Amb data de 17 de desembre de 2013, l’Arquebisbat de Madrid va emetre una nota, signada per la Vicaria General, sobre les suposades aparicions de Medjugorje, a Bòsnia i Hercegovina, per la qual després de remetre a l’esmentada “Declaració dels Bisbes de Iugoslàvia “, darrer document oficial de l’Església sobre els esdeveniments de Medjugorje, prohibeix certes actituds que l’esmentada Declaració no prohibeix.
Amb la intenció d’ajudar als qui la dualitat de criteri pugui ocasionar desconcert, escric el present text. Aquesta confusió ha estat el malaurat colofó d’una concatenació d’esdeveniments desafortunats nascuts als Estats Units, esdeveniments que per haver estat descontextualitzats després, han acabat mal interpretant directrius que estaven molt ben interpretades i acotades, i concloent erròniament.
La nota de l’Arquebisbat de Madrid és la següent:
El passat mes d’octubre, davant l’anunciada visita d’un dels suposats vidents de Medjugorje a parròquies de diverses diòcesis dels Estats Units, el Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l’Arquebisbe Gerhard Ludwig Müller, va voler recordar als bisbes d’aquell país, a través del Nunci Apostòlic, com s’ha d’actuar respecte les suposades aparicions de la Mare de Déu a Medjugorje. Atès que s’han rebut consultes sobre aquest mateix tema i per tal d’aclarir als sacerdots i a tots els fidels quina és la postura de l’Església sobre aquest assumpte, aquesta Vicaria General comunica el següent :
1 . En aquest moment, la Congregació per a la Doctrina de la Fe està investigant alguns aspectes doctrinals i disciplinaris en relació amb els fenòmens de Medjugorje.
2 . Pel que fa a la credibilitat de les “aparicions” en qüestió, s’ha d’acceptar la Declaració dels Bisbes de l’antiga Iugoslàvia, datada el 10 d’abril de 1991, la qual conclou que “sobre la base de la investigació realitzada no és possible afirmar l’existència d’aparicions o de revelacions sobrenaturals”.
3 . Per tant, no està permès que cap fidel catòlic participi en reunions, conferències o celebracions públiques en les que es doni per suposada la credibilitat d’aquestes “aparicions”.
Res a objectar al punt número 1. A dia d’avui és correcte en totes les seves expressions.
El punt número 2 també és correcte pel que fa a la directriu a seguir. La declaració dels bisbes de l’antiga Iugoslàvia, datada del 10 d’abril de 1991, coneguda col·loquialment quan es parla de l’assumpte de Medjugorje com la “Declaració de Zadar”, és a dia d’avui la normativa que un catòlic ha de seguir pel que fa a Medjugorje. Ara bé, la Declaració de Zadar no prohibeix el que sí ha prohibit Madrid. Tenim un problema.
El punt número 3 d’aquesta Nota de Madrid indueix a l’error ja que la Declaració de Zadar esmentada no prohibeix que ningú participi en cap reunió, ni celebració, ni conferència en la qual es doni per suposada la veracitat de l’aparició. No ho prohibeix, sinó que més aviat ho respecta, encoratjant els sacerdots a acompanyar-les.
D’aquesta dualitat només te n’adones si coneixes la Declaració de Zadar.
Cal dir que la Nota de Madrid és una còpia d’una altra redactada a Toledo no fa gaire dies, la qual cosa és encara pitjor, ja que es redunda en un error. De fet, és encara pitjor, ja que si la nota de Toledo prohibeix les reunions que donin “per certes” les aparicions, la de Madrid va més enllà prohibint les reunions que simplement les donin “per suposades”.
Una altra cosa és la carta adreçada als bisbes americans citada per Toledo i Madrid, una carta que respon molt encertadament a una imprudència puntual d’algú als Estats Units a l’hora d’anunciar una sèrie d’esdeveniments en els quals participava un dels suposats vidents de Medjugorje que, fora de context, a Toledo i a Madrid, no tenen cap sentit de redundar. Vet aquí l’origen de l’error.
Si la Nota de Madrid (una còpia de la redactada a Toledo i copiada també a Sevilla) remet a la Declaració de Zadar, no pot prohibir el que Zadar no prohibeix. De fet, tècnicament, per prohibir ho pot prohibir, però creant més desconcert que concert, com està passant. Els fidels no som ximples i, o bé respectem Zadar, o ens inventem alguna cosa nova, però les dues coses alhora no. I com dic, no val la carta als bisbes americans que respon a un cas concret que ja va ser tancat i resolt a temps pels americans, ja que aquí i ara, amb madrilenys i manxecs, està fora de context.
