«Em vaig posar a plorar com un nen petit i des d’aquell moment no he tingut cap dubte. Déu ha mirat la meva pobresa i ha dit: deixa’m entrar a la vida d’aquest pobre”. Déu m’ha dit: “segueix-me, que el món no t’ofereix res, només un caramel que s’acabarà; i jo t’ofereixo la vida eterna”. Per a mi no ha significat renunciar a una pila de coses, sinó que Déu realment et regala molt més del que el món et pot oferir».
Javier González García
Camino Católico.- El somni de petit de l’Álvaro era sortir a la gespa i sentir el brogit de milers de persones quan els tacs s’enfonsen al fang. Fer aquell pas al buit que es repetís als tele-diaris durant tota la setmana. I es veia -tot i ser molt baixet per la seva edat- al podi aixecant aquella copa cobejada. Com molts altres nens, l’Álvaro somiava ser futbolista. Álvaro Fernández Martos neix a Córdoba fa 22 anys. És el tercer de cinc germans i creix en una família molt normal. Sempre ha estat seguidor del Barça i des de ben petit el futbol és la seva passió.
És ‘l’estrella’ al pati del cole: “Al cole anava de ‘perdonavides’. Veia que jugava bé, jo era qui feia els equips per jugar compensant. Sempre he jugat molt i sempre he set molt mogut. Quan ets petit, aquell somni idíl·lic de ser futbolista, sempre hi és”, explica l’Álvaro a Javier González García a Aleteia.
Van passant els anys a Córdoba i l’Álvaro es topa amb nois amb grans habilitats amb la pilota i comença a pensar que “això és per a gent que juga molt bé”.
Jugava a les lligues andaluses i a segon de batxillerat, amb només 17 anys, ja despuntava. “Va ser un dels meus anys més bons, era el capità i durant els partits venien caçadors de talents”.
Jugava de migcampista defensa. Una nove promesa. I entre partit i partit, torneig i torneig… apareix un gran dilema.
Un dia, després d’un entrenament, se li acosta el ‘míster’ i li diu a l’Álvaro que un caça-talents del Real Madrid el vol provar per al seu equip.
El seu somni -i el de qualsevol nen- és més a prop que mai. El problema és que justament la setmana abans, l’Álvaro havia parlat amb el seu director espiritual perquè vol ser sacerdot.
La trobada: La JMJ de Madrid al 2011
La Jornada Mundial per a la Joventut de l’any 2011 es va celebrar a la capital espanyola. Uns quants amics de l’Álvaro hi anaven i al final ell també s’hi anima.
“La meva família és cristiana, els meus pares van a missa cada dia, i amb una fe molt forta que s’ha transmès a casa des que érem petits. Però nosaltres anàvem a missa perquè els pares ens hi portaven. A l’adolescència, els meus amics es van deslligant de l’Església i em començo a platejar que potser el que m’han ensenyat només és una tradició”.
El Pablo Fernández-Martos, també sacerdot missioner a Xile, amb María Fernández-Martos, germana de l’Álvaro, davant del volcà Villarrica. El Pablo és el tiet de l’Álvaro i de la Maria.
En aquell viatge a Madrid, quelcom canvia a dins seu: “Vaig veure que hi havia joves de totes les cultures i races, i que durant aquells dies, es plantejaven què volia Déu d’ells”.
L’Álvaro escolta, estorat, el testimoni d’una noia de 20 anys que al cap de dues setmanes entrava a un monestir de clausura:
“Ho va explicar amb un somriure d’orella a orella i això em va cridar molt l’atenció. Em vaig preguntar: Com pot ser que renunciï a la seva vida i es tanqui entre quatre parets per a tota la vida?”.
En aquella jornada “vaig obrir el cor i em vaig adonar que la fe no és quelcom que m’han ensenyat sinó que Déu em venia a trobar. És quelcom que toca el cor de cada persona. Em vaig adonar que la fe era tractar amb una persona”.
Y aquella nit, després de la pluja i de “fer merder” amb les guitarres i conèixer gent, l’Álvaro s’endú un regany:
“Se’ns va acostar un velleta i ens va venir a esbroncar. Jo em vaig posar darrere d’ella i vaig començar a fer ganyotes per fer riure, i em va enxampar”.
“Em va agafar a banda i em va començar a esbroncar. De sobte va callar, em va mirar fixament i em va dir: ‘escolta, has pensat a fer-te sacerdot?’. I reconec que en aquell moment vaig sentir un amor molt gran a dins meu, com si Déu m’ho estigués plantejant a través d’aquella senyora».
«Vaig estar a punt de posar-me a plorar i li vaig dir: ‘Crec que m’ho he plantejat en algun moment’, i em va dir: ‘Sàpigues que això és una vocació i pregaré per tu, cada dia, perquè siguis sacerdot’”.
La prova de foc
L’Álvaro va tornar a casa tocat per aquella experiència. Però abans de prendre una decisió, l’Álvaro torna a la vida normal. Encara no ha acabat el col·legi, comença a sortir amb una noia i segueix amb el futbol.
Però, “la meva vida cobrava un valor especial amb la pregària i amb la meva relació amb Jesús. Als 17 anys ho deixo córrer amb aquesta noia perquè notava que Déu em tornava a cridar”.
“Al desembre parlo amb el meu sacerdot i li dic que l’any vinent me’n vull anar a Pamplona per comprometre’m. I just al cap d’una setmana, ve l’entrenador i em diu: que sàpigues que te’n vas sis mesos al Real Madrid per veure si t’incorpores al planter’. En aquell moment vaig al·lucinar, i vaig pensar: què faig? El somni que sempre he tingut… o el somni que Déu té per a mi?”.
L’Álvaro passa cinc mesos molt durs, discernint sobre què fer amb el seu futur. Viatja a Pamplona a jugar a l’equip de l’Atlético Osasuna. S’hi troba bé. Juga bé i pensa que hi pot haver futur.
ÁLVARO FERNÁNDEZ-MARTOS / FOTO: JÓVENES CATÓLICOS
Gràcies a la pregària, pot prendre una decisió. “Em va costar el que no està escrit, vaig estar un any molt preocupat. En aquell moment vaig prendre la decisió una mica a la bona de Déu”. Com que el futbol funcionava, vaig decidir tallar-ho de soca-rel.
“El Senyor em va fer saltar al buit. Vaig tenir un any amb moltíssims dubtes. Per Nadal vaig estar temptat de deixar-ho, però la Mare de Déu a Medjugorje em va convèncer”.
L’Álvaro fa una peregrinació a Medjugorje i la Mare de Déu no el decep: “En una adoració, estaven cantant ‘Gràcies Jesús’ i la Mare de Déu em va parlar al cor i vaig sentir que em deia: ’El meu fill vol que siguis sacerdot’. Em vaig posar a plorar com un nen i des d’aquell moment no he tingut ni un dubte”.
Ara, després d’un viatge amb els seus companys del seminari, afirma sense por: “Déu ha mirat la meva pobresa i ha dit: ‘deixa’m entrar a la vida d’aquest pobre’. Déu m’ha dit ‘segueix-me, que el món no t’ofereix res, només un caramel que s’acabarà; i jo t’ofereixo la vida eterna’. Per a mi no ha significat renunciar a una pila de coses, sinó que Déu realment et regala molt més del que el món et pot oferir».
Javier González García
Font: www.caminocatolico.com
