La Maria Pia Pacioni estava afectada per una greu malaltia que l’anava portant a la immobilitat. Per això va viatjar al santuari. Quan va tornar, va percebre una escalfor estranya… La seva vida ha canviat. El testimoni de Maria Pia és sobri però precís en els records. “Mentre caminava vaig notar com si algú m’acaronés l’esquena, i les cames ja no em feien mal. Vaig pensar: però qui m’ha tocat? Em vaig girar i no hi havia ningú, el carrer estava desert”.
Les seves paraules.- Som al barri nou del Colle San Roco, una colla de casetes al barri de Montottone. Feia dos anys, a primers de maig, la Maria havia contret una greu malaltia, irreversible, que la feia caminar amb dificultat i amb l’ajut del bastó ortopèdic. El dia de la seva curació volia arribar fins al prat verd que es troba a uns 70 metres de casa seva. Però de cop va passar una cosa extraordinària: “em vaig adonar que les cames ja no em feien mal. Vaig percebre una escalfor indescriptible i una lleugera descàrrega elèctrica que em travessaven el cos. Va durar pocs segons, em vaig girar i tot havia acabat”. Continua explicant: “vaig agafar el meu bastó ortopèdic, me’l vaig posar sota el braç i me’n vaig anar caminant cap a casa sense recolzar-me en res, per primera vegada després de tants anys. Plorava i reia i deia Senyor, ets gran. No hi havia ningú. Em sentia sola amb Jesús. Vaig entrar a casa, vaig donar la volta a la taula i vaig allargar els braços sense recolzar-me enlloc. Podia caminar fins i tot a pas lleuger. He tornat a viure”.
Una malaltia irreversible: 10 de maig de 2012. És el mes dedicat a la Mare de Déu. Ahir la senyora Maria Pia de 62 anys va tornar de Medjugorje. El viatge de la fe i de l’esperança. Vídua i amb un fill de 24 anys, lluita contra una malaltia terrible, irreversible i en la majoria dels casos gairebé incurable. La mielitis és una inflamació de la medul·la espinal que et va paralitzant dia a dia les articulacions i amb els anys et va reduint cada vegada més la mobilitat fins a deixar-te en cadira de rodes. Davant d’aquest panorama, la senyora Pacioni es va apuntar a una peregrinació a Medjugorje. Al retorn d’aquest petit poble d’Hercegovina, on el 1981 van començar les aparicions marianes més llargues de la història, va tornar a caminar sola i li va desaparèixer el dolor. La seva història és una de les més emocionants que es recullen en el llibre Raum de Paolo Brsosio, que sortirà a la venda els propers dies i que us anticipem en exclusiva.
Ens hem abraçat plorant. La Maria va decidir no dir res al seu fill Piergiorgio, assessor comercial; volia donar-li una sorpresa. Quan va arribar a casa a l’hora de dinar, la va trobar al bell mig de la sala, dreta: “Em va veure amb llàgrimes als ulls, dempeus i sense bastó. No va dir res, em va abraçar, ens vam posar a plorar i ens vam abraça molt fort”. Emocionada per la curació, la senyora Piacioni va començar a pujar les escales corrent, com si fos una nena, davant la mirada atònita del seu fill que preocupat li deia: “mama no et passis! per l’amor de Déu, para! Què fas?” Viure aquest moment va ser increïble. Una cosa és escoltar grans miracles a la televisió, i l’altra és viure-ho en primera persona, en directe amb la teva mare. Estava molt feliç però a la vegada estava aterrit pensant que la meva mare es pogués fer mal, que caigués i que tot s’acabés allà”.
Amb els ulls lúcids. No es va acabar tot. La Maria Pia Pacioni va anar a visitar el professor Francesco Logullo, una eminència en neurologia, el mateix que li havia diagnosticat la mielitis greu i incurable. El 14 juny 2013 la Maria Pia es va veure amb el metge al departament de neurologia de l’Hospital d’Ancona. El Sr. Logullo estava profundament emocionat i sorprès veient com la Maria Pia caminava sense problemes i sense dolor, sense bastó i sense la faixa ortopèdica que li estrenyia el tòrax.
Una confessió fora del comú: al final de la visita exhaustiva que li fa el metge, el doctor escriu al seu historial clínic que l’examen neurològic és normal, completament diferent al que havia diagnosticat abans.
Quan la Maria Pia va ser a Medjugorje no va succeir res, es va curar a la tornada, però allà ja hi va haver algun signe premonitori. Durant la fatigosíssima pujada als monts Krizevac i Pobrdo, on va necessitar ajuda permanentment, va sentir una olor de roses intensa, tot i que en aquells turons no hi ha ni rastre d’aquesta flor. “Però el més extraordinari va succeir quan vaig decidir anar-me a confessar a la parròquia de Sant Jaume. Vaig entrar al confessionari i el sacerdot em va preguntar d’on era. Li vaig respondre: italiana; i el capellà em va preguntar de quina regió. Jo li vaig dir que de la Marxi, d’un poblet de la província d’Ascoli –la Maria Pia ho va dir així perquè la província de Fermo és nova i encara no la coneix ningú-. Però el confessor li va dir “tu véns de Fermo”. La senyora Piacioni es va quedar parada i va pensar: “però com ho ha sabut?”. Va quedar tan sorpresa que no se li va ni acudir de preguntar-li com sabia aquestes particularitats. El sacerdot era un home d’uns 50 anys, amb barba una mica afaitada i ulls blaus molt profunds. “Em volia confessar de tots els meus pecats però no tenia prou temps i mirant-me i posant-me la mà a sobre el cap em va dir: “Filla meva, has obtingut la Gràcia”.
font:https://www.oggi.it/attualita/notizie/2014/03/07/miracolo-a-medjugorje-parla-maria-pia- pacioni-cammino-di-nuovo/
