Què et sembla si invoquem primer l’Esperit Sant? Ens demana Tamara abans de començar l’entrevista. Ens trobem gaudint d’una coca-cola en una terrassa del cèntric barri madrileny de las Letras, amb la seva gossa Vainilla, la qual fa les delícies dels vianants.
Fa uns moments que l’hem acompanyada a la llibreria San Pablo perquè volia comprar els exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola per regalar a una amiga. I és que Tamara vol compartir abastament el tresor que ha descobert amb tothom qui estigui disposat a rebre’l.
– La conversió va començar després de llegir la Bíblia l’estiu de 2011. Quins aspectes de la seva vida hi va veure reflectits?
– Vaig veure que la meva vida s’hi reflectia contínuament. Vaig copsar des del Gènesi tot el que Déu havia fet amb mi: separar les llums de les ombres de la meva vida. Cada capítol de la Bíblia té un significat. Jo havia estudiat religió a l’escola, però no era el meu moment per entendre-la. Ell és Rei i Senyor i decideix quan estàs preparat.
– Estava buscant Déu?
– A Déu Pare sempre l’havia tingut present, però com un Déu de morts a qui anàvem a veure només quan moríssim; no sabia que realment estava present en el dia a dia. No coneixia Jesucrist, que és fonamental, perquè sense Ell no es pot conèixer Déu ni saber què és el que vol de tu. Recordo haver pensat que si Jesús fos viu, el seguiria, però era una cosa que havia passat feia 2000 anys. No obstant això, la mare de Déu em va portar a Jesús i vaig començar a descobrir el Déu viu.
– Va anar a un recés carismàtic amb el pare Ghislain, què hi va viure?
– Va ser com un màster en catolicisme; vaig veure molt clar que el dimoni existia, que actua en les nostres vides i la importància que té la confessió per tancar-li les portes. El pare Ghislain em va imposar les mans i em va parlar directament al cor, sabia coses de la meva vida que era impossible que conegués un sacerdot canadenc que mai havia pronunciat un “Hola”. Després del recés vaig començar a veure els fruits, cada cop tenia més ganes d’anar a missa i fer pregària.
– Com havia estat la seva relació amb Déu durant la seva infància i joventut?
– M’havia batejat i havia fet la primera comunió. També pregava a Déu a les nits, però un dia a l’escola em vaig enfadar amb un sacerdot perquè no em va saber contestar les preguntes que li feia en aquell moment. Necessitava ajuda i l’havia anat a trobar perquè em donés un cop de mà amb una situació difícil i, en veure’l perdut ja que jo també ho estava, em vaig desil·lusionar i em vaig rebotar. Fins llavors em pensava que els mossens ho havien de saber tot, sense adonar-me que també són humans.
Però l’any 1991, la meva àvia materna va venir a viure amb nosaltres des de Filipines. És molt religiosa, de missa diària, i jo en aquells dies ni tan sols sabia que n’hi havia, per la qual cosa se’m va fer estrany que ella hi anés. Estic segura que Déu la va posar a la vida de la meva família perquè pregués per nosaltres amb més intensitat, perquè no pregues igual per una persona que es troba lluny de tu que si convius amb ella. Per a mi va ser com santa Mònica, la mare de sant Agustí. Li dec una part de la meva conversió.
– Ha canviat la seva vida des que Déu hi ha entrat?
– Radicalment. No sóc la mateixa d’abans. A poc a poc em va guarint les ferides que acumulava al cor. Ha anat traient a la llum totes les foscors que tenia a la meva vida, de forma molt didàctica i molt suau.
– I tot per pura gràcia i per mitjà de la pregària, perquè no pertany a cap moviment …
– Sóc molt afortunada perquè he anat trobant pel camí tot el que necessitava. És així com vaig conèixer un grup d’amics cristians amb els quals vaig viatjar al santuari de Medjugorje. Em vaig confirmar amb la gent del Camí Neocatecumenal, també tinc amics de l’Obra, dels Legionaris de Crist i de les monges Serves de la Llar de la Mare, amb les quals vaig passar el darrer cap de setmana. Em fascina la diversitat de l’Església, tots els grups que he conegut tenen coses meravelloses … Per exemple, quan vaig fer la catequesi amb els del Camí Neocatecumenal, em va encantar veure que són com una família ja que tenen una forma senzilla, honesta i valenta de donar el seu testimoni. S’expliquen coses tan personals a persones desconegudes. Estar a l’Església és preciós.
– Com pot ser, doncs, que l’Església estigui tan desprestigiada?
– No crec que això sigui cert. Al principi només eren dotze apòstols, així que alguna cosa hem aconseguit. És important la funció dels laics, persones normals que van de copes, al gimnàs i, al mateix temps, porten una vida activa dins l’Església. Jesús era un home normal, no anava vestit de manera estranya, si s’havia de perfumar es perfumava. Tenim coneixement pels relats de les noces de Canà que també bevia.
