Després de set anys de festeig tempestuós, perdre un fill acabat de néixer, després un altre i morir feliç un any després d’haver tingut el tercer. Com és possible?
Ho va explicar fa pocs dies, a Bolonya (Itàlia), davant d’una platea amb més de mil dos cents joves, l’Enrico Petrillo, marit de la Chiara Corbella Petrillo, pujada al cel el 13 de juny de 2012, l’historia de la qual va donar immediatament la volta al món. Al funeral, el cardenal Vallini la va definir com una nova Gianna Beretta Molla.
Però, qui és la Chiara? I, com ho ha fet per viure i morir feliç? «la Chiara era una noieta com vosaltres i com jo, però feta a imatge i semblança de Déu» i per tant «vivia per dir sí, per convertir-se en filla de Déu».
No és fàcil, admet l’Enrico, però «veure que sou tants em fa pensar que verdaderament era necessari que la Chiara es reunís amb el Senyor. Per a mi no sempre és fàcil dir-li sí a Jesús. No és fàcil anar explicant la historia de la Chiara i tornar a veure el vídeo del funeral de la teva esposa», però es pot dir «de manera no sentimental “és bonic ser aquí” si estàs en relació amb el Senyor». Aquesta és la tensió amb la que la Chiara ha viscut i aquest és el secret: «Viure una vida com a fills de Déu».
L’Enrico Petrillo parla de la seva esposa Chiara i de la seva experiència de la Creu i la bellesa.
Un festeig agitat però amb fe
La Chiara i l’Enrico es van conèixer en una peregrinació a Medjugorje el 2001. “Al cap de pocs mesos ens vam prometre, però ho vam deixar i tornar varies vegades. Crec que un festeig sà ha ser turbulent!».
Ambdós demanen que els dirigeixi espiritualment, per separat, Fra Vito, franciscà d’Assis, perquè «a la vida és important tenir algú que ens vegi millor del que ho fem nosaltres mateixos, que tingui més fe que nosaltres: vam fer els cursos prematrimonials, el curs vocacional i la marxa franciscana. Al final em vaig adonar que estant amb la Chiara m’acostava al Senyor. Això em va fer entendre que era un bé jugar-me tota la meva vida amb ella i li vaig demanar que es casés amb mi».
Acompanyar el teu bebè al Paradís
El matrimoni se celebra el 21 de setembre de 2008 i quan tornen del viatge de noces, la Chiara està embarassada de la seva primera filla: la Maria Grazia Letizia. Durant l’ecografia morfològica, l’Enrico està a l’hospital i la Chiara descobreix sola que la petita té anencefàlia. Passa una nit duríssima demanant-li al Senyor per què ho ha descobert sense el seu marit.
«Aquella nit, l’única cosa que la va consolar fou un quadre de la Mare de Déu davant del qual va entendre: “També Tu, Mare, tenies un fill que no era per a tu, i tampoc Tu, Mare, no sabies com dir-ho al teu marit”. Quan vaig tornar a casa em va donar la notícia, vam plorar i vam portar junts aquesta creu», sabent de tota manera que «el Senyor ens demanava que acompanyéssim la nostra filla fins a les portes del Paradís».
La nena neix el 10 de juny de 2009, Fra Vito la bateja i mitja hora més tard «es va adormir als nostres braços i va pujar al Pare». Fou dolorós, «però un dia que recordàvem ple de bellesa »; ans al contrari, «ens costava veure la desgràcia en tot això. Perquè néixer, estar als braços dels teus pares i després en els del Pare, és el més bonic».
El llibre que explica la història de la Chiara Corbella ja s’ha traduït a l’espanyol i ha emocionat moltes persones; es titula Nacemos Para No Morir Nunca. Una visió diferent de la mort.
