EL CANVI A LA FAMÍLIA ES VA PRODUIR GRÀCIES AL VIATGE QUE LA AMADA, ESSENT ANGLICANA, VA FER A MEDJUGORJE
El Robert és irlandès. Els seus pares el van batejar a l’Església presbiteriana però més tard va rebre el sagrament de la confirmació en la comunió anglicana. Sempre s’havia considerat cristià, però un cristià molt light, sense cap mena de compromís. I amb un gran patiment amagat al seu interior, es va fer catòlic després de la transformació radical de la seva dona a Medjugorje i un recés d’Emmaús que va confirmar la seva pròpia conversió.
El pare del Robert era un alt càrrec de la marina anglesa. El Robert va créixer entre Anglaterra i la Irlanda del Nord tan terriblement colpejada per les atrocitats del IRA i la violència protestant, un conflicte llarg i dolorós justificat per ambdós bàndols en nom de Déu. Aquesta és una de les raons que el portaran a refusar tot el que faci referència a la religió, i és que durant els seus anys de joventut, no va trepitjar ni una església.
Èxit, diners i moltes dones
En acabar els seus estudis torna a Londres, a la City. Allà hi va trobar feina, èxit i molts diners, massa diners per a un jove. La seva vida era un excés en tot: treball, diners, alcohol i noies.
De Londres se’n va a Madrid. Allà continua amb aquesta vida fins que coneix algú que li va canviar la vida. Ni ell no parlava bé l’espanyol ni ella l’anglès. Després de set mesos d’un nuviatge curiós, es casen per el ritus ecumènic a Madrid.
El seu casament fou el primer acte religiós en el que va participar després de molt temps. Celebrada en espanyol i sense cap pràctica religiosa, el Robert no va entendre ni una paraula de la seva boda. El que el va marcar profundament foren aquelles paraules pronunciades pel sacerdot que els va casar: “el que Déu ha unit, que no ho separi l’home”. Ara mateix porten més de 25 anys junts.
Medjugorje fou la clau per a la seva família
Avui el Robert no és ni de bon tros la persona que era. L’any 2000 se’n van anar a viure a Londres. Unes amigues de la seva dona, totes anglicanes, la van convidar a anar amb una altra amiga a un poblet de Bòsnia anomenat Medjugorje. Les amigues anglicanes de la seva dona asseguraven que cada dia s’hi apareixia la Mare de Déu.
Així és com l’Amada, la seva dona, va viatjar a Medjugorje l’abril del 2000. Per a ell, aquell viatge no significava res, ella hi anava per simple curiositat. Al cap de set dies, la seva dona va tornar canviada radicalment. La seva cara irradiava una felicitat, una força i un amor que mai abans no li havia vist. No entenia què havia passat. Estava entre fascinat i preocupat pel que li havia passat a la seva dona. Ella li va portar un rosari, a ell, que era protestant irlandès, i va començar a anar a missa cada dia, a confessar-se amb freqüència, a resar el rosari i a assistir a l’adoració. El Robert no trobava cap explicació a la transformació radical de la seva dona.
La seva petició a la Mare de Déu: “I jo què?”
Un dia, mentre anava cap a treballar, fascinat i ple d’enveja per la felicitat i la pau que irradiava la seva dona, sense saber ben bé com es va posar a pregar. Va agafar el Rosari i li va dir a la Mare de Déu: “I jo què?”. Una frase es repetia una vegada i una altra al seu cap: “suspend your disbelief”, “deixa de banda la teva incredulitat”.
Així és com es va començar a preguntar per la fe. Es va posar a estudiar els Evangelis apassionadament, els Fets dels Apòstols, i a partir d’aquí la història: Josephus, Orígens, Eusebi de Cesarea… El Robert va començar a anar a Missa cada diumenge amb la seva dona. La Missa es va convertir per a ell en un meravellós descobriment. Ja no en podia prescindir.
La nit del seu desè aniversari de matrimoni li va confessar a la seva dona un fet ocorregut abans de casar-se amb ella, una cosa de la que no havia parlat mai amb ella i de la que tampoc mai no havia demanat perdó a Déu.
L’endemà al matí es va trobar al confessionari de la seva parròquia de Kensington. Després de confessar els seus pecats, el sacerdot catòlic que el va escoltar li va dir que sota els termes de la seva confessió religiosa havia fet tot el que calia fer, que era demanar perdó al Senyor. Però el Robert necessitava l’absolució. Se’n va tornar a casa decebut.
El miracle eucarístic que el va ajudar en la seva catolicitat.
Poc temps després, ell i la seva dona van assistir al testimoni d’un periodista australià molt conegut, en Mike Willasee, sobre un miracle eucarístic que acabava de passar a Buenos Aires i que ell estava investigant. Al Robert li van demanar si podia traduir. A la meitat de la traducció el Robert va quedar profundament sobreprès pels fets que estava escoltant. S’havien ensorrat dos murs que impedien la seva conversió definitiva: la confessió i la transsubstanciació.
L’avortament que va promoure en la seva novia de joventut.
Però el que més mal li feia, juntament amb el seu allunyament de Déu, era allò que havia guardat tant de temps en secret: que no havia tingut el valor d’acollir el seu primer fill, fruit de la seva relació amb la seva novia anglesa, i que pagant la intervenció abortiva, s’havia fet còmplice de la seva mort.
Tot i la seva conversió, la seva confessió sagramental i l’absolució del sacerdot, no podia parlar d’aquest tema. Li feia massa mal. Pare de tres filles precioses que algun dia serien mares, no es podia perdonar a ell mateix. Era com un càncer maligne profundament amagat. Un sacerdot amic els va ajudar molt tot explicant-los la importància de donar al seu fill nom i posició a la família, fins i tot de batejar-lo de desig. Això el va ajudar molt.
El Recés d’Emmaús, la seva segona conversió
Llavors va arribar el que el Robert mateix anomena la seva segona conversió. El Recés d’Emmaús el va ajudar a desbloqueja-se interiorment. Allò era molt difícil i molt dolorós per a ell: reobrir llagues que havien estat cosides i recosides, fer caure els murs d’autodefensa que el seu orgull havia aixecat. Tot allò es va alliberar.
“Em toca a mi treure’m la màscara de silenci, d’oblit i d’hipocresia, ajudant a d’altres homes a fer el mateix, i dirigir-me en veu alta a totes les dones que han patit un avortament forçat, per dir-los amb tot el meu respecte, el meu dolor i la meva vergonya: “Ho sento”.
“Sé que això és molt poc i que ja és molt tard. Però si pot alleujar el dolor d’una sola dona, ja haurà valgut la pena. I si amb això també puc ajudar a que aquestes dones puguin arribar a perdonar als qui les han fet patir tant, encara millor”.
Font: www.religionenlibertad.com
