Fa pocs dies que acabo de tornar de la peregrinació que ha organitzat Amor de Déu a Medjugorje. No hi havia estat mai però darrerament semblava que tot eren senyals perquè hi anés: els amics, un llibre sobre la Mirjana i finalment, després de vèncer força dubtes, em vaig llençar! Ara, l’únic que puc dir és que, tot i que estic immers en el dia a dia, encara sóc ALLÀ. Medjugorje ha entrat al meu cor!
Per començar, la xerrada dels nois del Cenacle em va impressionar, però això només va ser el principi. Després va venir el testimoni del Patrick, com vaig riure tot escoltant-lo!. Fou un moment d’alegria i al mateix temps em va colpir. No paro de pensar en la força i el poder que té resar el Rosari…jo que només de resar-ne un trosset ja em cansava i m’avorria, ara no desitjo res més que tenir uns minuts per poder desgranar les denes del Rosari entre els meus dits i comunicar-me de tu a tu amb la nostra Mare. Les xerrades dels mossens i de la consagrada que ens van acompanyar també ens van anar alimentant i ensenyant què és realment l’espiritualitat de Medjugorje. A més, van tenir com a colofó la consagració a la Mare de Déu, de la germana Edith, d’origen alemany però de cor hispà, impressionant!
També ens va rebre fr. Danko, un frare franciscà que de cap manera et pot deixar indiferent, amb qui vam passar una bona estona. Quan hi aneu, ho entendreu!!!
Explicar tot el que vam viure seria per fer-ne un llibre! També m’agradaria subratllar la catequesi i el Rosari amb l’Ivan a la muntanya de les Aparicions a primera hora del matí, i la pujada al Krizevac tot resant el Via Crucis envoltats d’aquella naturalesa tan especial. Foren moments inoblidables de gran intensitat espiritual.
Puc dir que a Medjugorje vaig entendre de quina manera la “Gospa” ens porta a Jesús. Cada tarda vivíem a la parròquia el rés del Rosari, l’Eucaristia amb unes homilies impressionants, i depenent del dia, la Veneració de la creu o l’Adoració. Milers de persones, i no exagero, milers de persones en silenci davant del Santíssim. Allà semblava com si tot el que havíem viscut durant el dia ens preparés per viure aquell moment, com si la Reina de la Pau ens hagués anat guiant cap allà per adorar Jesús, per comunicar-nos amb qui HO ÉS TOT. Ara m’agradaria que “la meva gent” també pogués viure el que jo he viscut a Medjugorje durant aquests dies. Prego perquè així sigui. Medjugorje és un tresor i val la pena anar en peregrinació fins aquest lloc on “el cel toca terra”.
Peregrí d’una de les peregrinacions de l’Associació Amor de Déu
