La cremada greu de la Vicka
De l’informe de sor Elvira i els seus joves quan van tornar a Medjugorje, gravada pels amics d’Ancona. Per a qui no ho sàpiga, la Sor Elvira és la fundadora de la Comunità Cenacolo de Saluzzo per a la recuperació de joves drogoaddictes; a Medjugorje es troben com a casa i en la Vicka tenen molt més que una amiga.
La sor Elvira explica: “Dimarts, 26 d’abril. A la cuina de casa la Vicka, la seva mare s’havia deixat un paella amb oli al forn. La germana de la Vicka, sense pensar res, va encendre el foc del forn, on al cap de poca estona va començar a sortir molt fum. Cap a les 13:00h la mare va entrar a la cuina, va obrir el forn, va agafar aigua i la va tirar al forn, fet que va provocar un incendi. Les flames van envair la casa i van cremar les cortines. La Vicka, que era al pati parlant amb uns pelegrins, va córrer cap a la casa. Va veure els seus nebots entre el fum i les flames i es va llençar al mig de les flames i els va treure fora. La Vicka es va cremar tota la cara i una mà; la seva mare, una mica menys. Mentre les portaven a l’hospital de Mostar –m’explicava la germana Anna- la Vicka cantava: María…, María…” La mare comentava: “s’ha tornat boja, com pot ser que canti? Els metges de Mostar, que no sabien ni per on començar, veient la Vicka tant deteriorada però somrient i que encara cantava, també comentaven: “Aquesta noia està boja!”
Quan va tornar a casa, mentre jo la vetllava al seu llit de dolor, la Vicka em deia: “Elvira, és fàcil cantar quan s’està bé, però és molt més bonic cantar quan es pateix.” Així, durant aquells dies vaig experimentar la força de la fe en aquella jove enmig d’uns dolors tan terribles. I és que la Vicka no es va queixar mai, ni una mica. Vaig estar al seu costat durant 8 dies i vaig poder veure una gran alegria en ella, tot i el gran sofriment. Era la força que naixia de l’amor: realment l’amor venç la mort. La cara de la Vicka es va tornar pràcticament negra com el carbó; els seus ulls gairebé no es veien però eren com dos puntets lluminosos: plens de llum, plens de somriure. Tenia els llavis inflats i tumefactes. La Vicka estava irreconeixible. Això no obstant, no es va queixar mai. Mai! Gairebé estava contenta de poder oferir alguna cosa a Déu. Em deia: “Déu ho vol així i ja està”. I jo li repetia: “…però per què justament a tu?”, i “per què justament aquests dies que teníem plans programats amb tu?”, i “per això hem anat a la muntanya”. Però ella contestava: “Elvira, no passa res. Si Ell ho ha volgut així, a mi ja m’està bé, mai no li demano per què, al Senyor, Ell ja sap el que és bo per a mi”. Fou un patiment realment acceptat amb amor.
Durant una setmana va portar la cara embenada i li feien les cures amb fulles de col. De fet, aquí les cremades es solen curar així: amb una crema feta d’una antiga recepta obtinguda d’un greix i fulles de col triturada. En qualsevol cas, aquesta crema va donar resultats boníssims i sorprenents. Al cap d’una setmana, jo havia de tornar a netejar la cara de la Vicka, que estava completament sense pell, i li deia: “Vicka, aquesta part d’aquí encara no està apunt, però he d’estirar igualment”. I ella em responia: “Cap problema … Fes-ho de pressa que no fa mal … No et preocupis”. Confesso que en comptes del rostre de la Vicka veia el seu cor. Em semblava veure una gran riquesa d’amor, que no sentia el dolor físic. Normalment, quan ens fem una petita cremada notem –mare meva!- el dolor dia i nit. Ella, amb tota la cara cremada, tota la mà i mig braç, res!
De seguida va arribar gent que la volia veure… Jo pensava: “la Vicka no voldrà que la vegin així perquè sembla un monstre”…En canvi ella, tota embenada, corria cap a la gent només de sentir-los. Una jove de 23 anys que aconsegueix superar-se d’aquesta manera…
La Vicka (continua la sor Elvira) em va confiar que en moment de l’aparició, aquell dia no es va poder agenollar perquè era al llit. Llavors la Mare de Déu se li va aparèixer, es va asseure al seu costat, li va posar la mà així… a sobre el cap i la va acaronar. Aquell dia, la Mare de Déu i la Vicka no van parlar, només es van mirar als ulls. Ha estat l’única aparició en 7 anys en la que no hi va haver diàleg. Jo crec –diu la Sor Elvira- que ni tan sols la Mare de Déu no sabia per què Déu ho havia permès. Penso que la voluntat de Déu, a vegades roman desconeguda fins i tot per a la Mare de Déu. Ho dedueixo –continua la Sor Elvira- per les expressions d’una altra vident, la Marija Pavlovic: “La Mare de Déu ha dit: …”Déu m’ha permès …, Déu m’ha concedit …” La Marija deia: La Mare de Déu segueix venint entre nosaltres i li demana al Pare poder baixar cada dia a la terra perquè vol que ens convencem del seu amor immens, sobretot de l’amor immens de Déu per nosaltres. Si sabéssim –ha dit la Mare- quant ens estima Déu Pare, ploraríem d’alegria, seriem feliços”. Nosaltres –diu la Sor Elvira- hem vist aquesta felicitat en la Vicka, malgrat tantes tribulacions. Sí, l’autenticitat d’aquests joves és adequada al moment de la creu, als moments de prova.
Font: https://medjugorje.altervista.org/doc/vicka//31-ustione.php
