En l’últim Missatge la nostra estimada Gospa, Mare de Déu i Mare nostra, ens deia: “Per ventura no ha estat el meu Fill qui amb el seu dolorós sacrifici ha salvat el món? Com a Mare seva jo estava amb Ell en el dolor i en el sofriment, com ho estic amb tots vosaltres. Fills meus, estic amb vosaltres en la vida: en el dolor, en el sofriment, en la joia i en l’amor” (02/03/2018).
Escoltar això (com ho va sentir la Mirjana i ens ho va transmetre de part Seva) dels Seus mateixos llavis, ens omple de consol i d’esperança: saber-nos acompanyats pel Seu Cor matern, pel Dolorós i Immaculat Cor de la Nostra Mare, en cada circumstància, al llarg de tota la nostra vida. Com ho va estar Jesús. Saber que Ella comparteix les nostres alegries i penes. Com les compartia amb Ell.
L’existència mortal de l’home, la seva vida sobre la terra, és com una Via Dolorosa, una Vall de llàgrimes, que cal travessar fins arribar al Paradís de la vida imperible on el Pare ens espera per estrènyer-nos sobre el seu pit en una abraçada eterna d’amor. Per això, cada vegada que resem l’exercici pietós del Via Crucis o meditem en la Passió de Jesús, és bo que tinguem present que són tres els personatges principals d’aquest Drama: en primer lloc, els dos protagonistes que van pagar amb les seves pròpies vides el preu de la nostra Redempció: Crist, el nostre Salvador i Redemptor, que amb la seva puríssima sang, divina i preciosa, va rentar els nostres pecats i ens va obrir la porta del Cel. I Maria, la Mare Dolorosa, la corredemptora, Mare de Déu de la Soledat i de l’Angoixa més gran, que pel seu amor immens envers Jesús, pateix l’agonia del seu Fill i així, consumida de dolor, immersa en el calze de la sang redemptora del seu Fill, comparteix plenament el sacrifici salvífic de Jesús. En tercer lloc, cadascú de nosaltres, cridats a recórrer el Via Crucis de la nostra vida en la fe i en l’amor, i completar en nosaltres -com diu sant Pau- “el que falta a la Passió de Crist” (cfr. Col 1,24).
La Via Dolorosa és també el camí que Maria recorre, acompanyant i consolant el seu Fill. La seva companyia i el seu consol són silents i amagats: Ella camina, al costat del seu Fill, compartint tot el dolor de Crist. Maria des del seu lloc, viu la Passió del seu estimat Fill donant-li la força i la gràcia del seu amor. Per això, la Passió de Crist que celebrem per Setmana Santa, és també la Passió de Maria, viscuda com només la pot viure una Mare, oblidada de Si fins al límit de les forces humanes. La podem anomenar, pròpiament, la “compassió de Maria” en la Passió de Jesús. És com el ressò de la Passió en el seu Cor. Passió i compassió d’amor.
Voldria compartir un Via Crucis que vaig compondre per resar-lo a la muntanya del Krizevac amb els pelegrins de la meva parròquia de Vila-real el juliol de 2013, que intenta contemplar la Passió de Jesús i la Compassió de la seva Beneïda Mare i verbalitzar una simple gota de l’oceà infinit de turment i agonia que va inundar el seu Cor Dolorós i Immaculat mentre acompanyava i compartia el dolor del seu Fill el primer divendres Sant de la història.
Viacrucis de Medjugorje “explicat per la VERGE MARIA”
INTRODUCCIÓ
Meditarem el Viacrucis de Jesús, des del Cor Dolorós i Immaculat de Maria, la Mare. El Via Crucis que recull els seus sentiments, les seves paraules i el seu plor. Serà Ella qui ens acompanyarà, qui ens parlarà, i qui ens explicarà les “coses” que guarda gelosament en el seu Cor. El Cor matern traspassat de dolor per l’espasa profetitzada, trenta-tres anys abans, pel fidel Simeó. La Paraula de Déu ens diu en el llibre de l’Eclesiàstic: “no oblidis els dolors de la teva mare” (7, 27). Recordem, agraïts, quant va patir la nostra estimadíssima Mare de Déu, la Benaurada Mare de Déu per nosaltres. El que li costem.
1ª estació: Jesús és condemnat a mort
Amb Maria us adorem, oh Crist, i us beneïm. Que per la vostra santa Creu heu redimit el món. (Es diu al principi de cada estació).
Ens diu el meu fill, el dolç Joan, que “Déu va enviar el seu Fill al món no per condemnar-lo, sinó perquè el món se salvi per Ell”. Ell, enviat pel Pare, va venir a mi, pobra nena natzarena. Sí, el Verb, Déu etern, es va apropar a mi, amb l’amor humil d’un ésser minúscul que demana asil a les entranyes. I es va refugiar, nounat, a la meva falda. Jo li vaig donar tot el que té d’home veritable: tota la seva carn, tota la seva sang. Els seus gens i cromosomes, el seu “ADN”, la seva substància humana …, li vaig donar jo, la va prendre l’Esperit de mi. Per això Ell és meu. Només meu. Per això sóc la seva Mare, la seva Mare Verge. I la seva Filla. Filla del meu Fill. La seva humil serventa. La seva esposa. Ell és la meva vida. El meu Déu. El meu tot.