Llegim la Declaració de Zadar per aclarir :
Els bisbes, des del mateix començament, han seguit els esdeveniments de Medjugorje a través del bisbe de la diòcesi (Mostar), la Comissió de Bisbes i la Comissió sobre Medjugorje de la Conferència de Bisbes de Iugoslàvia.
Basant-se en les investigacions fins ara realitzades, no es pot afirmar que s’estigui tractant d’aparicions sobrenaturals i revelacions. No obstant això, les nombroses reunions de fidels que, des de diferents parts del món, van a Medjugorje, inspirats tant per motius de fe com per altres diversos, requereixen l’atenció i la cura pastoral primerament del bisbe diocesà, i amb ell també dels altres bisbes, per tal que a Medjugorje i en tot allò que hi estigui relacionat sigui promoguda una sana devoció a la benaurada Mare de Déu, d’acord amb l’ensenyament de l’Església.
Per a aquest propòsit, els bisbes donaran directrius litúrgico-pastorals apropiades. Així mateix, a través de la seva comissió, es continuaran mantenint propers, i investigant tot el que passa a Medjugorje.
A Zadar 10 d’abril de 1991.
Els bisbes de Iugoslàvia.
Segons aquesta Declaració, ningú té prohibit anar a cap acte que “estigui relacionat amb Medjugorje”, participant en “reunions, conferències o celebracions públiques” en què es doni credibilitat a les suposades aparicions, com de fet així succeeix a Medjugorje i no està prohibit. És més, la Declaració de Zadar deixa molt clar que: “Les nombroses reunions de fidels que, des de diferents parts del món, van a Medjugorje, inspirats tant per motius de fe com per altres diversos, requereixen l’atenció i la cura pastoral”.
A les persones que hagin redactat la Nota de Madrid, o millor dit copiat la de Toledo excepte matisos, a les que ho hagin fet a Toledo i a Sevilla, i als responsables que li hagin donat el vistiplau, els demano amb humilitat i respecte que rectifiquin en la mesura del possible, donada la gran confusió que s’ha creat, atenent-se, delimitant i obeint la Declaració a la qual com a pastors nostres ens remeten, és a dir, a la Declaració de Zadar, la qual demana explícitament la cura pastoral de tots aquells fidels que es reuneixen a Medjugorje o en tot allò que es refereix a Medjugorje, ja sigui inspirats per motius de fe, els que siguin, o no, els que siguin també, o per altres motius, els que siguin, la qual cosa inclou també creure o no en les aparicions, o creure només en algunes, o en totes, o no creure’n cap, perquè la declaració de Zadar no es fica en aquest embolic en el qual la declaració de Madrid s’ha ficat, seguint el text de Toledo que al seu torn va seguir una nota interna per als bisbes americans, que ja ni se’n recorden de tot això.
Quan els bisbes de l’ex-Iugoslàvia parlen de les nombroses “reunions de fidels” que tenen lloc a Medjugorje, es refereixen a la Santa Missa que se celebra a Medjugorje i a d’altres celebracions litúrgiques, sacramentals, de pregària i de vida comunitària al voltant de la fe i la Paraula, en què de manera implícita sempre, i explícita moltes vegades, ja sigui en homilies, testimonis, ensenyaments i catequesi, es donen per veraces les aparicions. Això ni ho va prohibir Zadar en el seu moment, ni ho prohibeix Roma a dia d’avui. Per què llavors ho prohibeix Madrid? Perquè segons la Nota de Madrid, a Madrid sí que està prohibit des de fa uns dies.
