Testimoni de la Marija Pavlovic-Lunetti. 24 de març de 2004. Basílica de Corpus Christi, Manchester (Anglaterra)

És una gran alegria poder estar amb vosaltres aquesta nit per poder-vos donar el meu testimoni.

Pensàvem que podríem començar a les sis. Prevèiem fer-ho al voltant de l’hora de les aparicions a Medjugorje, cap a tres quarts de sis. Però hem comès un error oblidant-nos que a Anglaterra aneu quatre hores avançats. Malgrat això, la Mare de Déu ho ha previst tot i penso que el que Ella vol dir-vos a tots és: Benvinguts!

També voldria que, a través del meu testimoni, cadascú de vosaltres s’enamori de la Nostra Senyora.

Al principi, quan la Mare de Déu se’ns va començar a aparèixer, ningú no es podia imaginar que una cosa així estigués passant. Vam començar aquesta meravellosa aventura a la muntanya de les Aparicions, aquest fet que ha tocat el cor de molts de vosaltres. Cada vegada que se’ns apareixia la Mare de Déu quedàvem sorpresos per aquesta gràcia i pensàvem: Per què ens ha escollit a nosaltres? Per què només a nosaltres?

Teníem molts interrogants als nostres cors, però malgrat això, vam començar a fer tot el que la Mare de Déu ens demanava. Recordo que els primers dies, quan vam començar a pregar amb la Mare de Déu el Pare Nostre, la Salve i el Glòria, Ella es quedava en silenci quan començàvem a resar la Salve, i després es tornava a unir a nosaltres quan començàvem el Glòria. Ens preguntàvem perquè feia això… Llavors, ens vam adonar que la Mare de Déu no pot resar-se a ella mateixa. Després vam començar a pregar, juntament amb molta altra gent a qui havíem recomanat que se’ns unissin a la nostra pregària, i també amb la Mare de Déu.

La Mare de Déu ens va dir que havia vingut al món com a Reina de la Pau. Ho va dir perquè justament el que li falta al món en aquests dies és Pau. Per això ens ha convidat a pregar, ja que la pau vertadera només s’aconsegueix a través de la pregària. Ens ha convidat a pregar per tenir pau als nostres cors i a la nostra família, i diu que quan tinguem pau als nostres cors i a les nostres famílies, llavors podrem pregar també per la pau al món sencer.

Ella ens va demanar que fóssim com instruments a les Seves mans – instruments de la Seva pau-, la Pau de Déu que arriba per intercessió de la Mare de Déu. En aquell moment ens vam començar a sentir importants i vam començar a pregar amb més devoció. Llavors, la Mare de Déu ens va demanar que reséssim el Rosari, que és la meva pregària preferida. Vam començar a fer-ho, i a l’inici va ser una mica difícil perquè no estàvem acostumats a resar pregàries tan llargues, però ens hi vam acostumar, sobretot quan vam començar a enamorar-nos de la Mare de Déu. I cada vegada que dèiem un “Déu vos Salve” era com si li estiguéssim dient, “t’estimo” a la Mare de Déu. En aquest mateix moment també li donàvem gràcies per la Seva presència entre nosaltres, i moltes vegades ens quedàvem sense paraules només de pensar com era que la Mare de Déu ens hagués escollit justament a nosaltres.

Després ens va demanar que poséssim la Santa Bíblia en un lloc visible de casa nostra i que la llegíssim cada dia. Ens va convidar a formar grups de pregària a les nostres parròquies. Recordo una vegada que la Mare de Déu ens va dir als membres del grup de pregària, que havíem de resar tres hores cada dia. Nosaltres vam protestar i li vam dir: – No creus que és molt de temps? Nosaltres érem joves i teníem molts peregrins que venien a casa nostra, i estàvem parlant quasi tot el dia de la Mare de Déu i de Déu. La Mare de Déu, amb un somriure preciós ens va dir: Quan un amic estimat arriba a casa vostra, vosaltres no penseu quant de temps estareu amb ell, i us fa il·lusió que es quedi tant temps com sigui possible. És per això que Jesús ha de ser el teu millor amic. Des d’aquell moment vam començar a pregar i a augmentar la nostra pregària, i la pregària es va convertir en un goig per a nosaltres.

Avui dia, a Medjugorje també preguem, després de la Missa, el Credo, set Parenostres, Salves i Glòries, com a mostra d’agraïment cap a la Mare de Déu per haver estat aquestes les primeres pregàries que vam començar amb Ella. Cada vegada que ens agenollem a pregar, diem aquestes pregàries amb molt de goig.

També vam aprendre a dejunar per la Mare de Déu. Ella va dir que a través de la pregària i el dejuni podríem, fins i tot, evitar que les guerres arribessin a nosaltres. Aquestes guerres no són només les guerres del món i entre les persones, sinó les guerres dins dels nostres cors i entre les nostres famílies; si no preguem, no tindrem Déu amb nosaltres. Per això, la Mare de Déu va insistir en el dejuni. Ens va dir que la millor manera de fer-ho era amb pa i aigua. Aquells que no puguin dejunar per causa de malaltia, poden oferir-li la seva malaltia amb amor. Cada infant també pot fer les seves petites renúncies com ara els dolços o veure la televisió, i fins i tot també nosaltres podem oferir-li la nostra renúncia als cigarrets, TV o begudes alcohòliques.