Aquell migdia, em va dir Gabriel que seria “Fill del Déu Altíssim”, que salvaria el món del pecat i que el seu Regne duraria per sempre …
I som aquí, en la vostra primera estació: JESÚS, CONDEMNAT A MORT. Ironies de la història. L’Innocent condemnat pels culpables. I a mort pels morts. En el títol de la seva condemna hi ha els milions de condemnats innocents que al llarg dels segles seguiran al meu Fill, especialment, els “nens innocents”: aquells que Herodes va fer matar a Betlem, i els milions de nens que, com ells, són sacrificats al ventre matern. Nens massacrats, mutilats, oblidats. Pobres nens, els meus nens, els meus petits. Condemnats a mort abans de néixer.
D’això n’hi dieu progrés? Escolteu l’advertència del meu Fill: “No condemneu ningú, perquè Déu no us condemni a vosaltres” (Mt 7,1).
“Estimats fills, Aquesta tarda en particular, us convido a ser perseverants en les proves. Considereu quant pateix el meu Fill encara avui a causa dels vostres pecats. Per això, quan arribin patiments, oferiu-los en sacrifici a Déu. Gràcies per haver respost a la meva crida “(Missatge del 22 de Març de 1984).
2ª estació: Jesús carrega amb la Creu
Estimat Simeó, com ho vas encertar. La teva profecia em travessa, en la nit més espessa, més fosca i densa. No n’hi ha cap altra que se li pugui comparar. Sí, aquesta és l’hora de “les tenebres”. La del “príncep d’aquest món”. Nit en què regna l’odi i el turment. Nit d’agonia i de sang, de traïcions, de judicis sumaríssims. Nit de burles, cops, flagells i més sang, sang del meu Fill, del meu Nen gran. Del meu Déu i Senyor. Després, columna, flagels i corona, i més sang …
No. No dormim. Com el nostre poble a Egipte, la nit de l’extermini. No va dormir ni el gall. Nit en blanc. Nit negra. Nefasta de presagis. I Ell, el meu Fill, la meva vida, el meu únic amor, el meu Déu, sol. Traït, negat, torturat …, i abandonat … pels seus amics.
I, Pilat, covard, es va rentar les mans, tacades de la sang innocent de Jesús …, sang preciosa, amb la qual em va preservar a mi i us va rescatar a vosaltres del pecat …
El vent arrossega encara fulles mortes dels rams vius de diumenge, i sembla sentir-se encara el ressò del “Hosanna” …, quan un crit sacríleg lacera les meves orelles i traspassa la meva ànima: “crucifica’l, crucifica’l!”. Ara comença, literalment parlant, el “Via Crucis”, el camí de la Creu, el camí amb la Creu. La Creu que rep i besa el meu Fill, com l’espòs abraça i besa la seva esposa en la seva nit de noces.
En veritat, no hi ha vida sense creu. I als seus seguidors, a vosaltres, que camineu, vulgueu o no amb la creu a coll, Ell us diu: “si algú vol ser el meu deixeble, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia, i em segueixi”. (Lc 9,23).
“Estimats fills, en aquests dies mentre celebreu amb alegria la Festa de la Santa Creu, desitjo que també la seva creu sigui una alegria. De manera especial, pregueu, benvolguts fills, per poder acceptar les malalties i els sofriments amb amor, tal com Jesús els va acceptar. Només així podré donar-vos amb alegria les gràcies i les curacions que Jesús em concedeix. Gràcies per haver respost a la meva crida”. (11/06/1986).
3a estació: Jesús cau per primera vegada
Jo caminava a pocs metres, amb Joan i algunes amigues. Amb les llàgrimes als ulls i al cor, amb la pena escampada per les entranyes, amb tot el pes d’aquella creu sobre l’ànima, amb una terrible impotència ensenyorint-se del nostre esperit. El carrer on el vaig trobar, després l’anomenarien, i amb raó, “el carrer de l’Amargura”. Era estret, tortuós, amb clots i pedres, moltes pedres … Llavors, el vaig veure, el vaig veure trontollar. I va caure, va caure a terra. Desplomat. I a mi se’m va desplomar l’ànima.
Jo el vaig portar en el meu si, el vaig veure néixer, el vaig alletar i el vaig criar, el vaig envoltar d’amor, li vaig ensenyar a fer les primeres passes, el vaig educar i el vaig veure créixer, fer-se un home.
Ara el veig enderrocat, caigut a terra. I recordo les seves petites caigudes pels pendents i carrers de Natzaret. Aquelles de quan era nen, quan anava de seguida a collir-lo, a estrènyer-lo entre els meus braços, a alleugerir el seu dolor amb els meus petons.
Vaig veure la creu aixafant-li la cara contra les pedres. I em vaig recordar del Salm: “El teu rostre buscaré, Senyor, no m’amaguis el teu rostre”. I vaig voler veure el seu rostre. Acaronar-lo. Besar-lo. Com quan era Nen. I no podia. A la fi, amb grans esforços, es va aixecar. Va prosseguir el Via Crucis. Sí, el meu Fill, recorrerà aquest camí fins al final … per nosaltres.
