El nou llibre del periodista italià Antonio Socci “Aventurers de l’Etern” presenta als lectors la increïble història de la Katja Giammona, una història que, com assegura l’autor, “us arribarà al més profund de l’ànima”.
El relat es realitza a través d’una entrevista exclusiva que la Katia Giamonna, exactriu alemanya d’origen italià, va concedir al periodista amb el consentiment del seu pare espiritual.
Per a ella, “retirada del món amb totes les seves vanitats”, els contactes amb el món exterior són extremadament reduïts, gairebé inexistents. Tot i així ha tingut la disponibilitat per ser entrevistada per correu electrònic i per telèfon perquè un testimoni no es nega “si a Déu li agrada, si és buscat i si serveix per a l’edificació de les ànimes”.
Educada en els Testimonis de Jehovà
La Katja va néixer en una família de Testimonis de Jehovà a Wolfsburg (Alemanya) l’11 de juliol de 1975. Va ser educada des de petita per llegir la Bíblia i acompanyar els seus pares en el seu camí religiós.
Tot i això, al principi de l’adolescència – gràcies a una amiga catòlica i guiada per un pastor protestant – va sentir el desig de “perfeccionar” el seu baptisme entrant de ple a l’Església Catòlica (el Baptisme dels Testimonis de Jehovà, com recorda la Katja, no és vàlid per a l’Església Catòlica).
Als anys noranta va treballar a la televisió i al cine i va fer realitat el seu somni: convertir-se en una actriu coneguda a Alemanya i Itàlia. Però la seva carrera es va interrompre definitivament perquè, com explica la mateixa Katja, “Crist em volia per a Ell, i volia que visqués i treballés només per a Ell i no pas per tenir fama, per a la televisió i per a l’infern”.
Una experiència de l’infernal
Al febrer de 2002, mentre era a Berlin pel Festival Internacional de Cinema, va passar una cosa que li va canviar radicalment la vida.
Una nit, tornant a casa d’uns amics després d’assistir a les festes i esdeveniments del Festival, es va adormir profundament, potser per cansament o per un desmai, i es va trobar en una habitació fosca envoltada de flames que s’enlairaven mentre ella corria desesperadament per trobar una sortida.
Va ser una vertadera experiència de l’infern, on es va trobar amb un personatge misteriós, un jove que es burlava d’ella mentre ella es desesperava: “Corre, corre, que d’aquí no en surts!” li deia.
La Katja sentia el dolor de les cremades mentre el seu cos quedava intacte, un “patiment enorme”, va pensar que es moria. Davant dels seus ulls es van mostrar els “seus homes”, (“que ell feia servir per llançar-me a les flames”), en aquell moment la Katja va descobrir que els seus pecats contra la castedat li havien fet merèixer aquella pena.
De sobte, a través d’una escletxa que es va “obrir” a l’habitació, la Katja va poder veure la seva mare que, de nit, es llevava per resar, com feia habitualment, el rosari de Santa Brígida de Suècia. Eren les tres de la matinada (la Katja ho va veure a un rellotge del menjador de casa els seus pares), va demanar inútilment ajuda a la seva mare, però ella no la podia sentir.
Desesperada, la Katja va implorar fortament a la seva mare que resés per ella (perquè – explica – “jo no podia resar a Déu per mi en aquella situació”): “Mama, resa per mi! T’ho suplico!”.
La mare de la Katja no la va sentir però no obstant va resar per la seva filla com solia fer amb devoció i amor maternal. Una pregària que sovint la filla havia rebutjat perquè “per a mi eren pregàries de beats que, en comptes de fer el bé, portaven mala sort”. La Katja va comprendre que “aquest és un vertader càstig: no tenir ningú que resi per tu”.
Més endavant la mare de la Katja va confirmar que aquella nit, a les tres de la matinada, estava desperta per intercedir per la seva filla.
Es va despertar de d’aquell coma estrany… i va canviar.
De sobte la Katja es va despertar i es va trobar al llit, immòbil, pàl·lida, freda, amb els llavis “lleugerament blavosos”. Els seus amics eren allà, espantats, mentre ella intentava parlar sense aconseguir-ho. Una experiència, comenta Socci, típica dels que desperten d’un coma. Tot va semblar ser un malson terrible, però des d’aquella nit, la vida de la Katja va fer un canvi de rumb.
Katja a la película alemanya “Un amor a Cuba”, de 2007, cinc anys després de l’experiència que la feu reflexionar
L’experiència de l’infern va mostrar a la Katja la contradicció en la que vivia: mentre es considerava una persona catòlica, vivia submergida en el pecat. Pensava que pecar no era quelcom greu i vivia sense tenir-ne consciència: “Jo era una pecadora que ni tan sols s’adonava que ho era, perquè el món et repeteix que el pecat no existeix”.
La Katja, declarant-se oficialment catòlica, convivia amb el seu xicot, ignorant la gravetat del seu pecat i considerant els seus sentiments de culpabilitat com un “fanatisme” propi dels testimonis de Jehovà.
Va descobrir que “l’adulteri és l’enemic de l’ànima” i és “el motiu pel qual molts es cremen al foc”.
Des d’aquell moment va sentir la necessitat de fer un tomb radical a la seva vida: va deixar el seu xicot i va anar de peregrinació a Medjugorje amb la seva mare, amb la sincera determinació d’oferir la seva vida i consagrant-se al servei del Senyor.
La crida del desert
Entre les diverses formes de vida consagrada, la Katja va sentir que la seva vocació particular era el desert i, després d’una experiència a l’Àfrica, al desert geogràfic, va entendre que el vertader desert que Déu li havia preparat era el desert de l’ànima.
En aquell moment va decidir retirar-se, “com Maria Magdalena als peus de Jesús”, abraçant la vida eremítica-anacoreta i prenent el nom de Benedicta.
La Katja va abandonar llavors definitivament la seva vida anterior per posar-se als peus de Jesús, com ho van fer Sant Benet, Sant Anselm, Sant Francesc, Sant Antoni que “tenen una cosa en comú: confien en Crist i s’encomanen completament a Ell”, sense pretensions, sense buscar títols, guanys o fama, sense fer molts projectes i raonaments sinó vivint “dia rere dia la divina voluntat”.
Escoltar Déu… i estar disposat a deixar-ho tot
Sobre la vocació, la Katja ens explica el que ha après de la seva experiència personal: la primera vocació és “el baptisme, és la conversió, escoltar i obeir Déu”. Però després “s’ha d’estar preparat per deixar-ho tot si Crist crida com va cridar al jove ric”.
Posar-se en camí, marxar amb confiança, disposats a “deixar enrere el que és vell per fer front al que és nou”. “Déu ens coneix i coneix la nostra vocació”, per tant “la vocació no és qüestió de raonament ni de gust personal, sinó que més aviat és quelcom sobrenatural”.
És l’Esperit Sant que ens guia, no la raó, no el càlcul, per això “no vulguem d’entendre-ho tot sobre Déu. No hem d’entendre, sinó estimar”.
Fa una crida final: “Aventureu-vos amb Crist, creieu-me, val la pena. Obre les portes del teu cor a Crist i Ell se’t mostrarà en tot el seu esplendor”.
Font: www.aleteia.org
