelegrinatges a Medjugorje i en motiu del 30è aniversari de les aparicions, hi dedicà les dues pàgines centrals. Això és un senyal que malgrat que no han estat (encara) aprovades les aparicions, l’església croata segueix amb interès aquests esdeveniments que la majoria de fidels catòlics croates considera que foren essencials i decisius per aconseguir alliberar-se del comunisme i per a la salvació de Croàcia en el transcurs de la Guerra per la Pàtria defensant-se de l’agressivitat sèrbia que fou profetitzada per la Reina de la Pau a la seva primera aparició als vidents el 25 de juny de 1981, just la mateixa data deu anys abans de l’inici de la guerra de la ex-Iugoslàvia.
En realitat, aquesta necessitat de conèixer aviat la decisió definitiva sobre els esdeveniments de Medjugorje només la tenen els fanàtics i els adversaris de les aparicions.
L’Església actua com sempre, amb extrema prudència a l’hora d’avaluar aquests fets. Tant és així que encara no han estat provades les aparicions de 1948 de la Mare de Déu de la Revelació a Bruno Comacchiola davant de les Tre Fontane de Roma, molt a pesar de les més altes autoritats eclesiàstiques, inclòs el Sant Pare Pius XII.
Després d’un llarg període d’hostilitat dels bisbes locals i a l’espera d’una aprovació definitiva, a Fontanelle, prop de Montichiari (Brescia) i a Schio (Vicenza) ha estat autoritzat, com ha passat a les Tre Fontane de Roma, l’exercici de culte i l’acompanyament pastoral oficial de nombrosos pelegrins que hi acudeixin.
Considerant aquests precedents, no s’exclou que aviat hi pugui haver algun tipus de reconeixement oficial de les aparicions de Medjugorje, i la Santa Seu derivi a un delegat apostòlic la gestió i el control de la pastoral i dels pelegrins que vagin a Medjugorje. Això suposaria un veritable revés pels desigs del Bisbe de Mostar que volia que les aparicions fossin considerades com no sobrenaturals i que hi hagués una limitació de la seva influència, no només a la parròquia de Medjugorje sinó també a la gestió de la guia pastoral dels pelegrins.
Un criteri per expressar un judici sobre la sobrenaturalitat dels esdeveniments de Medjugorje ve donat precisament pels seus fruits espirituals. Fins i tot amb risc d’equivocar-se quan pel mig hi ha persones, donant lloc a situacions negatives com per exemple l’excessiva comercialització de l’indret (com Lourdes o Fàtima) o la dolorosa deserció del pare Tomislav Vlasic, els fruits són considerats extremadament positius. En aquestes dècades, a Medjugorje hi ha hagut conversions de sacerdots massa obsessionats pels diners, famílies trencades que s’han reconciliat, joves que vivien en pecat que han trobat la fe i la vocació religiosa i sacerdotal, ateus i gent perduda que s’han convertit en persones que no poden deixar de pregar.
