La Comunitat del Cenacle (Comunitacenacolo.it) és una associació catòlica que acull i cura de les seves addiccions a joves a tot el món.
La seva fundadora, una religiosa italiana de 76 anys, explica a Misión la “teràpia” que utilitza per reconstruir les seves vides. Ni metadona ni pastilles, sinó ora et labora.
Després de descobrir el patiment dels joves que es drogaven als carrers de Torí (Itàlia), i després de vuit anys d’espera en intensa oració, el 1983 la religiosa italiana Mare Elvira Petrozzi va decidir abandonar la seguretat que li donava la seva congregació, les Germanes de la Caritat, per començar una nova vida al seu costat.
Tenia les mans buides però el cor ple de fe. Avui la Comunitat del Cenacle és una associació internacional de fidels reconeguda pel Vaticà el 2006 que, només a Itàlia, té 56 cases, però en té moltes altres repartides per Europa, Àfrica i Amèrica. En aquestes cases, voluntaris, famílies i consagrats s’esforcen per aconseguir que els joves ferits per les addiccions descobreixin l’amor de Déu, que tot ho cura.
-Què és el que la va portar a abandonar la seva congregació i fundar el Cenacle?
M’adonava que els joves estaven marginats per aquesta societat consumista. Veia que a les famílies no hi ha comunicació ni confiança entre els esposos, ni entre els pares i els fills: els joves estaven sols, jo els veia perduts, com “ovelles sense pastor”, sense punts de referència, amb tant benestar, cotxe, diners a les seves butxaques … i, no obstant això, tristos i morts en el cor.
En la pregària em semblava percebre el seu crit de dolor. Sentia un impuls que no venia de mi i que no podia evitar, que anava creixent cada vegada més. No era una idea, ni tan sols jo mateixa sabia què estava passant, em sentia en l’obligació de donar als joves alguna cosa que el Senyor havia posat en mi per a ells. Vaig esperar els temps de Déu, els “dolors del part”, que van permetre a Déu preparar-me interiorment, comprovar que el que sentia dins meu no era només un projecte “meu”, sinó “la seva voluntat”.
-Com es guanya una monja la confiança de joves drogo-addictes?
Vam començar en una casa abandonada que l’Ajuntament de Saluzzo, al nord d’Itàlia, va posar a la nostra disposició. Aquella casa era com la vida dels joves que després han trucat a la nostra porta: tot estava trencat, calia reconstruir-la i netejar-la. No tenia mitjans materials, però tenia la certesa que Déu estava allà amb nosaltres. Teníem la vida, les mans, l’entusiasme… i així, dia rere dia, vam començar a resar i a treballar.
Tot reconstruint a poc a poc les parets de la casa, els joves han anat reconstruït la seva vida, la voluntat en el bé, la confiança en si mateixos, el seu futur. Des del principi els vaig dir: “Aquí ningú paga per vosaltres! Vosaltres mateixos us heu de guanyar la vida arremangant-vos, amb la vostra suor, descobrint que en vosaltres hi ha la força i la dignitat d’una vida nova”.
I ells han confiat en ells mateixos perquè abans jo he cregut en ells proposant-los un amor exigent. No volia que la Comunitat fos únicament un lloc d’assistència social, sinó que desitjava que poguessin retrobar la seva dignitat d’homes a través d’un camí de fe, que descobrissin que la seva vida és estimada per Déu. Hem patit i gaudit junts, la qual cosa ha fet néixer la confiança en Déu i entre nosaltres. Crec en els joves: no és veritat que són mandrosos, que són porucs, que són indiferents! Són capaços de compartir, de sacrificar-se, d’estimar, però tenen la necessitat d’algú que els ensenyi tot això vivint amb ells, perquè així puguin descobrir la qualitat de vida, de do, de bé que hi ha en els seus cors.
-Per què es produeixen ferides en el cor dels joves que els arrosseguen a la droga i a altres dependències?
