Fa poc temps, el Pare Ljubo em va preguntar si estava disposada a compartir la meva història. I us puc garantir que no és fàcil. Però quan experimentem l’amor de Déu aprenem que no ens hem de guardar les coses només per a nosaltres mateixos. Porto 10 anys vivint aquesta forma d’amor, és a dir, portant l’amor als qui no coneixen l’amor de Déu. La comunitat de Chiara Amirante neix l’any 1984 i comença a portar la Paraula de Déu als punts negres de la ciutat de Roma. Molts joves que no la coneixien li demanaven: “Clara, treu-nos d’aquest infern”.
Tinc 38 anys i ja en fa 10 que sóc a la comunitat. Quan hi vaig entrar no creia en Déu. Creia que els capellans i les religioses es feien capellans i religioses perquè no tenien feina. Veia una Església que només donava normes i que ho prohibia tot. Però em feia una pregunta : “Si és veritat que Déu és amor, per què hi ha patiment al món?” Malauradament he tingut contacte amb el patiment des que vaig néixer, ja que els meus pares em van abandonar en un hospital quan vaig arribar al món. Vaig viure els primers sis anys de la meva vida en un orfenat. Dos mesos després que m’adoptessin, l’institut fou clausurat per maltractament a menors. Havia conegut de tot, menys l’amor. I quan un nen no coneix l’amor, és difícil que de gran sàpiga donar-lo. Vaig créixer rebel. A l’escola era instrument de santificació pels professors. Anava un dia a l’escola i dos m’expulsaven.
A Itàlia ets major d’edat als 18 anys, per la qual cosa vaig marxar de casa. Ho vaig poder fer perquè tenia una feina, una ocupació. Sóc una ex xef internacional de cuina. Vaig començar a treballar a Itàlia i a la resta d’Europa. Els diners van començar a ser el Déu de la meva vida. Quants més en tenia, més en volia. Però a final de mes no em quedava res. Pel que fa a les relacions afectives, era un desastre. Tenia xicots en funció de l’estació de l’any. Per tant, tenia un xicot a l’hivern i un altre a l’estiu. Intentava no deixar-me endur pels sentiments, però cada història em provocava una ferida en el fons del meu cor.
UN COP DUR
Finalment em vaig enamorar d’una persona que totes les mares de família voldrien per a la seva filla: intel·ligent, bona, perfecta. Però tenia un petit problema: era catòlic, un catòlic convençut. I va començar a parlar-me de Déu. I li vaig dir: “Escolta Luca, les relacions de 3 no funcionen, som tu i jo i punt. Déu ha d’estar-ne fora”. Va fer veure que em seguia el corrent. Després de dos anys, em va venir a veure una nit a casa meva i em va dir: escolta Àngela, he parlat amb el meu pare espiritual perquè em vull casar amb tu. Me’l vaig mirar una mica perplexa però per un sol motiu; no sabia què era un pare espiritual. Li vaig contestar: “Anem al registre de la ciutat, una cita, dues signatures i estem casats”. Però ell em va dir: “No, per a mi és important el sagrament del matrimoni. Hi ha la possibilitat d’efectuar un matrimoni mixt on tu declaris que ets no creient i jo em puc casar amb tu per l’Església”. Aleshores la meva següent pregunta fou: “I això quan costa?” “Res”. Per tant, vaig pensar, no costa res, no perdo la meva imatge, puc fer-ho. Li vaig posar una sola condició: “Organitza tu el casament”.
Ell va començar a organitzar el casament, però de cop i volta es va posar malat, molt malalt… Després d’una sèrie d’analítiques, ens diuen que per culpa d’una transfusió de sang havia agafat el VIH, tenia la Sida. Sentència: no li donaven ni un any de vida. Aquí va ser quan vaig conèixer la primera veritat de la meva vida. Fins ara amb diners ho havia comprat tot, però la “vida” no la podria comprar. Per mi fou com una derrota. En Luca se’n va anar al paradís quatre dies abans de casar-nos. El món em va caure a sobre. Recordo la tarda del funeral mentre estava en una platja. Li vaig dir: “Déu, si tu existeixes et destrueixo, però si no existeixes passaré tota la meva vida dient al món que no existeixes”. Aquí va començar la meva guerra amb Déu.