Ara estem a la Quaresma, i aquest és un bon moment per començar a dejunar. La Mare de Déu diu que no es pot parlar de dejuni si un mateix no ha intentat fer-lo. En l’actualitat, l’Església ha oblidat el dejuni, i la Mare de Déu vol ajudar-nos a posar-lo en pràctica altra vegada. Sabem a través de la Sagrada Escriptura -allà està escrit-, que hi ha certs mals esperits que únicament es poden mantenir allunyats de nosaltres a través de la pregària i el dejuni.

Tenint en compte totes les coses dolentes que rebem i absorbim de la televisió, o de les moltes coses que la vida moderna ens ofereix avui, penso que realment necessitem dejunar. Moltes vegades necessitem dejunar amb els nostres ulls, ja que a través dels ulls podem veure moltes coses impures.

La Mare de Déu també ens convida a confessar-nos. Recordo la primera vegada que la Mare de Déu ens va parlar de la confessió. Va ser el dia que ens va dir que Ella s’apareixeria per segona vegada a la nit. Vam resar el Rosari i la Mare de Déu es va aparèixer. En el moment que Ella es va aparèixer, ens va dir que podíem acostar-nos a tocar-la. Vam preguntar-nos com seria possible això, si només sis de nosaltres la podíem veure i ningú més la veia. La Mare de Déu ens va dir que acostéssim les nostres mans per tocar-la. I així ho vam fer. La Mare de Déu va deixar que la toquéssim. Tots vam sentir alguna cosa estranya en tocar-la. Uns van sentir fred, altres calor, altres perfum de roses i altres quelcom semblant a l’electricitat. Llavors tots vam creure realment que la Mare de Déu era present allí.

Va ser allà que vam veure que la roba de la Mare de Déu es tornava cada vegada més bruta mentre la gent l’anava tocant. Li vam preguntar: “per què el teu vestit està tacat?” I ella ens va dir: “aquests són els vostres pecats”. I llavors ens va convidar a confessar-nos, a escollir un sacerdot com a director espiritual per tal que poguéssim entendre millor i més clarament què és pecat i què no.

Al meu parer, a partir d’aquell moment, Medjugorje s’ha convertit en el lloc més important del món per a la confessió. És allà on la gent es pot trobar realment amb Déu. Així que a través d’aquesta experiència, de poder-la tocar, la Mare de Déu ens va ensenyar la gran importància que tenia la confessió.

Molta gent ha començat a viure la seva conversió tal com la Mare de Déu ho demana. Viuen la santedat a les seves pròpies vides. La Mare de Déu ha convidat a la santedat primer a tota la Parròquia a través dels Seus missatges de cada dijous, i a través dels missatges del 25 de cada mes. Ella també vol ajudar-nos a aprendre a llegir les Sagrades Escriptures. Vol que dediquem temps a la pregària, a la simplicitat de la nostra vida diària. Vol que poc a poc la nostra vida es converteixi en pregària, i també el nostre treball i les nostres amistats. Vol que canviem la nostra manera de pensar. Ha començat a convidar-nos a viure la nostra vida d’una manera pràctica i concreta, en santedat; en especial, viure la Santa Missa com el centre de la nostra vida.

Ens convida a formar grups de pregària i grups d’adoració al Santíssim Sagrament. Recordo quan solíem pregar davant el Santíssim Sagrament durant tota la nit, i ens quedàvem adormits. No teníem experiència, però sí un gran desig. Acostumàvem a dir que havíem començat a meditar profundament quan realment ens havíem quedat adormits i fins i tot roncàvem. Però després vam començar a aprendre com fer-ho, per exemple, llegint la Bíblia, llegint i cantant himnes entre les 3 i les 4 de la matinada, que és l’hora més difícil de la nit i és més fàcil quedar-se adormit. Després, al matí, quan el sacerdot celebrava la Santa Missa, vivíem el moment més bonic de la nostra vida. Teníem molta alegria. Aquest goig ens va arribar quan vam decidir lliurement passar tota la nit adorant i en companyia de Jesús.

Molts joves escollien passar les nits a les discoteques, els dissabtes a la nit per exemple, però nosaltres decidíem passar aquest temps amb Jesús. Pensàvem que havíem rebut molt més goig que el que aquells altres joves havien rebut.

I si poguéssim retrocedir en el temps per tornar a decidir com passar les nits, si a les discoteques o amb Jesús, escolliríem altra vegada passar-les amb Jesús.

La Mare de Déu ens va dir una vegada que podíem celebrar el Seu aniversari, i com a grup de pregària vam fer preparar una gran coca, i li vam portar al cim del Krizevac, a la Muntanya de la Creu, cap a dos quarts d’onze de la nit, a l’hora que la Mare de Déu s’apareixia. Ja us podeu imaginar com portàvem aquella coca, escalant la muntanya durant uns llargs quaranta-cinc minuts de caminada. Però ho vam fer amb molta alegria, i en el moment de l’Aparició fins i tot li vam cantar la cançó d’aniversari feliç a la Mare.

