Medjugorje, una explosió d’espiritualitat de la mà de la Mare de Déu
En moltes zones de l’antiga Iugoslàvia encara estan obertes les ferides d’una cruel guerra civil que va enfrontar tots contra tots i que va dinamitar el país. Els orfes de guerra encara es compten per desenes de milers i en els mitjans de comunicació de tot el món són referències habituals conflictes com els de Kosovo, les detencions i judicis de presumptes responsables de crims contra la humanitat o l’exhumació de víctimes de brutals massacres. Des de fa quasi tres dècades, en un petit poble del territori dels Balcans torturat per la història antiga i recent, la Mare de Déu amb l’advocació de Reina de la Pau, marca la seva empremta, reparteix innombrables dons i obre un camí més per a la salvació de la humanitat.
El nom croata del poble en què actua la Mare de Déu és una mica difícil de pronunciar per els que parlen idiomes llatins o germànics. Medjugorje, un poblet insignificant fins fa pocs anys, s’ha convertit en un punt d’ignició, d’explosió, de renovació de la vida cristiana per cents de milers de persones. I el seu nombre creix any rere any.
La història mariana de Medjugorje és insòlita, àdhuc respecte d’altres manifestacions de la Mare de Déu. Allà es va aparèixer per primera vegada a sis nens el 24 de juny de 1981 i des d’aleshores ho ha continuat fent, fins i tot es continua apareixent cada dia. Sí, cada dia! A més a més, un cop al mes dóna missatges al món a través d’ells. Per tant, les aparicions no s’han acabat i encara queda algun secret per revelar.
Acceptar les aparicions de la Mare de Déu és difícil, fins i tot pels creients més fervents, la qual cosa no els fa ser més creients. Per un catòlic no és matèria fonamental creure en les aparicions de la Mare de Déu, ni tan sols les de base tan consolidada com les de Lourdes o Fàtima. En aquest cas encara pot costar més acceptar-ho a causa de la continuïtat al llarg dels anys, per realitzar-se de forma permanent, diària i a una mateixa hora (a les 18.40 hores) i a unes persones concretes sense establir un lloc determinat.
No sé si, com diuen els vidents, la Mare de Déu s’apareix cada dia. No sé si són certs o simples efectes òptics alguns dels prodigis que alguns diuen que veuen en el sol i que els observatoris astronòmics ni detecten. Ni sé tampoc si es poden reconèixer com a realitat sobrenatural diversos efectes anòmals en el món físic, fins i tot el degoteig permanent del genoll d’una gran imatge de Crist ressuscitat. Però és que tot plegat no té importància. El que sí és segur, almenys així ho crec, és que allò és de Déu. En una Europa escèptica en què tot el diví ha desaparegut de la vida de milions de persones, que, en paraules del Papa, han caigut en una apostasia religiosa, cada dia a Medjugorje milers de pelegrins de tot el continent van al sagrament de la reconciliació, milers i milers resen rosaris i adoren el Santíssim Sagrament amb gran devoció, veneren la creu de Crist, imploren a la Mare de Déu i dejunen. Fins i tot molts realitzen durs sacrificis físics per amor a Déu. Es respecten amb gran precisió les normes litúrgiques, s’estima i s’obeeix al sant Pare i als bisbes i la doctrina és la de l’Església, la de sempre, en les creences bàsiques. Els fruits espirituals són enormes i es palpen.
És com un gran riu de fidels que va a Medjugorje sense que l’Església hagi encara donat l’aprovació oficial de les aparicions. Tal fet implica que ni bisbats, ni parròquies, ni bisbes o capellans, ni qualsevol altra organització institucional puguin organitzar peregrinacions, les quals tan sols sorgeixen a nivell privat o d’entitats no eclesiàstiques i en base al boca-orella.
És cert que l’Església tampoc impedeix ni desaconsella que els fidels vagin a pregar a Medjugorje, però és molt sàvia i abans de pronunciar-se sobre la naturalitat d’uns fets, deixa passar molt de temps mentre analitza amb lupa tot el que ha passat a fi d’adoptar una posició distant, i en alguns casos fins i tot hostil, com és el cas del bisbe de Mostar, diòcesi on es troba situat el poble de Medjugorje. Arribarà el dia en què l’Església es definirà. Cal recordar que en el cas de Lourdes no es va pronunciar fins trenta anys després d’acabades les aparicions. I a Medjugorje encara no han finit, per això de moment només es pot recollir documentació, ja que per iniciar l’expedient canònic s’han d’haver acabat les aparicions.
RES A VEURE AMB EL TURISME
A l’Europa occidental ha disminuït de forma global la pràctica religiosa. Passa tant en els països catòlics com en els protestants. Tot i això, augmenta de forma important l’afluència als santuaris de la Mare de Déu. Moltes persones volen continuar pregant a la Mare de Déu, però a l’hora de quantificar el nombre d’assistents als santuaris hem de tenir en compte també el fenomen turístic i la facilitat de les comunicacions. Un important percentatge dels que van als santuaris ho fan amb una devoció limitada, tot i que un cop hi són, possiblement molts preguin i en treguin alguna cosa positiva per a la vida espiritual.
Si aquesta consideració és vàlida per a molts santuaris marians i per esglésies, difícilment és aplicable a Medjugorje, la qual es troba a les antípodes del turisme. En aquest racó de Bòsnia Hercegovina, no gaire lluny de la frontera croata, el que viatgi amb finalitats turístiques no hi trobarà grans atractius. El santuari ni tan sols és antic ni te una bellesa arquitectònica especial. Està construït amb materials senzills. Qualsevol ciutat mitjana espanyola disposa de temples molt més bonics des del punt de vista artístic o històric. Medjugorje està situat en una vall entre muntanyes, però no són ni altes, ni boniques, ni escarpades, ni hi ha rius amb molt cabdal, ni se sent el remor del torrents d’aigües netes. El terreny és sec, el paisatge no ens enamora, ni tan sols els seus boscos són atractius perquè no hi ha pins mediterranis, sinó que els turons estan coberts de matolls i herbes. Tampoc té el mar a prop, ni són bonics els pobles propers, ni és una zona rica per efectuar viatges de negocis, tot i que en els darrers anys s’han obert hotels i botiguetes. Tampoc el poble queda a prop de les grans vies de comunicació.
Els turistes porten màquina fotogràfica com a arma principal. El pelegrí va armat amb el rosari, com sempre es recorda a Medjugorje. En les xerrades i meditacions que es fan als grups de pelegrins, es prohibeixen fotografies o filmacions. Res de publicitat ni de protagonisme personal. Del que realment es tracta és de conversió, de millorar la vida espiritual. Les fotografies poden reservar-se per a les impressionants celebracions litúrgiques, les visions globals de les llargues cues de pelegrins que volen confessar-se, o les panoràmiques de milers de persones pregant amb fervor a la Gospa Mayka (Mare de Déu, en croata).
A Medjugorje la Mare de Déu ha proposat cinc pedretes per millorar la vida cristiana: resar el rosari amb el cor, dejunar els dimecres i els divendres, assistència a l’eucaristia els diumenges, confessió mensual i lectura de la Bíblia.
La Mare de Déu en aquest santuari no ens diu res de nou, però dóna un gran impuls per renovar la vida espiritual de moltíssimes persones. Els seus fruits es detecten, es palpen. També ha anunciat una primavera espiritual que superarà l’apatia d’un món sense Déu.
Daniel Arasa – Presidente del GEC
arasa@ono.com
