El Roberto Bignoli va pregar a la Mare de Déu a Medjugorje i la seva vida va començar a transformar-se.
El Roberto Bignoli va pregar a la Mare de Déu a Medjugorje i la seva vida va començar a transformar-se.
El músic italià Roberto Bignoli, després d’anys de carrera musical, primer mundana i després cristiana, ha publicat recentment un llibre-testimoni en italià, titulat “Il mio cuore canta; Medjugorje e la música di Dio” (El meu cor canta; Medjugorje i la música de Déu). En aquest llibre parla de la seva vida i la seva fe, i de la gent amb qui ha tractat i li han ensenyat alguna cosa de Déu.
“No crec que la gent neixi atea, agnòstica o creient”, assegura en el pròleg. Creu que tots els homes tenen dins seu una llavor de la fe, però les distraccions i els esdeveniments de la vida poden ofegar-la… o permetre que creixi.
Per això afirma: “Escric perquè el qui m’escolti o llegeixi pugui revifar el seu cor, pugui recollir els missatges positius i mirar dins seu, trobar el seu propi camí i portar una nova música al seu camí”.
He vist que ha passat en vàries ocasions. Uns nois drogoaddictes varen escoltar la seva música i les seves paraules en un concert i decidiren canviar, entrar en una comunitat terapèutica i deixar les drogues.
Una infància dura…la música el va acollir. Quan tenia un any, en Roberto Bignoli va tenir poliomielitis i sempre va arrossegar-ne les seqüeles, dificultats motores i ús de crosses. La seva infància va ser dura, en institucions d’acollida. A l’internat, d’adolescent, ja es va endinsar en la música rock. Va viure la generació ”beat”, el “flower power” i fins i tot les drogues i la presó.
Va fer música amb figures comercials importants com Vecchioni, De André, Alberto Fortis, Loredana Berté… Però a partir de cert moment, les seves dificultats motores es varen agreujar i dificultaren més la seva carrera.
“Jesús t’estima”. Eren els anys 80, la seva vida estava travada i ell vivia amb amargor. Uns nois de la Renovació Carismàtica li digueren una sola frase: “Jesús t’estima”.
En mig del seu desert vital, aquesta frase el va fer pensar: “Jesús m’estima? Com? Estic discapacitat, només puc caminar amb crosses, no he tingut una veritable família, vaig passar la infància en internats i institucions, em vaig refugiar en la falsa llibertat de la droga, vaig creure en la música, però el negoci musical em va descartar. Jesús m’estima?”.
Era com un repte. Els joves carismàtics l’animaren a anar amb ells a un viatge espiritual a Medjugorje, a Bosnià-Hercegovina, on es deia que s’apareixia la Mare de Déu. Era el 1984 i va decidir anar-hi: “Potser per una vegada em passa quelcom bonic”, es va dir. Una pregària a Maria. Allà, a Medjugorje, va pregar amb senzillesa. Va demanar a la Mare de Déu quelcom molt poc materialista: “omple el meu cor d’alegria i serenitat”. I va anar succeint. Va viatjar buscant i trobant Déu amb els pobres a l’Índia i amb les religioses de la Mare Teresa al Nepal.
“Creure no és fàcil. No ho ha estat per a mi. Però vaig demanar ajuda a Déu i Ell em va guiar. Em vaig posar a la seva disposició. Sóc una persona com les altres, però que va tenir una trobada fonamental amb Maria i Jesús”.
Ell, que coneix la vida al carrer i a la presó, es declara “feliç de que el Senyor hagi pres el timó de la meva vida”.
Avui Bignoli és espòs i pare, i té l’alegria i la serenitat que va demanar. Va decidir dedicar-se a la música cristiana i ho ha pogut fer durant molts anys. Fa concerts a tot el món, ha publicat dotze àlbums i cinc senzills. Ha aconseguit 5 premis Unity i als EE un Grammy de música cristiana internacional.
“No tinc respostes per a tots els mals del món, no sé dir al qui pateix el perquè del seu dolor. Tan sols puc dir el que he descobert en el curs de la meva existència turmentada: aquesta diversitat és una gràcia”.
Font: www.religionenlibertad.com