“Estimats fills, vosaltres no sou conscients de les gràcies que el Senyor us concedeix. Vosaltres no desitgeu posar-vos en moviment en aquests dies, en els quals l’Esperit Sant està obrant d’una manera especial. Els vostres cors miren cap els béns materials i aquests béns us absorbeixen. Gireu els vostres cors cap a la pregària i demaneu que l’Esperit Sant es vessi sobre vosaltres. Gràcies per haver respost a la meva crida” (09/05/1985).
4a estació: Jesús es troba amb la seva Mare
No oblidaré mai la primera trobada amb el meu Fill. Era entrada la nit. Josep estava inquiet, hauria volgut tantes coses per Déu Emmanuel! Jesús va obrir, reflectint la glòria del paradís, els seus ullets …, blaus com el cel del qual venia, i els va fixar en els meus, somrient-me amb infinita dolçor …
Han passat tants anys … Tota una vida al Seu costat. Pau dirà un dia: “per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany”. Què puc dir jo, ara, quan m’arrabassen la meva vida, el meu únic bé?
Només vaig poder empènyer amb totes les meves forces per acostar-me a Ell, i vaig córrer a trobar-lo. El vaig cridar perquè aixequés els ulls. “Jesús, Fill…!” – li vaig dir. Després, les nostres mirades es van creuar. I van sobrar les paraules. Vaig fixar els meus ulls en els seus, i en el més eloqüent dels silencis, van dialogar les nostres ànimes. Els nostres cors seguien bategant, fosos, en un mateix compàs. En veritat eren un. Un sol cor. Un únic amor. Una idèntica voluntat. Un mateix designi. Un sol sacrifici. Aquesta trobada no la van narrar els evangelistes. Però va quedar impregnada en la meva ment, a la memòria del meu cor. Per sempre. Qui pot mesurar el dolor al cor d’una mare? Només és comparable al seu amor! En aquell moment vaig experimentar aquest terrible dolor de tantes mares que al llarg dels segles pateixen i patiran veient els seus fills maltractats, torturats, perseguits …
No em van deixar més. Només el vaig poder acaronar amb la mirada … I dir-li, novament, amb l’ànima traspassada: “Heus aquí la teva serventa. Amén, Pare meu. Compleix en mi el teu designi”.
“Estimats fills! No, vosaltres no sabeu estimar i no sabeu escoltar amb amor les paraules que jo us dono. Adoneu-vos-en, fills meus estimats, que Jo sóc la vostra Mare i que he vingut a la terra per ensenyar-vos a escoltar per amor, a pregar amb amor i no obligats a causa de la creu que porteu. Amb la creu Déu és glorificat en cada home. Gràcies per haver respost a la meva crida”. (29/11/1984).
5a estació: El Cirineu ajuda Jesús
El veia tot just caminar, tot just caminava. El meu Fill volia, però no podia. Gabriel em va dir aquell dia “per a Déu res no li és impossible”. Podia, doncs, però no volia, no volia exercir la seva omnipotència. Es va despullar d’ella, quan va assumir de Mi, la humil serventa, la seva condició d’esclau. I, ara, el pecat, els vostres pecats, fets creu sobre les seves espatlles, li pesen tant … Però, és així, precisament, com Ell mostra la seva omnipotència: en la seva debilitat, en la seva fragilitat, en la seva misericòrdia… Tot ho suporta. Perquè és amor. Perquè us estima.
Llavors va aparèixer de sobte Simó de Cirene, el llenyataire. Venia del camp. I els soldats el van obligar. No per pietat, no per Jesús, sinó perquè no volien que morís, exhaust en el camí, abans d’arribar al Calvari. Amb quin grat hagués ocupat jo, la seva Mare, la seva esclava, el lloc de Simó! Almenys el meu cor afligit es va sentir alleujat i agraït al pare d’Alexandre i de Rufus. Bon cristià, el meu fill Simó.
Des de llavors, “cirineu” és tota persona que ajuda, que té cura, que allibera, que sosté, que defensa al seu proïsme. I, des d’aleshores, el “cirineu” per antonomàsia, per excel·lència, és Jesús, el meu Unigènit. I es fa joiosa realitat l’afirmació de Pau: “tot ho puc en aquell qui em conforta” (Fil 4,13).
“Estimats fills, us convido a que ajudeu Jesús amb les vostres pregàries per a la realització de tots els plans que Ell està complint aquí. Presenteu també els vostres sacrificis a Jesús, perquè es realitzi tot el que Ell ha disposat i perquè Satanàs no pugui fer res. Gràcies per haver respost a la meva crida” .(09/01/1986).
6a estació: La Verònica eixuga el rostre de Jesús
En la meva època, al meu poble jueu, la dona amb prou feines tenia drets. No comptava per a gairebé res. Però, quan el meu Fill va començar a predicar el Regne, va admetre dones en el grup de deixebles. Va desafiar l’estreta llei, i va dialogar i va convertir a la samaritana. Va desafiar els puritans quan es va deixar mullar els peus per les llàgrimes de la Magdalena. I va donar la cara per la pobra adúltera.
