Inundar-se en la misericòrdia de Déu és el més extasiant que li pot passar a un home o una dona. En el passatge del fill pròdig, Jesús ens vol descobrir l’espiritualitat vista des de dues dimensions: una, la del fill gran, la d’esclau, ja que mai no se sent fill sinó servent que treballa per un sou; el petit deixa sentir l’espiritualitat de fill, se sent en la confiança d’anar a trobar el seu Pare. El primer ho fa des de l’enteniment, el que amb les seves forces pot deduir i entendre. Portant-ho a la pràctica de les nostres vides, és el que hem après i sabem de Déu, que ens ha perdonat i ho creiem. Però correm el risc de quedar-nos aquí, ens angoixem, sabem que Déu ens ha perdonat però no s’ha fet realitat en la intimitat del cor per poder viure després el perdó en el nostre viure.
Per entendre-ho millor, mirem-nos-ho des de la perspectiva de Sant Francesc: “l’amor hi veu més que la raó. On hi ha la llum de l’amor, les tenebres de la raó s’esvaeixen; l’amor hi veu, l’amor és ull i l’experiència ens dóna molt més que la reflexió”. Acostar-nos com a fills amb un cor que està fet per a l’amor i per rebre amor, arribem al perdó, que traspassa els límits de l’eternitat fins arribar a les fibres més íntimes de l’ànima com una font que brolla al centre del cor i es converteix en oli que sana les ferides causades pel pecat al nostre esser.
Aconseguint això, el cor experimenta la curació i obre espai per al sant temor de Déu. En realitat és una experiència mística que farà que intentem de totes les maneres no ofendre a Déu. Si passem del coneixement de que Déu ens ha perdonat, com a una simple dada doctrinal, a l’experiència del cor, estarem vivint el mateix que el fill pròdig quan va tornar i fou acollit pel seu Pare. Sant Bonaventura va veure en Sant Francesc el que vol dir aquesta experiència: “és l’experiència d’un camí molt humil, molt realista, dia rere dia; és seguir acceptant la seva Creu. En aquesta pobresa i en aquesta humilitat…se’n fa una experiència més elevada que a la que s’arriba a través de la reflexió: en ella toquem realment el cor de Déu”.
Hem d’anar als braços del Pare i descobrir la plenitud del cor en sentir-nos que en veritat som fills. Sant Agustí diu: “Em vas cridar, em vas cridar i vas irrompre a través de la meva sordesa. Vas brillar, vas resplendir i vas acabar amb la meva ceguesa. Et vas fer tot fragància, i jo vaig aspirar i vaig sospirar per tu. Et vaig assaborir, i ara tinc fam i set de tu. Em vas tocar, i ara desitjo ardentment la teva abraçada”. Aquesta fragància de la que parla Sant Agustí és l’acció que produeix l’Esperit Sant quan s’aconsegueix ser abraçat per la misericòrdia del Pare i la plenitud que s’experimenta al cor que veu, que sent i que va més enllà de qualsevol reflexió, deixant-se abraçar per l’amor que planifica els cors dels que se senten fills de veritat.
Font:www.centromedjugorje.org