A través de la Maria Grazia Letizia el Senyor comença a mostrar al matrimoni una visió diferent de la mort: «Vam viure el primer funeral com una anticipació de l’eternitat… la Chiara, a més, em va ensenyar que es pot morir feliç. Així que si és possible morir feliç, val la pena fer l’esforç de buscar el Senyor, de intentar trobar-lo». Pel fet d’haver estat una experiència dramàtica però “bonica”, no vam tenir cap inconvenient a concebre un altre fill».
La Chiara es va quedar de seguida embarassada del Davide Giovanni. Al principi els metges van informar els pares que el nen naixeria minusvàlid: «Segurament seria una vida difícil, tant per a ell com per a nosaltres, però estàvem preparats per acollir-lo amb felicitat». Tot i així, les ecografies següents revelen que probablement ell també morirà a causa d’una síndrome encara més estranya que la de la seva germana.
«Tothom, després de la Maria Grazia Letizia, ens deia: “Sou joves, guapos, més endavant tindreu fills meravellosos, però ara ens diuen: espereu! Dediqueu-vos temps a vosaltres!” Per a ells, l’experiència de la Maria Grazia Letizia era una experiència que havíem d’oblidar i a nosaltres ens feia mal sentir-los parlar així. Per a tothom, el Davide havia de ser el fill del consol, però per sort no ho va ser! No va fer que ens oblidéssim de que l’únic qui consola és el Senyor».
L’Enrico confessa a la platea que tot i que «sovint Déu ens ofereix dons que no entenem, els hem d’acollir perquè Déu és bo, però només ho entens si tens una relació amb Ell… nosaltres sabíem que Déu fa les coses be, i sobretot per al nostre bé, i per tant vam confiar en Ell i vam acompanyar també el Davide a les portes del Paradís».
El nen va néixer el 24 de juny de 2010 i, com la seva germana, va ser batejat per Fra Vito i només va viure mitja hora.
La Chiara escriu: “Qui és el Davide? Un petitó que ha rebut de Déu el gran do dels molts Goliats que hi ha dins nostre. Ha derrotat el nostre dret a desitjar un fill que només sigui nostre, perquè ell només era de Déu. Ha derrotat la confiança en l’estadística de qui deia que teníem la mateixa probabilitat que qualsevol altra parella de tenir un fill sà. Ha demostrat que Déu fa els miracles però no segons la lògica que nosaltres tenim al cap. El Davide, tant petit, s’ha llançat amb força contra els nostres ídols. Dono gràcies a Déu per haver estat derrotada pel petit Davide. El Goliat qui hi ha dins meu finalment ha mort gràcies al Davide. Ningú no ha aconseguit convèncer-me que el que ha succeït ha estat una desgràcia».
Un nen sà… i el càncer
I tot i així, hi ha catòlics que culpen la Chiara, convençuts que es tracta d’un càstig diví. En canvi, el segon funeral també “va ser un altre moment d’eternitat. Tant la Chiara com jo ens vam mirar i ens vam dir: Hi ha un vertader motiu per a no tenir un altre fill?” I amb por vam respondre que no».
Quan la Chiara es queda embarassada del Francesco, té una petita lesió a la llengua: «Semblava una llaga però quan estava de cinc mesos vam descobrir que era un tumor».
No hi ha dubtes sobre si tirar endavant o no amb l’embaràs. Mai no ens vam preguntar: “i ara què fem?” Sempre dèiem que sí al camí que teníem davant nostre.”
El Francesco és el nen sà que tant esperaven, però el carcinoma que té a la llengua creix, tot i que la Chiara no havia ni fumat ni begut mai. Per això quan penso en la meva història, penso que es va fer per confondre els “savis”.
La Chiara amb el petit Francesco, el seu tercer fill, l’únic sà.
“Però quan els metges ens van proposar d’induir el part per poder avançar les cures, jo hi estava d’acord perquè volia tenir les dues coses, la meva dona i el meu fill. No em volia quedar vidu: volia la meva dona i que el meu fill tingués una mare.