Ens anomenen “el sexe dèbil”. Però tots sabem com en som de resistents les dones. Coneixem la capacitat de tendresa, de donació, d’abnegació, d’amor en una paraula, amb la qual la dona està dotada. Tota ella està preparada per allotjat, gestar i donar vida a costa de la seva pròpia vida. I d’altra banda, la dona és capaç d’obrar impulsada únicament per l’amor, sense esperar res a canvi. Estima perquè estima. Estima perquè se sap portadora de vida. La dona és, en fi, valenta, forta, decidida. Potser per això, el que no es va atrevir a fer cap home, ho va fer la Verònica, trepitjant tot respecte humà. El premi no es va fer esperar. Es va endur com a paga el rostre de Jesús. Així premia el meu Fill els audaços pel seu amor.
Recordo les Seves paraules: “el que vau fer amb els meus germans, els humils, a mi m’ho fèieu” (Mt 25,40). I agraeixo a totes les “veròniques” de la història que netegen rostres humans, rostres germans, rostres de Jesús, dels meus fills.
“Estimats fills, avui us convido a decidir-vos a viure els missatges que us estic donant. Desitjo que sigueu actius en viure i comunicar els missatges. De manera especial, estimats fills, desitjo que tots sigueu un reflex de Jesús que il·lumini aquest món infidel que camina en tenebres. Desitjo que tots sigueu llum per als altres i que doneu testimoni de la llum. Estimats fills, vosaltres no heu estat cridats a les tenebres sinó a la llum. Per tant, viviu la llum amb les vostres vides. Gràcies per haver respost a la meva crida” (05/06/1986).
7a estació: Jesús cau per segona vegada
Malgrat l’ajuda de Simó de Cirene, Jesús, de nou, s’esfondra. Tot en la Passió és patiment; tot dolor i vergonya, dolor físic i moral. De cos i d’ànima. Dolor total. I per segona vegada cau, Jesús, a terra. No havia vingut a ser servit, sinó a servir. Ara, cau de nou pel pes del pecat! I queda estès al camí fet una desferra, un garbuix de sang i pols … Recordo, aleshores, la profecia: “No tenia aparença ni presència; el vam veure, i no tenia aspecte que poguéssim apreciar. Menyspreable i rebuig dels homes, home fet al dolor i sabedor de tots els menyscaptes “(Is 53,2-3). Jesús trepitjat i enfonsat en la humiliació, com un enderroc d’home. L’Omnipotència i l’Amor a la vora de totes les humiliacions.
Totes les seves ferides es graven en el meu Cor, com un punyal. I em traspassen … laceren el meu Cor matern compassiu, que “pateix amb” Ell, per pagar les vostres rebel·lies i sensualitats, els vostres pecats.
Mireu-lo: Jesús forcejant i aixecant-se de nou, és el vostre Mestre, el vostre Model. La perseverança, la constància fills meus, ha de ser clau de totes les victòries, norma de totes les hores. Recolzeu-vos sempre en la seva força. Jo us embolcallaré, com a Ell, amb la meva presència.
“Estimats fills, en aquest temps de preparació a l’aniversari convido els fidels de la parròquia a pregar més, i que la seva pregària sigui un signe del seu abandonar-se en Déu. Estimats fills, sé que vosaltres esteu cansats i és perquè no sabeu abandonar-vos a mi. En aquests dies abandoneu-vos totalment a mi. Gràcies per haver respost a la meva crida”. (13/06/1985).
8a estació: Jesús parla a les dones de Jerusalem
Em vaig sentir menys sola quan vaig sentir els sanglots d’aquelles dones compassives. Elles comprenien millor que ningú el que és el dolor d’una mare davant la desgràcia d’un fill. El riu de les llàgrimes humanes, sobretot el de les llàgrimes femenines, és el més cabalós de tots els rius. Ara, elles, filles, mares, esposes, ploren per Ell, desconsolades.
Jesús no està capficat en els seus propis dolors i parla amb elles. I les consola. Encara que més aviat les avisa, les adverteix. Ell sempre va tenir una paraula per a cada persona; un alè per a cada ànima; una resposta diferent per a qui s’apropava amb drames profunds. Els diu que no plorin per Ell, sinó que plorin més aviat per elles i pels seus fills … També va plorar Jesús en entrar a Jerusalem, pensant en el que els passaria als fills d’aquestes mares. Ell havia vingut a portar-los la pau, a acollir-los com la gallina als seus pollets … i no l’havien volgut escoltar!
Que fàcil i còmoda us és una pietat sensible que s’acontenta en el lament! El meu Fill espera alguna cosa més que els vostres plors, que les vostres queixes permanents, que les vostres protestes inútils.
Quants, ahir com avui, ploreu el pas de Jesús i que pocs el seguiu, sempre amb les vostres espatlles intactes, sense càrregues ni creus! Si voleu plorar, ploreu com Pere, ploreu pels vostres pecats.
“Estimats fills, desitjo guiar-vos però vosaltres no voleu escoltar els meus missatges. Avui us convido a escoltar els missatges i així podreu viure tot el que Déu em diu que us he de transmetre. Obriu-vos a Déu i Déu obrarà per mitjà de vosaltres i us concedirà tot el que necessiteu. Gràcies per haver respost a la meva crida”. (25/07/1985).
