Missatge de 2 de novembre de 2011: “Estimats fills, el Pare no us ha deixat de banda. El seu amor és tan gran per vosaltres que m’empeny a què us el faci conèixer quan abans millor, i perquè tots, mitjançant el meu Fill, pugueu anomenar-lo, amb tot el cor, “Pare“, i així esdevingueu un poble de la família de Déu. Ara bé, fills meus, no oblideu que no sou al món per vosaltres mateixos i que no us hi he cridat només per vosaltres. Qui segueix el meu Fill pensa en el germà en Crist com a un mateix i no coneix l’egoisme. És per això que el meu desig és que sigueu la llum del meu Fill, a fi d’il·luminar el camí de tots els qui no coneixen el Pare – els que s’han perdut a la tenebra del pecat, de la desesperació, del dolor i de la soledat –, i que amb la vostra vida els ensenyeu l’Amor de Déu. Sóc al vostre costat! Si m’obriu el cor us guiaré. Us convido de nou: pregueu pels vostres sacerdots. Us n’estic agraïda!”.
Cada any, durant les dues primeres setmanes de Quaresma, la litúrgia de l’Església ofereix els relats de les tres temptacions de Jesús al desert i la seva transfiguració. Ambdós esdeveniments ens ensenyen una veritat fonamental en el nostre viatge cap a Déu, és a dir, que l’obstacle més gran per estimar Déu i els altres és el nostre orgull, autocomplaença i ego, i aquesta és la raó per la qual Maria, en el seu missatge de 25 de juliol de 2000, ens va animar a “estar oberts a l’amor de Déu i a deixar l’egoisme i el pecat”.
Quan Jesús és al desert, s’enfronta a la primera temptació de fer servir les seves habilitats per alimentar-se a si mateix convertint la pedra en pa, en comptes d’alimentar a altri amb ell mateix en l’Eucaristia. Tots hem de superar la temptació d’utilitzar els nostres recursos i cuidar-nos només a nosaltres mateixos. Aquesta temptació és bàsica i a més es veu reforçada per la lògica egoista del món que ens adverteix que primer ens hem de cuidar a nosaltres mateixos i proveir a les nostres famílies. Aquesta conclusió emmascara la falta de confiança en Déu i en realitat es fonamenta en la por i la inseguretat. Molta gent segueix aquest camí tota la seva vida, mai no es qüestionen aquesta cobdícia i segueixen acumulant grans riqueses i recursos sota el fals pretext de que “primer han de proveir els seus fills”; sempre sentint-se justificats per ometre ajudar els altres. A més, l’obsessió per apaivagar la nostra fam física a través de l’acumulació de bens materials, ens distreu justament de saciar el desig més profund de la nostra ànima que, com diu Jesús, només pot venir a través de cada paraula de la boca de Déu.
La segona temptació és “tenir-ho tot”, ser obedient, honest i respectat segons el món, i servir així a les maquinacions del Princep del món. Es tracta de jugar al joc del món en benefici propi. Quan fem servir tots els mals sistèmics per al nostre propi benefici, en efecte estem adorant no solament les institucions malignes que exploten els pobres i els perpetuen, sinó que a més, en última instancia adorem el mateix maligne. La trista i tràgica veritat, però, ens interpel·la quan després d’aconseguir finalment “tenir-ho tot” ens adonem que això és tot el que tenim. La naturalesa insípida i transitòria de tots els bens materials i la seva incapacitat per satisfer els nostres cors es resumeix millor en la intuïció de C. S. Lewis: “El que no és etern és eternament inútil”.
La tercera temptació és fer un gran espectacle de nosaltres mateixos en les nostres accions religioses i caritatives per glorificar-nos. És fàcil de veure com aquells que criden als quatre vents les seves bones obres vers els altres i fan publicitat de la seva anomenada caritat per alimentar els pobres, en realitat només estan alimentant els seus propis egos. Ja tenen la seva recompensa. Aquesta temptació conté una presumpció semblant al que els psicòlegs descriuen com l’ “efecte Halo” per el qual les nostres verdaderes accions ens fan creure que són tan especials que ens podem prendre totes les llibertats sense conseqüències; que Déu ens protegirà i ens “guardarà” i ens evitarà qualsevol patiment. Aquesta és la mentida que hi ha darrere l’evangeli de la prosperitat, que promou el delme públic com a garantia i mitjà per obtenir el favor de Déu. De fet, Déu no ens promet que ens estalviarà el patiment, ni que enviés el seu Fill per destruir-lo, sinó que va venir a transformar-lo.
Això es destaca en el relat de Lluc sobre la transfiguració, que ens ofereix un detall únic sobre la presència de Moisès i Elies. A la seva conversa, només Lluc relata de què parlaven durant la reunió: la partença futura de Jesús a Jerusalem. Això està en el cor de la missió de Jesús i és l’antídot per a totes les temptacions cap a l’egoisme. De fet, cada moment és una nova elecció: seguir a Déu o seguir-nos a nosaltres mateixos. Novament és C. S. Lewis qui encertadament declara que al cap i a la fi només hi ha dos tipus de persones, aquelles que diuen a Déu “que es faci la teva voluntat” i aquells a qui Déu al final els diu “que es faci la teva voluntat”. La dificultat és que en escollir Deu, seguir Déu i fer la seva voluntat, tal com va fer Crist, hem d’escollir abraçar la creu.
Així com Jesús va haver de renyar a Sant Pere perquè li aconsellava que evités la creu del calvari, també nosaltres hem de reflexionar sobre el significat de la creu i el seu poder per revelar l’amor verdader. Benet XVI ens ajuda a comprendre que la creu en si mateixa revela l’essència de l’amor quan escriu que l’amor és “un èxode continu cap a l’interior que mira cap a dins, cap a la seva alliberació a través de l’entrega”. Això fa referència al nostre egoisme com a l’obstacle més gran per estimar amb autenticitat, que és fonamentalment un èxode de la nostra cobejança o manera de ser auto-referencial. El pecat en anglès es lletreja “s-i-n” perquè sempre té una “I” (jo) al mig. No és estrany que Maria el 2 de febrer de 2012 declarés “els vostres cors estan tancats i no m’escolten … Fills meus, l’orgull ha vingut a governar”.
Aquesta Quaresma és una oportunitat per desprendre’ns del nostre ego, orgull i egoisme. Com? Sortint del nostre interior i mirant cap a dins i superar així la temptació de viure només per a nosaltres mateixos i escollir, en canvi, fer un esforç conscient per buscar el bé de l’altre. Això és paral·lel al viatge de l’èxode en el que Moisès va guiar els hebreus des de l’esclavitud cap a la llibertat. Això prefigura la llibertat més gran cap a la qual Jesús ens guia, és a dir, la llibertat de l’esclavitud del pecat. Maria va dir, una vegada, el 25 de febrer de 2007, que “El Pare celestial desitja alliberar-vos a cadascun de vosaltres de l’esclavitud del pecat”. Aquesta és la bona nova que Jesús va venir a anunciar, que quan renunciem a nosaltres mateixos és quan ens trobem a nosaltres mateixos, és morint que vivim. Aquest és el camí perquè cadascun de nosaltres descobrim una vida nova, una vida verdadera, una vida eterna, no només al cel sinó també a la terra. Així estem convidats a gaudir d’una fecunditat que mai no hauríem imaginat.
Font:www.centromedjugorje.org
