“Estimats fills, us parlo com a mare vostra, la mare dels justos, la mare d’aquells que estimen i que pateixen, la mare dels sants. Fills meus, vosaltres també podeu ser sants, això depèn de vosaltres. Els sants són aquells que estimen sense mesura el Pare Celestial, aquells que l’estimen per sobre de totes les coses. Per això, fills meus, busqueu sempre esdevenir millors. Si intenteu ser bons, podreu ser sants, encara que no penseu així de vosaltres mateixos. Si penseu que sou bons, no sou humils i l’orgull us allunya de la santedat. En aquest món inquiet i ple d’amenaces, les vostres mans, apòstols del meu amor, haurien d’estar esteses en pregària i misericòrdia. Oferiu-me el Rosari, aquestes roses que estimo tant. Les meves roses són les vostres pregàries dites amb el cor i no només recitades amb els llavis. Les meves roses són les vostres obres de pregària, de fe i d’amor. Quan el meu Fill era petit, em deia que els meus fills serien nombrosos i que em portarien moltes roses. Jo no ho entenia. Ara sé que aquests fills sou vosaltres, que em porteu roses quan estimeu el meu Fill sobre totes les coses, quan reseu amb el cor, quan ajudeu els més pobres. Aquestes són les meves roses. És la fe que fa que tot en la vida es faci amb amor, sense orgull i sempre disposats a perdonar, a no jutjar mai i intentar sempre comprendre el nostre propi germà. Per això, apòstols del meu amor, pregueu per aquells que no saben estimar, per aquells que no us estimen, per aquells que us han fet mal, per aquells que no han conegut l’amor del meu Fill. Fills meus, això és el que espero de vosaltres, perquè recordeu que pregar significa estimar i perdonar. Moltes gràcies”.
“Si procureu ser bons, podeu ser sants, sense pensar que en sou. Si penseu que sou bons, no sou humils i la supèrbia us allunya de la santedat.”
L’ésser humà, en virtut de la llei natural escrita per Déu en la creació, té en el seu interior l’impuls profund de buscar el bé i evitar el mal. El Creador, en la seva bondat i saviesa, ens ha creat inserits dins d’una família, per nodrir-nos en l’ànima i el cor, i educar-nos en la recerca del que és bo i la veritat (1 Tim. 2). I quan amb la gràcia, som dòcils a les llums i dons de la Providència, podem arribar a reconèixer en la recerca del bé, qui és la mateixa Bondat: Déu U i Tri, felicitat i alegria del cor humà.
Però havent-nos ferit pel pecat, no només desistim en la recerca del bé, renunciant al dolç esforç per ser bons, sinó que acabem dient bo al que no ho és, esclavitzant-nos al que només és aparent, transitori i plaent.
Davant les múltiples mancances humanes i espirituals que ha deixat el pecat en la nostra història personal, la Misericòrdia Divina se’ns revela en Crist, el Fill de Déu, que ens fa visible el rostre del Pare i ens estén els braços de la seva Mare, per ajudar-nos a buscar el Bé ple que és “Només Déu” (Mc. 10, 18).
La Santedat és la configuració amb Crist, realitzada per l’Esperit Sant en els camins del sacrifici, la penitència i la pregària, vencent en la nostra ànima “l’orgull mentider”, que ens indueix a la vanitat, la rancúnia i el gest despectiu i indiferent. Per contra, es va obrint el nostre cor a la caritat de Déu i el servei als nostres germans, reconeixent en cadascú l’acció provident del Creador.
Davant de tanta puresa i amor del Senyor, no ens queda més remei que humiliar-nos i confessar la nostra vanaglòria i niciesa, davant d’Aquell que no va fer gala de la seva condició de Déu i es fa servent i presoner d’amor. Situant-nos davant del resplendor de la Bondat Divina, es fa evident l’ombra dels nostres pecats. Ens adonem que creient-nos bons, en realitat ens estem servint a nosaltres mateixos i no al Senyor. Potser no caiem en faltes vulgars, però si en el nostre orgull farisaic.
El remei contra la supèrbia és “pregar amb el cor”. Hem de ser com nens, que no estan prou segurs de sí mateixos i es refugien en l’amor de la mare, que no abandona i que sustenta de veritat, fins a donar la seva pròpia vida. El cor humil es deixa captivar per aquest amor i amb simplicitat i senzillesa, però involucrant tot el seu ésser, pronuncia petites paraules d’autèntic amor, fent oració, com modestos pètals de roses, que constitueixen un ram de recolliment i de pietat anomenat Rosari: “Quan el meu Fill era petit, em deia que els meus fills serien nombrosos i em portarien moltes roses.”
L’oració veritable neix de la humilitat, virtut que és fruit de la súplica constant de qui es declara indigent i fràgil: només li queda la seva “pregària”.
Dòcil a l’Esperit Sant és qui es fa petit, com un nen en els braços maternals de la Reina de la Pau. No posa obstacles als impulsos de l’amor de Déu, ni en la seva ment ni en el seu cor. “Aquesta és la fe que fa que tot en la vida es faci per amor, que no es conegui la supèrbia, que s’estigui disposat a perdonar, a no judicar i a tractar sempre de comprendre el propi germà”.
Font: www.centromedjugorje.org