9a estació: Jesús cau per tercera vegada
El nombre tres és present a la Passió: tres apòstols, amb Jesús, a Getsemaní; tres les negacions de Pere; tres els crucificats; 3 les llengües del títol; 3 les hores d’agonia a la Creu; tres els dies al sepulcre. Dies sense sol, sense amor. Tres de la tarda, quan va morir Jesús. I, ara, la tercera caiguda. L’última. Estem arribant al cim del Calvari.
No li queden forces. Es rendeix el seu cos. I cau. Cau, una altra vegada, desplomat. Altra vegada la seva cara, colpejada ahir a la nit, foradada per les espines, cau violentament contra les pedres. I va quedar, així, a terra a mercè del que van voler fer amb Ell. Humiliat, exànime, acabat, trencat el meu Nen gran, el meu Déu enfosquit, el meu amor massacrat, el meu cel apagat. D’Ell va dir Isaïes: “ha estat ferit per les nostres rebel·lies, mòlt per les nostres culpes. Ell va suportar el càstig que ens porta la pau, i en les seves cicatrius hem estat curats”.
A mi, l’amargor em puja pit amunt com onatge de mar embravit, com tempesta de turment interior. Si pogués canviar-me per Ell!
Però, malgrat la seva aparent impotència, conec la seva omnipotència, sé que a Ell “res no li és impossible”. De seguida, amb esforç sobrehumà, s’aixeca. I prossegueix el seguici.
Apreneu, fills, del meu Fill: si tan sols fóssiu tan promptes en aixecar-vos com Jesús!
“Estimats fills, avui us vull dir que el Senyor us enviarà proves que vosaltres podreu superar amb l’oració. Déu us prova a través de les ocupacions quotidianes. Per tant, pregueu per poder superar cada prova amb pau. A través de cada prova sortiu més oberts a Déu i apropeu-vos a Ell amb amor. Gràcies per haver respost a la meva crida” (22/08/1985).
10a estació: Jesús és despullat de les seves robes
Arribem al cim del Calvari, de la infàmia, de l’oprobi. Els soldats, reparteixen els seus vestits i es juguen als daus la seva preciosa túnica sense costures. Jo mateixa la vaig teixir amb les meves mans.
Ara l’hi arrenquen, sagnant, amb violenta crueltat, del seu cos lacerat. I amb ella, trossos de pell i carn, que s’havien enganxat a la tela, reobrint, una a una, les seves ferides. I vaig notar… com m’arrencaven a mi l’ànima a trossos. Nu, despullat de tot, va quedar el meu Fill exposat a la humiliació, a la ignomínia, a la befa del populatxo.
Mai podreu imaginar el patiment de veure’l nu, despullat de la seva roba, de la seva dignitat … Jo, la seva Mare, coneixia quant li agradava la seva intimitat tan pura, tan serena. Ai, si hagués pogut cobrir-lo, ara, com vaig fer a Betlem quan vaig embolcallar la seva pell infantil, amb cura i tendresa, entre bolquers!
Ell, que va venir al món nu, sense res, per enriquir-nos amb la seva pobresa …, ara, experimenta el menyspreu, la ingratitud, l’escarni de veure trepitjada la seva entrega, la seva puresa plena de sang, el seu pudor i amor profanats. Aquest dolor moral lacera com cap altre mal, la seva ànima turmentada.
Si us atreviu a aixecar la vista cap a Jesús, trobareu la sorpresa d’un cos gastat, solcat a fuetades -imponent rúbrica de sang-, soferta a força d’amor. El trobareu ferit per les vostres rebel·lies i mòlt per les vostres culpes, sense part il·lesa en la seva carn, repulsiu i menyspreable. Espoliat. Gairebé sense aparença. Com un rebuig humà.
Hores abans, havia dit el Procurador: “Ecce Homo!”. Sí, Ell és l’Home veritable, la Veritat sobre l’home. És l’Home que treu el pecat del món, perquè carrega amb ell; i l’Home estimat sense mesura per Déu, en qui tots som estimats. El Predilecte, en qui som fills.
Mireu-lo sense cansar-vos. Mireu les seves nafres espantoses: per elles hem estat curats. Contempleu les seves mans lligades: per elles hem estat alliberats. Veieu aquest rostre deformat?: per ell, hem estat embellits davant Déu. Demaneu-li amor per comprendre i generositat per donar-vos sense reserves. Demaneu-li gràcia per descobrir-lo en tot home que pateix, i per poder socórrer-lo i consolar-lo en ell.
“Estimats fills, dia rere dia desitjo revestir-vos de santedat, de bondat, d’obediència i d’amor a Déu, a fi que dia a dia sigueu més bells i estigueu més disposats per al Senyor. Estimats fills, escolteu i viviu els meus missatges. Desitjo guiar-vos. Gràcies per haver respost a la meva crida” (24/10/1985).
11a estació: Jesús és clavat a la Creu
Ha arribat l’Hora, aquella per la qual va venir al món, per la qual es va encarnar en el meu si virginal, humil i pur; de la qual em va parlar fa gairebé tres anys en aquelles noces … Ara és l’Hora. Es compleixen, per fi, les paraules del profeta. Comença l’execució. Comença el ritu cruel, inhumà, macabre.
Jesús és aquí, silenciós, “com un anyell portat a matar”. Es dol integralment. És pur dolor i angúnia. Però no es queixa, no protesta. Disposat a esgotar el calze, a que tot es compleixi.