Però la Chiara descol·loca el marit preguntant-li: “Però tu de quin cantó estàs?” Era com una lleona que defensa el seu cadell. Jo no ho entenia però ella tenia raó: no volia de cap manera que el Francesco corregués cap perill. Llavors vaig entendre que la Chiara estava vivint una cosa molt més gran que la que jo estava vivint”.
La història potser hauria estat diferent si la Chiara hagués estat operada dues setmanes abans, «però el Senyor és el Rei de la història i havia de ser així».
El Francesco neix el 30 de maig de 2011. La Chiara és operada immediatament; després comença la quimioteràpia i la lluita contra el càncer: «No exaltava el dolor i volia viure».
Els últims dies
Vol, sobre tot, estar al costat del seu marit i demana fins al final el miracle de la guarició. Els últims mesos de la seva vida els passen junts en una casa al camp.
«Ens feia molta por pensar en el futur. La Chiara no volia saber quant de temps li quedava de vida per no espatllar el present que Déu li seguia donant. Per preparar-nos per a la trobada definitiva, li vam demanar a Fra Vito que vingués a viure amb nosaltres i ens portés el Senyor a casa amb el tabernacle. Les gràcies cal demanar-les, i nosaltres les vam obtenir. Van ser dies preciosos. Fent broma amb la Chiara, ens semblava que estàvem de vacances: després de tots els esdeveniments posteriors al matrimoni, finalment teníem temps per estar en família».
La Chiara empitjora, el seu cos es debilita, però en canvi “cada dia està més preciosa”. Quan descobrim que la malaltia és terminal, el primer que vam pensar va ser “tornar a Medjugorje per confiar la nostra història i la nostra vida a la Mare de Déu. Vam aconseguir llogar un avió només per a nosaltres: vam viatjar amb 150 amics i 40 nens. La Chiara, ja molt malalta i cansada, aconsegueix inexplicablement parlar durant molta estona i admet que ja ha rebut “la gràcia de viure la gràcia”».
A la tornada de Medjugorje, la Chiara empitjora més. “Li vaig preguntar si tenia por de morir. Em va contestar que no, però que sí que li feien por tres coses: la primera, el dolor, perquè una nit a l’hospital va tenir un dolor insuportable a la llengua, però els infermers no li havien donat els analgèsics i ella va dubtar: “Si existeixes és impossible que em facis passar aquest dolor tan gran”». Al dia següent, mentre l’Enrico li llegeix sobre la “perfecta alegria” franciscana, es va posar a plorar perquè –em va escriure- havia renegat de Crist quan Ell mai no l’havia abandonada i li estava parlant a través meu. Segon, tenia por de vomitar i tercer, tenia por d’anar al purgatori. Jo li vaig contestar: “Vinga dona, si tu vas al purgatori, els altres estem tots condemnats”».
La Creu és dolça
L’últim dia, a mitjanit, Fra Vito va celebrar la Missa. Semblava una premonició de la vocació de la Chiara. “Vosaltres sou la llum del món, la sal de la terra… que brilli la vostra llum davant la gent”».
Aquella nit la Chiara és assistida per la seva germana perquè vol que l’Enrico tingui forces per al seu fill. «Al matí, cap a les 7, em vaig despertar i la vaig trobar a la cadira de rodes, davant del tabernacle. Estava pregant. Li vaig demanar: “Chiara, estimada, aquesta creu de la que Jesús parla, és realment dolça?”. Ella em va somriure i em va dir: “Sí, Enrico, és molt dolça!”».
La santedat, conclou l’Enrico, és un camí per a tots, «una gràcia que succeeix quan et serveix, no es neix sant».
A les 12 del 13 de juny de 2012, la Chiara se’n va al cel. La seva història surt a totes les televisions i diaris, que parlen de la dona que ha donat la vida pels seus fills, «però la Chiara és molt més». La Chiara ha donat la seva vida a Jesús i als seus fills «i així, amb ella, nosaltres hem fet experiència de l’eternitat».
La Nuova Bussola Quotidiana