Quan els bisbes de l’ex-Iugoslàvia parlen de les motivacions d’aquests fidels per reunir-se a Medjugorje, segons diu Zadar: ” Inspirats tant per motius de fe com per motius diversos”, no sé a què es volen referir exactament. Podrien referir-se efectivament a la possibilitat que algú cregui en les aparicions, o no. No ho sé. Però sí que sé que no estan prohibint anar a aquestes reunions i celebracions en què es pot donar o no credibilitat a les aparicions, creient en elles o no, o sí, o el que la gent vulgui creure. Òbviament no cal ser Aristòtil per deduir-ho, es refereixen precisament als fidels que hi van inspirats en la creença que a Medjugorje s’hi apareix la Mare de Déu. Què inspiraria a algú anar a Medjugorje per a res? Prometo a qui vulgui llegir això que després d’haver estat a Medjugorje més de vint vegades, Medjugorje no té cap altra motivació que la possibilitat que s’hi aparegui la Mare de Déu, una inspiració que es veu confirmada en els fruits, uns fruits que essent tan bons per a molts semblen no ser res més que males notícies per a d’altres. Aquests “altres” són els sepulcres buits de l’Evangeli, els germans grans del Fill Pròdig, de veritat, endevins de mala mort, desesperançats i funestos, que ni amb la resurrecció d’un mort creurien en el que altres tants germans seus els expliquen: que s’entristeixen amb la manera de viure la fe del convers de Medjugorje. Són els fariseus del capítol 9 de Joan, els veïns d’aquell cec de naixement a qui Jesús va donar la vista i al qual injurien fins afartar-lo. Encara que si de motivacions per anar a Medjugorje es tracta, us confesso que en una ocasió vaig conèixer un home de Catalunya que viatjava als Balcans de turisme sexual. És cert que la motivació d’aquest home no era la creença en les aparicions marianes, però bé, va acabar a Medjugorje i alguna cosa va passar allà entre ell i Déu que poc tenia a veure amb els clubs de cites. O potser va ser d’això precisament del que van parlar, que Déu parla amb tothom! El tema és que es va convertir. Gràcies a Déu també per als que hi van no creient en les aparicions hi ha assistència pastoral, com demana Zadar, i es va poder confessar, no com passa en alguna parròquia de Madrid, que si et vols confessar has d’anar a una altra. De fet, aquest home es podria haver confessat en uns vint idiomes diferents a Medjugorje, inclòs el català, que és el que va fer. La terra és la terra i els pecats com millor et surten és en la llengua de la teva mare, fins i tot de la teva mare nacionalista. Després de dècades cabrejat amb la vida i amb l’Església, “va tornar a casa”. La darrera vegada que vaig saber d’ell era un home de Missa diària i que procurava no anar de putes. No sé si el seu propòsit li va bé o no, però prohibeix-li assistir a res creient en res, que ja li és igual. Ell es va trobar amb Crist i punt. A qui li molesti, que es confessi si pot. És tan absurd…
Tornant a l’assumpte. Ningú demana que es declari com a autèntic i veraç el que encara Roma (ni Zadar en el seu dia, fa 23 anys) no ha declarat com autèntic. Ningú demana que des de Madrid es declari com a oficial el que Roma no ha declarat oficial. El que s’espera és que no es prohibeixi el que ni Roma ni Zadar han prohibit, i ja que els nostres pastors han tocat el tema per primera vegada en 32 anys, el que es demana és que procurin “l’atenció i la cura pastoral […], perquè en tot allò que estigui relacionat amb Medjugorje, sigui promoguda una sana devoció a la benaurada Mare de Déu, d’acord amb l’ensenyament de l’Església”, obeint el punt 2 de la nota redactada per Toledo i que remet a la Declaració de Zadar. Això és el que demanen tants pelegrins de Medjugorje: que s’obeeixi la Declaració de Zadar. Fins ara jo em conformava amb que s’ignorés, però ara ja no. Una vegada tocat el tema, demano que als que ens reunim en pregària, fem o promovem peregrinacions i donem conferències, inspirats pels esdeveniments de Medjugorje, ni que sigui creient-nos-ho una miqueta (que a mi em segueix costant), ens procurin atenció i cura pastoral, com indica clarament la Declaració de Zadar.
Fa anys vaig tenir l’immens plaer de realitzar un profund estudi sobre Medjugorje. En aquest treball em vaig preocupar per conèixer la veritat. Vaig clavar-me cops de cap contra les parets de la meva obstinada raó i la del món durant mesos. Una de les coses que vaig fer va ser entrevistar-me amb diferents autoritats eclesiàstiques de Bòsnia i Hercegovina, entre d’altres amb monsenyor Franko Komarica, President de la Conferència Episcopal de Bòsnia i Hercegovina. Ell mateix em va explicar que “tothom sap que a Medjugorje hi ha un signe, una aparició”. Doncs la veritat, jo, com he dit moltes vegades, no sé si a Medjugorje s’apareix la Mare de Déu o no. No ho sé perquè no l’he vist, encara que ja us he dit que m’ho crec. Us prometo que, a la recerca de la veritat, si l’hagués vist l’hagués entrevistat també. Però no, no ho puc afirmar. Ara, el que sí sé és que Zadar i Roma no prohibeixen el que s’ha prohibit a Madrid.