Quan els soldats aixequin la Creu començarà una agonia que durarà tres hores. Llavors es complirà també la seva paraula: “Quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a Mi”.
Contempleu com l’empenyen contra la roca del Calvari, com es desploma sobre la fusta transversal, el patíbul, que ha carregat sobre les seves espatlles … I li claven una mà i l’altra. El ressò dels cops baixa muntanya avall multiplicant-se i allunyant-se. A la meva visió arriba l’escàndol de la sang, entre el fragor de cops despietats. Déu engarrotat a la Creu, i Jo, la seva Mare, dempeus, acceptant. Com Abraham, decidida a immolar el meu Fill en sacrifici. Sense esperar l’aprovació divina, a cap àngel que aturi l’ofrena. L’holocaust.
I cau el martell: els claus traspassen la carn de Déu, que és, també, carn meva. El meu cor s’atura en sentir els cops de martell travessant els seus ossos. El pecat colpeja, despietat: els vostres pecats de carn, que s’acarnissen en les seves carns divines; les vostres sensualitats, que fan llagues al cos cast de Jesús; la vostra luxúria, que omple de sang la seva puresa.
Després, l’hissen com a bandera, com a estendard sant, fins que encaixen el patíbul, del qual penja clavat, al pal vertical, clavat a la roca mateixa del Calvari. Ja està composada la Creu; i tota la seva humanitat cau sobre el seu pes, esqueixant les seves carns pendents dels claus. I queda el seu cos suspès entre el cel i la terra, penjant dels claus que laceren els canells de les seves mans rígides i obertes.
Després, seguint el ritu de la crucifixió, estiren les cames, i ajuntant els dos peus, els fixen al pal, amb un únic clau. I queda, així, el meu Jesús, cosit a la seva Creu, a la teva creu, a les vostres creus.
“Abba! Perdona’ls, perquè no saben el que fan”- va dir. I em vaig unir, emocionada, a la seva pregària.
Fins aquell divendres sant, la Creu era, en l’imperi romà, el càstig més exemplar i humiliant, el suplici reservat als pitjors, als esclaus. La “ignomínia” (He 12,2). I, al poble jueu, per a l’home religiós, era l’estigma, la maledicció divina: “Maleït el qui penja d’un patíbul” -diu l’Escriptura (Dt 21,23). Però, a partir d’avui i per sempre, la creu es converteix en “arbre de la vida” (Apo 22,14), en “poder i salvació de Déu” (1 Cor 1,23). Aquella tarda, totes les mirades es dirigien a Ell. I pels segles dels segles, els mossegats pel mal, com per les serps en el desert, troben, en mirar al meu Fill crucificat, la salvació i la vida.
En llegir el títol de la condemna sobre la seva Creu, recordo quantes vegades, essent petitó li deia: “El meu Nen petit, el meu gran Rei!”. I afloren en el meu cor les paraules de Gabriel: “el seu Regne no tindrà fi”. I la meva ànima angoixada, crucificada amb ell, s’estremeix, i crida, crida molt endins i molt fort, suplicant-li, amb totes les meves forces: “Fill meu, deixa’m morir amb tu”.
“Estimats fills, avui també us convido a obrir-vos més a Déu perquè Ell pugui actuar a través de vosaltres. En la mesura que us obriu, recollireu els fruits. Desitjo convidar-vos novament a la pregària. Gràcies per haver respost a la meva crida” (06/03/1986).
12a estació: Jesús mor a la Creu
La mort. A la fi, arriba la mort. Però abans tres hores, de sisena a nona, d’agonia eterna. Engarrotat, consumit pel sofriment, penja, el meu Fill, subjecte als braços de la creu, com penja el fruit de la branca. No, Jesús no va patir de broma. Només us podeu fer una lleugera idea si estudieu la seva preciosa relíquia: el Sant Sudari, que es conserva a Torí, amb la qual vam embolicar i vam enterrar el seu cadàver. ¡Va patir tant per vosaltres! Tant, Déu meu! Quant!
Primer va ser l’agonia de l’Hort i la suor de sang. La deshidratació progressiva. Els cops de puny i cops. Els flagels. La corona i les espines. El pes de la Creu. Les caigudes. Les ferides obertes … Ara, és la Creu. Són els claus. Les hemorràgies. La set. La llengua enganxada al paladar. La febre. L’asfíxia … No és possible patir més … Fins que el tètanus l’envaeix i li penetra, enrampant el seu cos.
Encara que el que més li dol al meu Fill, el dolor més punyent, la pitjor tortura, el sofriment més infame, la batalla definitiva es lliura en la seva ànima: és el que en la mística es diu “la nit de l’esperit”. Eclipsi i desemparament total. Amarga solitud. Nit de l’ànima. Sense Llum. Sense amics. Buit i Res. Amargor freda i fosca. Silenci dens i espès. L’Hora de les tenebres. L’Hora de la prova definitiva, suprema. Per primera i última vegada, el Verb etern coneix, en la seva condició de Servent, com a home veritable, l’orfandat, la nostàlgia, la solitud. Una pregunta li fustigava: On ets, Pare meu? On és la teva Presència? I per única vegada sembla -només sembla- que ja no són U, que ja no són, ni estan, com sempre, eternament, existents, comunicants, els Tres. Perquè ara, temptat novament, com en el desert, com a Getsemaní pel diable, li sembla, se sent sense Pare, sense Déu. Desemparat.