Vam fer aquella coca amb moltes roses fetes de sucre, i fins i tot se’ns va ocórrer donar-li una d’aquestes roses a la Mare de Déu. I ella se’n va emportar una. Vam dir que era impossible que la Mare de Déu s’emportés al Paradís aquella rosa, així és que al dia següent, molt aviat al matí, vam tornar a pujar per veure si trobàvem la rosa en algun lloc. Però la rosa no hi era, i el nostre cor es va omplir de felicitat. També ens vam menjar la coca, que era molt gran, al final de l’aparició i de les pregàries. He de dir que aquella coca va ser deliciosa, perquè en aquell moment estàvem cansats, afamats i molt feliços.

Recordo que quan la policia ens va parar perquè no pugéssim a la muntanya, li vam preguntar a la Mare de Déu: – Què hem de fer? – Ella ens va dir: “Aneu a l’església, allà estareu protegits”. I a partir d’aquell moment la Mare de Déu ens va dir que li demanéssim al sacerdot que celebrés la Santa Missa. Així és que ara cada Rosari de la nit comença a les sis, i a les set comença la Santa Missa. Abans no hi havia cap programa a la tarda, però ara tenim el programa de la Mare de Déu, el que Ella va voler que tinguéssim.

A la mateixa Muntanya de la Creu, on hi ha una gran creu de ciment, la Mare de Déu va dir que la creu era allà perquè així estava previst ja en el pla de Déu. La creu va ser construïda molt temps abans de les aparicions, el 1933. Ara tots els peregrins quan van a la seva peregrinació, pugen a aquesta muntanya almenys una vegada. A Medjugorje podem dir que tenim aquest marc especial amb les muntanyes, la Muntanya de les Aparicions i la Muntanya de la Creu, al voltant de l’església, que és el centre de tota la Litúrgia, la Missa i l’Adoració, de manera que quan la gent hi vagi se senti convidada a viure aquesta atmosfera especial ja que pràcticament es pot sentir i percebre el propòsit de la Mare de Déu.

Ja podem comprovar que Medjugorje ha tocat els cors de la gent al voltant del món. S’han creat molts grups de pregària. En general diem que Medjugorje no és un “moviment” doncs la gent tendeix a identificar-se dient que pertanyen a aquest o l’altre moviment. La Mare de Déu en realitat ens va permetre que ens enamoréssim d’Ella. I així ho vam fer, vam començar a viure tot allò que la Mare de Déu ens va demanar que féssim. Finalment, quan Ella va veure que ens havíem enamorat d’Ella, ens va guiar cap a Jesús, i ens va dir: “Jo no sóc important”. Per això ens hem enamorat de Jesús, i la Mare de Déu ha dit que el moment més important és el moment de la santedat.

Mentre cada dia esperàvem amb gran il·lusió les aparicions, vèiem que la gent anava a Medjugorje, tornava a casa seva renovada i amb el desig de renovar la seva família i la seva vida espiritual. Moltes parròquies, després que els seus feligresos haguessin tornat de Medjugorje, van començar a experimentar més activitat, ja que la seva gent, quan tornava del Santuari, testimoniava el fet de ja no pertànyer a un grup concret, sinó que pertanyien a Jesucrist. És per això que sentim la necessitat de fer més, ja que la nostra Església personal és molt important. No només com a edifici, sinó especialment com a comunitat, sobretot en aquestes èpoques quan sentim grans amenaces causades pel terrorisme. La Mare de Déu diu que podem parar fins i tot les guerres amb la pregària i el dejuni. Nosaltres ho creiem així, i quan estem junts fem un grup molt gran.

Recordo el Bisbe de Split, amic de Medjugorje, que quan va començar la guerra a Croàcia va dir: “Convido a la gent a que faci dejuni i pregui”. La seva ciutat ha estat protegida. Ells van començar l’Adoració perpètua de 24 hores a la seva capella. Molta gent que estava malalta, pregava i es curava. Jesús va dir que “allà on n’hi hagin dos o tres reunits en el meu nom en pregària, Jo estaré amb ells”. És per això que Déu ens va enviar la Mare de Déu, per dir-nos que Ell ens estima.

Una vegada li vam preguntar a la Mare de Déu: “Per què ets tan bonica, tant que no podem ni tan sols provar de descriure la teva bellesa a l’altra gent?”. I la Mare de Déu ens va respondre: “Sóc bonica perquè Estimo”.

Us deixo amb aquestes paraules perquè us aneu preparant per a la Santa Missa tot recordant que la Mare de Déu va dir que Ella vol que la Santa Missa sigui el centre de la nostra vida.

Que Déu us beneeixi. 

El discurs, fet en Italià, va ser traduït a l’anglès pel marit de la Marija, el Paolo, i va ser enregistrat i transcrit per Phil Townend. (Veure també http://www.sportsprojects.com/Medjugorje/Witness/testimony).