El veritable mal que hi ha en el seu cor no és la droga en sentit material, sinó la mentida: pensen i viuen la vida d’una manera equivocada, falsa. Això primer els decep i després els destrueix. El seu veritable problema és que no aprecien la vida, ningú no els mostra el seu veritable sentit i la seva bellesa. Llavors compensen el buit i el patiment per les ferides rebudes amb la droga, l’alcohol i altres nombroses “fugides”, amb la il·lusió d’allunyar la tristesa del seu cor.
Per què passa això? Perquè els adults ja no som creïbles. Els oferim un món intoxicat, falsejat, que ells rebutgen. Hem de tornar a ser testimonis creïbles, la qual cosa no vol dir ser perfectes, sinó ser veritables, sense màscares. Els joves valoren i creuen en la sinceritat, en qui viu aquella veritat de la qual diu Jesús “que ens fa lliures”.
– Com aconsegueix apropar els joves no creients a l’oració?
Encara no teníem la capella quan van començar a arribar els joves. Juntament amb els meus primers col·laboradors, ens llevàvem abans de l’alba i resàvem el Rosari i el breviari. Va ser una gran sorpresa quan un matí un d’ells es va asseure al meu costat i em va dir: “Què és el que feu?”. Li vaig respondre: “Resem”. Es va quedar i em va donar a entendre que ell també volia aprendre a resar. En els dies següents en van anar arribant d’altres … i així, després d’alguns dies, tots estaven a la capella amb nosaltres.
Vaig comprendre que els joves no només em demanaven una casa o un plat de menjar, sinó que volien trobar Déu, tenien fam i set d’Ell. Així, la proposta de la pregària i de la fe va esdevenir la part fonamental del camí de renaixement. El qui està “intoxicat”, desesperat, és algú que està buscant ardentment el sentit profund de l’existència, està buscant Déu, encara que ell no ho sàpiga.
Quan entren a la Comunitat, molts d’ells em diuen: “Però jo no crec en Jesús, jo no vull resar!” I jo els responc: “Has vingut aquí per ser alliberat no només de la droga, sinó de les teves pors i de tot el teu passat. No importa si creus o no, nosaltres creiem en tu i posem la nostra fe en tu. Intenta confiar i ja veuràs”.
Després d’un temps els pregunto: “Et sents com quan vas arribar?” I ells em responen: “No, alguna cosa està canviant en mi!”. Jo sé que el que ha començat l’obra de canviar el cor d’aquell jove és únicament l’amor de Déu Pare.
-En tots aquests anys al costat dels joves, què ha après d’ells?
Jo també he canviat i sóc millor, tinc més fe. A través dels pobres i dels últims he descobert l’essència de la vida cristiana, que no consisteix en el cansament de pujar, sinó que és la capacitat de baixar al nivell de l’últim. Amb els pobres, pels pobres, com els pobres, amb una pobresa no material, sinó d’esperit, amagada, profunda.
El pobret t’educa en l’amor, en la coherència de la fe. Tot i que vaig estar 30 anys en una congregació religiosa, on hi estava molt bé, he entès aquí, amb ells, que la fe és contemplar avui el pas de Déu en la meva vida, és una cosa dinàmica: la fe és la teva vida, que cada dia es renova i canvia gràcies a la trobada amb el Senyor Ressuscitat.
Els joves avui són un munt de runes; no saben estimar, no saben estimar-se; això per a ells és una nostàlgia que els turmenta. Però Déu m’ha donat una mirada capaç de veure, entre aquestes runes, una font d’aigua neta. Sempre he cregut que la seva vida val molt més que les equivocacions que han comès.
-Com poden els pares ajudar els seus fills perquè deixin les addiccions?
Quan parlo amb els joves que acollim em sorprenc, perquè el seu enfonsament no va començar quan van fumar el primer porro, sinó en la seva infantesa, quan es va trencar la confiança amb els seus pares i envers la vida mateixa: han patit situacions que han deixat una esquerda en el seu interior, per on ha entrat el mal i els ha destruït.
Dic sovint a les famílies que he après d’aquests joves la importància que té la unitat familiar, el fet de demanar perdó, de mostrar als fills gestos autèntics d’amor: ells han nascut “d’aquell amor” i, si no el veuen, se senten “una equivocació”, s’auto-inculpen pels mals, els crits i les divisions de la seva família.