Però el Pare, en la seva insondable misericòrdia, no l’ha privat de la meva presència, que alleuja la seva aparent absència. Llavors, entreobre els ulls, enrogits i ressecs, i em mira, em veu. Només li quedo Jo. Només em té a mi, la seva Mare, la seva Filla, la seva Esposa. I tots dos recitem junts el Salm 21 que comença en la nostra llengua materna: “Eli, Eli, ¿lemà sabactani …?”.
Després, veient també Joan al Meu costat, em va dir, com a Canà, “Dona”: “Dona, tingues cura del teu fill”. Després, li va dir a Joan: “Fill, tingues cura de la teva Mare”. I des d’aquella Hora sou meus. Els meus fills.
A mi, l’angoixa em torturava, no em deixava raonar, se’m clavava a la templa com un punyal. Però, enmig d’aquella agonia mortal, em sostenia la fe i l’esperança, l’amor al meu Fill, el meu Déu. I em vaig abandonar, novament, al seu voler: “Abba, Pare meu! Atura aquest horror! Tingues pietat del Teu Unigènit! Salva al nostre Fill! … Abbà? … No es commouen les Teves entranyes, Déu meu? … Però, no és Ell l’Estimat, el Teu Predilecte? … Mira’l, Abbà! Mira com l’han deixat! … encara no en tens prou? … Si vols, si és possible encara, allibera’l, Pare, d’aquesta Hora. Però, tot i així … només sé dir-te: Amén, Abbà del Cel. Amén, Abbà, Pare meu. No es realitzi el meu desig, si no és també el teu. Faci’s la Teva voluntat. Que tot es compleixi. Glorifica el Teu Fill. Consumeix en nosaltres el Teu designi”.
Llavors, vaig sentir com deia, amb el somriure als llavis: “Tot està consumat”. I va cridar. Va clamar amb totes les seves forces. Era el crit de la mort, traspassat d’amor i d’esperança: “Abba, Pare, a les teves mans encomano el meu Esperit”. Llavors inclinà, suau i dolçament el cap, va tancar els ulls, i va expirar … Amb aquesta mansuetud del ciri que s’apaga, un cop acabat el Sacrifici.
Profund misteri: Jesús, Déu veritable, el Fill de l’Home, el que era la Llum i la Vida, ha mort a la Creu, i en una Creu crucificat.
“Estimats fills, en aquests dies us convido a posar la Creu en el centre de tot. Pregueu especialment davant la Creu, perquè d’ella en vessen grans gràcies. En aquests dies, feu a casa vostra un consagració especial a la Creu. Prometeu no ofendre més Jesús ni la Creu i que no direu més blasfèmies. Gràcies per haver respost a la meva crida” (12/09/1985).
13a estació: Jesús mort en braços de la seva Mare
Era l’hora de nona. Eren les tres de la tarda. El cel es va cobrir de dol. Núvols negres. Tenebres. Ventada. Desconcert. Sismes a les roques. Tempesta. Tombes obertes. Avalot i caos. La gent corria embogida, pobres fills meus: fugien enlloc, fugien de si mateixos i de les seves culpes.
Llavors, un dels soldats, Longinos, es va acostar a la Creu, i veient-Lo ja mort, perquè s’acomplís, pels segles, la profecia de Zacaries “miraran aquell que han traspassat”, va aixecar la seva llança i d’un cop despietat li va obrir el costat, va travessar el seu Cor que jo tant havia estimat … el dolor de la punxada el vaig sentir jo -brutal- traspassant-me l’ànima. En aquell moment, el cel va començar a plorar. Diluviava. Llàgrimes del Pare. Sí, era Déu Qui plorava.
I en aquell precís moment, per la nafra freda, pel pit ferit, pel Cor nafrat de Jesús, adormit a la Creu, va brollar sang i aigua. Amb el meu fill Joan, vaig veure un lleu riu d’aigua i sang que rajava, com un torrent de gràcia, regant la terra erma, seca. Perquè, del seu costat traspassat, fluïen, com en cada part, els líquids de la vida; brollaven incontenibles, d’aquella font divina, d’aquella deu de misericòrdia, d’aquell sortidor de vida eterna. Amb aquesta sang, que és la meva, us va comprar. Amb aquesta aigua, que és l’Esperit, us va batejar en la seva Pasqua. Veniu tots a aquesta font divina, a aquesta deu de gràcia i misericòrdia, amb el recipient de la confiança, i digueu: “Oh, Sang i Aigua, que vau brollar del Cor de Crist, en Vós confio!”.
Es va consumar el sacrifici. Ja va acabar tot. Déu penja mort de la Creu. Aviat començarà el dissabte. I el desclaven. I, dels braços de la Creu baixa als meus braços. Gelat, ert, cristal·lí. Així conclou el major drama de la Història.
Una altra vegada, com a Betlem, la meva falda li feia de bressol. Moltes vegades el vaig tenir, de nen, entre els meus braços; el vaig estrènyer al costat del meu Cor. Ara, en aquesta nit fosca, en la seva “Hora”, abraço la seva humanitat sense vida … Però els seus braços ja no es mouen, les seves mans ja no acaronen ni beneeixen, i ja no sembren sense descans, el pa sublim de les veritats que el diví va posar en l’humà. Els seus ulls ja no em miren. Ja no em parlen, no em besen ni em somriuen els seus llavis.
