Avui, Dimecres de Cendra, hem començat el camí quaresmal: camí de preparació a la Pasqua del Senyor, que ens recorda que la conversió significa una lluita espiritual. En la pregària conjunta del dia, demanem a Déu que ens enforteixi en començar la Quaresma perquè mantinguem l’esperit de conversió i fem menció de l’austeritat penitencial d’aquests quaranta dies que ens ajuda en el combat contra les forces del mal.
Aquestes forces del mal, que distingim com els enemics que porten a la perdició de l’ànima, són la carn, el món i Satanàs. Les armes que hem de fer servir en el combat són els tres pilars que sostenen la pietat cristiana: la pregària, el dejuni i les obres de caritat. Talment el Senyor ens va voler mostrar el camí, quan voluntàriament va decidir passar aquells quaranta dies al desert, -on fou temptat per Satanàs-, en pregària i dejuni, preparant-se per a l’obra d’amor més gran en la història de l’home.
La Nostra Mare, des del principi de les aparicions ens insisteix en la necessitat imperiosa de pregar i de dejunar. L’amor i les seves obres són l’altra constant dels seus missatges. Constitueixen el nucli del mateix cor de Medjugorje.
El dejuni és renúncia, és despullar-se de tot allò que no ens sigui essencial. El dejuni és mortificar els apetits. Quan renuncio a allò que m’agrada, m’estic preparant per a la lluita contra la temptació de les coses del món que no fan cap bé al meu esperit i que em distreuen, em treuen fora del que és realment important per a la meva salvació i la salvació dels altres. Per això, dejunar implica buidar-se d’un mateix, i a través del dejuni reforço la meva voluntat a la renúncia. El Senyor va dejunar quaranta dies per ensenyar-nos que aquest és un camí espiritual privilegiat i una arma poderosa contra Satanàs. Satanàs ofereix temptant, seduint, i cal enfortir la voluntat per poder-lo rebutjar. Aprendre a dejunar és aprendre a privar-se de tot allò superflu i efímer.
El dejuni sol no és suficient. Amb el dejuni hi ha la pregària. Pregària i dejuni van junts i són complementaris. Quan dejunem, la nostra pregària és més profunda, més concentrada. Quan preguem, el nostre dejuni es fa més de bon portar. Si amb el dejuni ens sobreposem als apetits de la carn i del món, amb la pregària provoquem i alimentem la fam i la set de Déu. Per mitjà de la pregària ens saciem de Déu.
L’obra de caritat tanca el triangle, perquè sense l’amor que s’expressa en obres, tot és inútil. No oblidem que l’obra d’amor més gran és donar-se perquè altres se salvin, és l’obra de salvació i aquesta és totalment una obra d’amor.
En el fons, el que Déu ens demana és el cor. D’aquí ve la insistència de la Verge Santíssima en la pregària amb el cor. I també del dejuni del cor. No pas dejunis per raons estètiques, no pas dejunis terapèutics, sinó dejunis penitencials per oferir-los a Déu i per enfortir la nostra voluntat.
Tal com ens mostra el Senyor en la lectura de l’Evangeli de Sant Mateu d’aquest Dimecres de Cendra, hi ha pregàries, dejunis i almoines que són farses, mitjans dels que es serveix l’egoisme i la vanitat per mostrar-se hipòcritament piadosos i esplèndids davant dels homes. Si no hi ha amor, si no posem el cor i no dirigim la nostra acció a Déu i a l’altre en secret, el que fem serà una simple caricatura de la veritat.
Pregària del cor, dejuni del cor i donar sempre des del cor. Aquesta és la consigna per aqueta Quaresma i sempre.
P. Justo Antonio Lofeudo