Però també veig en aquest patiment la intervenció de Déu, que no abandona mai l’home: tantes famílies que s’han sentit “obligades” a canviar d’estil de vida, a reconèixer que han viscut una vida superficial, basada només en les coses materials. Quan els pares em portaven els fills “descontrolats”, volien “pagar-nos” una renda. Però jo no he volgut mai els seus diners. Dic als pares: la renovació del teu fill l’has de pagar amb la teva conversió. Proposem a les famílies un camí de fe i de trobada amb la veritat amb altres famílies, i moltes ressusciten a un amor renovat.
Un cas: Juan García, de l’haixix a la pregària.
Des de molt jove, la vida de Juan García va començar a fragmentar-se en mil trossos. El caràcter dur i depressiu del seu pare va fer que tant ell com els seus germans visquessin una infància absent d’amor i comunicació, que els va portar a refugiar-se en les drogues.
Als 13 anys, en Juan ja s’escapava de casa per treballar en el món de la nit madrilenya. “Vaig descobrir el sexe, les drogues, l’alcohol i vaig pensar: això és la vida!, perquè a casa meva no hi havia res que em donés alegria”, confessa.
Bandes de carrer, robatoris, violència i el consum de tot tipus de substàncies van formar part del seu dia a dia durant anys fins al punt que la seva mare, que treballava a l’Audiència Nacional, el va advertir que si no abandonava el país, acabaria a la presó.
Exhaust i enfadat amb Déu pel seu fracàs vital, als 31 anys Juan va marxar a Itàlia per ingressar al Cenacle.
El seu germà gran, que ja residia a la Comunitat, havia resat durant cinc anys perquè hi entrés.
En Juan García explica la seva
transformació a la Comunitat del Cenacle;
avui ell ajuda altres joves.
“Després de cinc mesos al Cenacle, em vaig llevar un matí i vaig veure els ocells i els arbres, i vaig admirar la natura per primera vegada en molt temps“, relata en Juan.
“Vaig començar a voler fer les coses bé, a llevar-me a la nit a resar per demanar perdó per tot el mal que havia fet, havia de canviar en moltes coses. Em vaig adonar que la pregària anava posant ordre a la meva vida, que es va omplir de sentit completament”, explica.
Avui fa 10 anys que en Juan no es droga i ajuda altres joves a desintoxicar-se.
Els seus mestres van ser els mateixos joves.
Ni la Mare Elvira ni els seus col·laboradors de la Comunitat del Cenacle tenen una formació especialitzada en ajudar joves amb problemes. Aquests joves han estat els seus mestres.
Els van ensenyar, per exemple, que havien d’implicar les seves famílies en el camí de guarició.
Així, van néixer els grups per als pares, on els progenitors es reuneixen per pregar, obrir-se, perdonar-se i reiniciar una nova vida familiar.
D’altra banda, quan els nois es rehabiliten, senten la vocació d’ajudar els altres i ho fan a través de diversos camins.
Uns han experimentat la crida a consagrar-se a Déu dins la Comunitat, d’altres han trobat la seva vocació al matrimoni i han estat vivint al Cenacle formant famílies en missió. La majoria, després de curar-se, ha volgut continuar a la Comunitat per tornar el que havien rebut, fent d’àngels de la guarda per a altres joves.
Així, gràcies als voluntaris, la Comunitat ha crescut i ha multiplicat el seu nombre de cases a tot el món.
“No he programat res d’això, no hauria estat capaç d’inventar una història així”, confessa la Mare Elvira. El Cenacle no és només per a drogo-dependents, sinó per a qualsevol noi o noia que experimenti un gran buit existencial i problemes amb la família.
Es recomanen tres anys d’estada per a una completa guarició.
A Espanya hi ha dues cases, una emmarcada dins de la Diòcesi de Terrassa i una altra emmarcada dins la Diòcesi de Tarragona.
A Madrid s’han format diversos grups de pregària perquè també allà es pugui obrir una llar del Cenacle.
Per contactar amb la Comunitat del Cenacle a Espanya, truqueu al 680.823.900.
Font: www.religionenlibertad.com