Recolzat el meu front en els seus cabells amarats de suor i sang, gemego l’última cançó de bressol: “Dorm, Fill! Dorm, amor meu! Que la teva Mare, la Serventa, vetllarà el teu somni. Estaré en vetlla, el meu Bé, fins que el Pare et desperti. Dorm vida meva! Déu meu, descansa!”.
Aquesta estampa, que en dieu “La Pietat”, evoca Eva, la dona, la primera mare de la història, sostenint, desconsolada, en els seus braços, el seu fill Abel, mort pel seu germà Caín. I memora també la profecia que es compleix en Mi, ara: “Vosaltres que passeu pel camí de la vida, mireu i vegeu, si hi ha dolor semblant al meu dolor” (Lam 1,22).
“Estimats fills, ja us he dit que us he escollit de manera especial, tal com sou. Jo, la Mare, us estimo a tots. I en els moments difícils, no tingueu por! Perquè Jo us estimo encara que estigueu lluny de Mi i del meu Fill. Us prego que no permeteu que el meu Cor plori llàgrimes de sang a causa de les ànimes que es perden en el pecat. Per això, benvolguts fills, pregueu, pregueu, pregueu! Gràcies per haver respost a la meva crida” (24/05/1984).
14a estació: Jesús és sepultat
Amb el seguici fúnebre que -com en les vostres processons- presideixo, el portem a la tomba, embolcallat en una Llençol mortuori de lli. És un sepulcre nou excavat a la roca, una gruta propera al Calvari que Josep d’Arimatea, amablement, em presta. Ens acompanyen també Nicodem, Joan i un grup d’amigues fidels, els meus novells fills. Ruixem el seu cos ert, exànime, amb una barreja d’àloe i mirra, i revisc la visita dels Mags. Aquell dia, acabat de néixer, en aquella beneïda gruta, que també ens van prestar, el present de Baltasar, al·ludia a la seva mort i sepultura, al seu sacrifici.
Llavors els camps de Betlem es van il·luminar per una estrella; avui l’horitzó s’ha enfosquit. Ja no s’escolten cants; molts d’aquells pastors han mort i el Rei de reis ha deixat aquest món amb la mateixa petita comitiva que el va rebre: la seva Mare i unes poques persones de bona voluntat.
Per l’obertura, estreta i baixa, passem de l’avantcambra al lloc del seu llit solitari, on un banc de pedra fred i gris l’esperava. Li posen, amb cura, amb unció, amb amor, i cobreixo el seu rostre bell, encara desfigurat, amb una tela fina i blanca, el sudari.
És hora ja de deixar-Lo i de tancar la porta del sepulcre. Aviat començarà el dissabte. I aquest any, també, la Pasqua. Amb diligència, en l’obertura de la roca viva, encaixen una gran pedra rodona i la segellen, tot i que les dones encara ens hi vam quedar una estona vetllant i plorant, en silenci. Després, al vespre, vam tornar al Cenacle. I vaig esperar, durant el dissabte sant, dia del gran descans. Vaig esperar, vetllant, el tercer dia. Després, vaig saber que en aquesta treva de tres dies, va baixar el meu Fill als estatges de la mort, als inferns, on esperaven els justos, on va abraçar a Josep, el seu pare, el meu marit.
Fa més de vint anys, quan vam peregrinar tots tres a Jerusalem, per la Pasqua, també el vaig perdre. I el vaig recuperar fora de perill, el tercer dia. Aquell record em sostenia, i la seva Gràcia em confortava. Una certesa m’envaïa: Demà El tornaré a recuperar. Ho sé. I ja mai més no el perdré.
Aquí acabo, fills meus, d’explicar-vos la geografia i la història de la Passió, Mort i Enterrament del meu Jesús, el nostre Déu i Senyor. Tot va acabar i tot comença: Perquè això no és el final, sinó el començament. Perquè -com va dir el meu Fill- si el gra de blat no cau a terra i mor, queda sol. Però, si mor, dóna molt de fruit.
Per la seva mort de tres dies sabem que la vida i la mateixa mort és una espera de la resurrecció gloriosa. Sí, el sepulcre del meu Fill és una urna d’esperança. És silenci prometedor de victòries. És nit d’estrelles. És ànsia de resurrecció; com el Sagrari, el petit sepulcre místic de Jesús, amb la seva porta segellada i el seu silenci sonor, i les seves promeses de vida.
“Estimats fills, avui també desitjo convidar-vos prendre seriosament i viure els missatges que us dono. Estimats fills, és per vosaltres que m’he quedat aquí tant de temps, per ajudar-vos a posar en pràctica tots els missatges que us dono. Per això, fillets, viviu per amor a mi, tots els missatges que us dono. Gràcies per haver respost a la meva crida” (30/10/1986).
Preguem per S.S. el Papa Francesc i per les seves intencions per guanyar les indulgències concedides als qui resen el Via Crucis: Pare nostre, Avemaria, Glòria.
P. Francisco José Cortes Blasco