Sí, a l’adoració Eucarística que cada dimecres se celebra a Sant Josep de la Muntanya, plena de gom a gom com tantes parròquies m’agradaria que s’omplissin (recomano a tothom anar-hi, encara que sigui per curiositat, inspirats per motius de fe o no), en una activitat promoguda per un grup de fidels laics, durant el rés del rosari es llegeixen alguns dels milers de missatges que la Mare de Déu hauria donat a Medjugorje. Suposo que això és donar credibilitat a les aparicions. No es llegirien uns missatges que es creuen inventats. I sí, la gent va allà, entre altres coses perquè els hi dóna credibilitat i perquè un grupet de capellans de la diòcesi els donen aquest acompanyament pastoral. Ara, si es vol, que es prohibeixi aquesta adoració, Eucaristia i pregària. Poseu-los a prova. Obeiran i ja no faran el que fan com ho fan, però seguiran resant, amb més fervor si és possible, a casa seva, al carrer, a les seves parròquies, sense parar. Prohibiu-los llavors llegir aquests missatges. També us obeiran, però els llegiran a casa, i els comentaran, i el millor de tot: els tractaran de viure! Pregària, Confessió, Bíblia, Dejuni i Eucaristia. Aquests són els missatges d’origen dubtós? Si ens proposessin Solidaritat, Ecologia, Pluralitat i no sé quines coses més, no se’n dubtaria. Així és com ho sento.
He conegut molts fidels i pelegrins de diferents realitats de l’Església. Molts d’ells m’han commogut profundament. He conegut comunitats catòliques del nord ortodox de Bòsnia; de Tadjikistan, on 150 fidels cristians viuen entre set milions de musulmans; de Khartum, la capital islàmica del Sudan; d’Aleppo, al nord de Síria, asfixiats pels règims corànics; i d’Israel, on tot vestigi cristià tendeix a desaparèixer. Però si alguna cosa d’Espanya he d’explicar quan vaig per arreu, quan en aquests llocs m’han preguntat per la fe occidental, del que parlo és d’aquells pelegrins que han tornat de Medjugorje. Als cristians de Tadjikistan, Bangla Desh, Terra Santa o Sudan, els vaig explicar que el foc apostòlic i evangèlic que porten dins els pelegrins de Medjugorje és incombustible. Esgotador però inesgotable. Pot amb qui sigui i amb el que sigui. Si se’ls prohibeix aquesta reunió deixaran de fer-la, però bulliran en pregària, i quan algú els pregunti d’on treuen aquesta devoció, explicaran que una vegada van anar a un lloc perdut de l’antiga Iugoslàvia creient-se creients i que van tornar sabent-se estimats, fet que els va convertir en ànimes de pregària enmig del món, sense remissió. Prohibiu-ho i es multiplicaran. No sé com ho fan, però sol passar. Ja ha passat altres vegades i tornarà a passar.
Es prohibiran també els llibres en els que algú doni un testimoni i cregui que la Mare de Déu s’apareix a Medjugorje? Es prohibirà també que la gent vegi la pel·lícula de Juan Manuel Cotelo, Mary’s Land? Aquestes projeccions són reunions públiques, en ocasions promocionades d’alguna manera per la Diòcesi de Getafe, que forma part de l’Arquebisbat de Madrid, i en aquesta pel·lícula hi ha almenys cinc testimonis, cinc, on els seus protagonistes donen per veraces les aparicions. Prohibim anar a veure Mary’s Land?
Si us plau, un respecte. Alguns hem estudiat la Declaració de Zadar, que no afirma ni que a Medjugorje s’hi aparegui la Mare de Déu ni que no ho faci. El que diu Zadar és que els bisbes de l’ex-Iugoslàvia no sabien si al Medjugorje de 1991 s’hi apareixia la Mare de Déu o si no, que cal seguir investigant, i que l’Església ha de tenir cura pastoralment de tot el que té a veure amb Medjugorje. Cuidar, no prohibir!
No em reconec del tot escrivint i publicant això, però tot té el seu límit. No el poso jo. Jo el defenso. Pel que fa a Medjugorje, de moment el límit el posa Roma, remetent a Zadar. Ni Toledo ni Madrid. Tampoc jo. Roma.