Al principi em posava limitacions molt estrictes. Si un amic em demanava que l’acompanyés a un concert em pensava que no hi podia anar perquè havia de fer pregària, però el meu director espiritual em va ajudar a fer servir el sentit comú. Jesús guaria en dissabte, de manera que l’important no és la rigidesa, sinó fer el que brolli del cor.
– Ha canviat la seva visió de la sexualitat?
– Moltíssim. Tu sol no pots portar una vida casta si Déu no et dóna la gràcia, tot i que les temptacions sempre existeixen. Quan va començar la meva conversió tenia xicot i no estava disposada a deixar de tenir relacions amb ell. Però just quan assistia a les catequesi de confirmació li van oferir un treball a Itàlia i la relació es va acabar de manera natural.
Les coses de Déu no passen de manera traumàtica ni forçada; si Ell ho vol, ho fa possible i suportable. El meu director espiritual actual m’ha explicat els tres passos de l’amor, i que el lliurament total és l’últim pas. Però no hauria pogut sortir d’aquestes relacions sense la força de Déu. El mateix passa amb la consagració perquè em solen preguntar si em consagraré o no. Si Déu no et dóna la gràcia, viure en un convent seria com estar en una presó, però si Déu t’hi vol, és allà on seràs feliç.
– És conscient que ha renunciat a molt?
– Al principi em pensava que ser cristiana em suposaria renunciar a moltes coses, no m’adonava de tot allò positiu que hi havia. Quan estava amb un noi, ho deixava tot de banda i em lliurava totalment a ell, de manera que Déu va treure tot el que hi havia entre Ell i jo i em va omplir d’una altra manera. N’estic segura que m’ho tornarà, però ben endreçat. No he deixat res, ans al contrari, ho he guanyat tot.
Crec que estic cridada al matrimoni i, és clar que trobo a faltar compartir la vida amb una altra persona, però sé que Déu té un pla per a mi. Ell no s’oblida de nosaltres en cap moment, perquè fins i tot té comptats cadascun dels nostres cabells.
– Vostè és maca i rica … necessita Déu, tenint una vida tan perfecta?
– Res és perfecte sense Déu. Si Déu és qui ho fa tot perfecte, si no El tens, per molt que tinguis fama i diners, no tens res. La meva vida era perfecta materialment parlant, però no espiritualment. Aquestes dues dimensions es necessiten l’una a l’altra.
– Però hi ha un Evangeli que diu que no es pot seguir Jesús si ets ric …
– No, no. El que diu és: no podeu servir dos senyors, Déu i el diner. El problema no rau en aquestes coses materials i que no s’han d’endimoniar, sinó que cal saber trobar-hi la felicitat. Llàtzer era ric i Jesús el va ressuscitar, però la diferència entre Llàtzer i el jove ric és que aquest últim no segueix Jesús.
– Com encaixa la Tamara que resa el rosari i va a missa cada dia amb el món glamurós que l’envolta?
– Tots necessitem moments d’intimitat amb el Senyor que donin ordre a la nostra vida, però tampoc et pots quedar eternament al mont Tabor. A tu t’han donat una llum i Jesús t’ensenya que cal sortir i ser llum, perquè hi ha moltíssima foscor. Encara que tampoc serveix de res que surtis i siguis la més borratxa de la festa; però fins i tot això també té solució: et confesses i tornes a començar. No saps per què t’està posant el Senyor en aquesta festa, potser hi ha una nena que necessita que la portis a missa, o que l’apropis al teu grup d’amics cristians perquè l’aculli.
– Ha notat algun canvi en l’actitud cap a la fe del seu entorn?
– Començo a veure petits canvis. Abans a ningú li importava aquest tema, i ara de sobte tothom me’n parla. És com un conte que volen escoltar contínuament, veig la set en la gent.
Si des del principi ho hagués fet tot correcte ara jutjaria si els altres ho fan bé o no, però com que el Senyor ja em va evitar de fer grans barbaritats, veig que ens en podem sortir de tot. Per això, quan vénen amics a demanar-me ajuda, sé que la meva feina no és jutjar, sinó donar-los esperança i dir-los que Déu és amor. És el millor que tinc.
– Què li diria a algú que, com vostè, sent aquest buit, busca i no troba?
– Jo puc parlar, però el Senyor ha de fer primer la tasca d’obrir el cor. Recordo que l’actor mexicà Eduardo Verástegui es va asseure al meu costat en un sopar i em va explicar la seva conversió. Jo vaig pensar: que bé per ell, perquè en aquell moment no tenia res a veure amb mi.
La persona ha d’estar buscant. Però tothom qui busca Déu, el troba, com està escrit: Truqueu i se us obrirà.
Font: www.religionenlibertad.com
