Cada any creix el nombre de peregrins que cerquen sentir els fruits de la conversió i una trobada amb Déu.
A dos quarts i mig de sis de la tarda, el temps s’atura cada dia a Medjugorje . El silenci és encara més imponent, si és possible, a l’explanada de la Parròquia de Sant Jaume Apòstol d’aquest petit poble de Bòsnia-Hercegovina. La pregària del Sant Rosari és interrompuda uns breus minuts per recordar l’hora en la que la Mare de Déu (la «Gospa») s’apareix, tal com es va aparèixer «als nens» (Mirjana, Vicka, Ivan, Milka, Marija i Jakov), per primer cop, el 24 i el 25 de juny de 1981.
Una visió que va transformar per sempre la vida d’aquest poble entre muntanyes (d’on li ve el nom de Medjugorje), que mai no va tornar a ser aquell llogaret de l’antiga Iugoslàvia en el que els seus habitants conreaven petites plantacions de tabac i vinya per al manteniment familiar.
Sobre el terreny que varen ocupar algunes d’aquestes vinyes s’ha aixecat un immens lloc d’oració, de recolliment, de pau. Trenta set anys després d’aquella aparició, que es repeteix cada tarda a la mateixa hora a alguns dels vidents, fins aquí arriben cada dia milers de peregrins d’arreu del món. Sobretot entre els mesos d’abril i novembre, quan el temps permet les celebracions a l’aire lliure.
«Pau, pau i només pau». A tocar d’aquest lloc sagrat n’hi ha d’altres en els que els peregrins troben la presència de Déu. El mont Podbrdo, on es va aparèixer la Mare de Déu. Una pujada entre pedres i arbustos fins arribar al cim, on s’hi troba una imatge de la «Gospa». Allà va ser des d’on va donar el seu primer missatge: «Pau, pau, pau i només pau».
Als peus de la muntanya hi ha una residència de la Comunitat del Cenacle. Una associació fundada per la religiosa italiana Mare Elvira, que acull i guareix de les seves adicions a joves de tot el món. Aquests nois donen el seu testimoni de com han tornat a la vida de la mà de Déu.
Però Medjugorje és, per a una gran majoria, un lloc de guariment interior. «Jo he vingut per cercar la pau, per trobar la llum i el perdó, per curar las ferides d’un matrimoni ferit, per saber perdonar, acceptar i comprendre», assegura una peregrina.
En aquest lloc s’han unit matrimonis, sacerdots han reconduït la seva vocació ferida, famílies trencades han començat a reconstruir-se. A ningú deixa indiferent, perquè a Medjugorje, com diu un sacerdot espanyol, «ningú no hi és per casualitat, sinó que la Mare de Déu et crida a venir aquí».
«L’única droga més forta que la cocaïna i l’heroïna és Jesús»
La història del matrimoni compost per en Níkola, un jove serbi del poble de Novi Sad que va estar enganxat a les drogues, i la Irene, una jove canària enginyera de Telecomunicacions, que va anar de peregrinació a Medjugorje, és un d’aquests regals que la Verge fa a aquells que recorren molts kilòmetres per viure l’espiritualitat d’aquesta petita població. Va ser una trobada casual, un creuament de mirades mentre ell donava el seu testimoni de conversió, el que va unir-los per sempre.
NIKOLA i IRENE – ABC
Avui són una família amb dos fills, que dediquen la seva vida a organitzar peregrinacions a Medjugorje. El Níkola, que amb 23 anys «no volia viure», enganxat a las drogues, un dia va agenollar-se davant d’una església, i desesperat li pregà a Déu: «Sí existeixes, ajuda’m». Va sortir de l’infern a Medjugorje, perquè «l’única droga més forta que la cocaïna és Jesús» i la seva vocació no és «portar clients a Medjugorje, sinó peregrins» i retornar a Déu i a la Verge «el que m’han donat».
«Vaig començar a pregar i vaig omplir la buidor que tenia a la meva vida»
El Petra te 35 anys i des de en fa tres i mig resideix a la Comunitat Cenacle de Medjugorje. Va arribar trencat per la droga. «No veia res de bo a la meva vida», recorda emocionat a la capella d’aquesta residència, on es respira pau i amor. «Vaig començar a pregar i començaren a omplir-se les buidors que tenia a la meva vida».
Petra – ABC
Mai havia conegut a Déu, ni ell, ni la seva família. Després de dos anys ingressat en aquesta residència, va tornar a casa seva i, per primer cop, «vaig reunir-me amb la meva família i vàrem resar el Rosari. No puc explicar l’emoció que vaig viure. Ens vam agafar de la mà i vàrem plorar ». Al Petra, el Déu que va conèixer a Medjugorje, «em va canviar la vida, i no només a mi, sinó a la meva família». Cada dia que vius a la Comunitat «penso que puc ser millor persona. Els nois m’han ajudat a vèncer les pors».
Font: abc.es