Una vegada dit tot això:
Tots sabem que els fruits de Medjugorje són bons. El que ens porten d’allà els peregrins, testimonis, reporters i periodistes, són bones notícies. Siguem sincers, les pors i els judicis contra Medjugorje vénen perquè els dos bisbes del lloc, tant l’anterior com l’actual han estat i són contraris a la veracitat del testimoni dels vidents de Medjugorje. Tot i així, Roma li ha tret al bisbe actual la potestat per jutjar res sobre Medjugorje, perquè Roma coneix un problema intern de l’església local on, lamentablement, s’ha utilitzat Medjugorje com a arma llancívola, i això no és just, perquè, i si és veritat que la Mare de Déu vol dir alguna cosa als seus fills a Medjugorje? Veureu, ja sé que la Revelació ha estat completada i que no hi ha res més a afegir, però a vegades també passa, com diu el punt 67 del propi catecisme de l’Església, que: “Al llarg dels segles hi ha hagut revelacions anomenades “privades”, algunes de les quals han estat reconegudes per l’autoritat de l’Església. Aquestes, no obstant això, no pertanyen al dipòsit de la fe. La seva funció no és “millorar” o “completar” la Revelació definitiva de Crist, sinó la d’ajudar a viure-la més plenament en una certa època de la història”. Bé, i si Déu, en el seu infinitíssim Amor per cadascun de nosaltres, per tots i cadascun, ha optat per enviar-nos la seva mare amb l’objectiu d’ajudar-nos a viure més plenament la fe en Crist en aquesta època de la Història?”. Si hi ha gent que creu això, quin problema hi ha, almenys a dia d’avui, que no hi ha cap dictamen contrari de Roma? Dit d’una altra manera, per què no deixem en pau a qui així ho cregui i a qui ha vist avivada la seva fe? Perquè no és oficial? Explicaria un parell d’anècdotes sobre la oficialitat d’algunes coses, però com he dit, a Bòsnia s’ha utilitzat Medjugorje com a arma llancívola entre dues parts de la meva església, enfrontades des de fa segles, i jo no faré el mateix que ells. Medjugorje, com va dir el Cardenal Oscar Andrés Rodríguez Maradiaga fa uns mesos a Hondures, no és una arma llancívola, sinó un “GPS espiritual”.
Em fa pena. El 2009 vaig escriure un llibre sobre Medjugorje. Va ser un treball costós, difícil, que em va portar fins al límit de la meva raó per enfrontar-me als de la meva fe. No ho desitjo a ningú, però per a mi, el pla de salvació de Déu passava per aquest procés tan terrible. Vaig pensar que el fruit d’aquell treball seria que si algú alguna vegada volgués abocar-se el més a prop possible de la veritat sobre l’assumpte de Medjugorje, ho tindria més fàcil. Anys després veig com ni tan sols es llegeixen la Declaració de Zadar, a la que citen descontextualitzant-la, i utilitzant-ne només una part per concloure alguna cosa que el citat document no conclou. Anys després veig com hi ha tanta gent a qui no li importa tant la veritat com el sortir-se amb la seva, sota vés a saber quins interessos o pors, caient en un error que titllo de bajanada més que de maldat. Ara bé, als qui sembla que gaudeixin amb aquestes pedres en el camí que es posen als passos de la Mare de Déu, confirmats amb els innegables fruits dels esdeveniments de Medjugorje – i tant me fa que siguin aparicions com que no ho siguin-, els que posen aquestes pedres en el seu camí i a més alguns semblen gaudir, ho tenen en japonès. Pitjor encara. La Mare de Déu ha escollit molt bé els seus fills perquè no ha escollit ni a savis ni a llestos, sinó als pitjors, i aquests, sabent-se tant petits, s’han aferrat no al que els han explicat o al que han llegit, sinó a allò que ells han viscut. I això és irrebatible. L’experiència de Déu et porta a donar la vida per Ell. Els plans de la Mare de Déu tiraran endavant perquè ja ho estan fent. Els dolents han arribat tard en aquesta ocasió i, contràriament al que va passar a Garabandal, tenen la batalla força perduda.
Medjugorje és una immensa font de Gràcia. Immensíssima. I Roma està tractant l’assumpte amb molta cura i respecte. Amb l’amor d’una Mare. Si us plau, aquesta cura i respecte és el que demanem que se li doni aquí, a Madrid.
El pitjor de tot és veure com s’utilitza com a arma llancívola el que és una innegable gràcia de Déu, insisteixo, en format d’aparicions o del que sigui, però ja confirmada en els seus fruits i sustentada pel sofriment, inclòs el de la tortura física aplicada per les autoritats comunistes als seus protagonistes. Per tot això: que es llegeixi, s’interpreti correctament i es compleixi la Declaració de Zadar.
Jesús García.
www.jesusgarciaescritor.es
Font: www.religionenlibertad.com