ON PORTEN LES SECTES
Primer em vaig apropar a diverses filosofies, la New Age i la Reiki. Però no hi trobava rastre de la presència de Déu fins que un dia un col·lega de la feina em va dir que potser necessitava anar a psicoteràpia. Vaig pensar: ho he provat tot, també provaré això. Hi vaig començar a anar un dia a la setmana, dos dies, tres dies, quatre vegades per setmana. La psicoteràpia es va convertir en la meva droga. No tenia la facultat de decidir res de la meva vida. Poc després la doctora em va dir: saps, Àngela, potser necessites fer hipnosi, perquè hem d’entrar en el més profund de les teves ferides. Li vaig contestar que sí. Desafortunadament, no estava en condicions de prendre cap decisió.
Malauradament aquesta doctora era una sacerdotessa d’una de les sectes satàniques més importants d’Itàlia. Allà hi vaig passar dos anys de la meva vida. Dos anys que em van dur a perdre la meva dignitat de dona, la meva dignitat d’ésser humà. Solament el poder, solament el tenir. Vaig arribar a la mort de l’ànima. La Nit de Nadal de fa 10 anys, durant un ritual, em diuen que hi ha una ciutat a Itàlia on hi puc anar com a líder, però em diuen que he de demostrar que pertanyo a la secta, la meva afiliació. I em diuen: “A Roma hi ha una jove, de nom Chiara que ha fundat fa poc temps una comunitat. Està molt protegida per l’Església i és un obstacle per a nosaltres. Si vols veritablement pertànyer al nostre grup i tenir poder, has de fer una cosa: destrueix Nuovi Orizzonti i mata la Chiara”. Ho vaig acceptar.
Vaig marxar cap a Roma el 5 de gener al tard. Eren les vuit del vespre i la Chiara estava sopant. Vaig trucar a la porta de la comunitat. Estava segura del que faria. La Chiara explica sempre que en aquell moment el seu cor va sentir la veu de Maria que li deia: “Obre tu la porta, que és una filla meva que té una gran necessitat”. La Chiara es va aixecar i va obrir la porta i, quan la va obrir tan sols va fer una cosa. Em va abraçar i em va dir: “Finalment ets a casa”. És l’abraçada que va canviar la meva vida. Una abraçada inesborrable que em va arribar al cor. La Chiara em va portar a la seva cambra per poder parlar una mica. Li vaig entregar la meva arma i li vaig dir: “Chiara, per a mi ja no hi ha esperança”. I em va contestar: “Sí, si que hi ha esperança perquè l’amor ha guanyat a la mort i perquè un fill va donar la vida per tu. A més, Jesús t’estima”. Li vaig dir: “Chiara, jo els conec. Tinc pocs minuts. Em mataran a mi i et mataran a tu”. “No, Àngela, no ho faran perquè Maria va voler que vinguessis a aquesta casa”.
A L’ESGLÉSIA CATÒLICA
Varen trucar a un capellà, ja que, per descomptat, la primera cosa que havia de fer era una bona confessió. A causa de les activitats en què estava involucrada no em varen poder donar l’absolució immediatament. Varen escriure a la Santa Seu i a la Doctrina de la fe per explicar-los la meva història. Un cardenal anomenat Ratzinger va contestar al cap de pocs dies: “Avui l’Església està de festa perquè un Fill torna a casa”. Amb un permís molt especial, la nit del 27 de gener a la capella de les germanes de la Mare Teresa a Roma, vaig poder rebre la comunió, consagrar el meu cor al Cor Immaculat de Maria i fer vots de pobresa, obediència, castedat i l’alegria del Crist Ressuscitat. Aquí és on va començar el meu camí, un camí de guariment. Ningú no havia aconseguit curar-me les ferides, només ho va poder fer l’amor de Jesús.
Però encara hi havia una ferida que no havia pogut guarir: la falta d’una mare…perquè em faltava… Em faltava quan per Nadal totes les mares telefonaven i jo no rebia cap trucada. Aleshores la Chiara em va enviar perquè obrís un centre d’ajuda a la vida. Un centre per a mares joves i menors en risc. Vaig anar-hi amb l’entusiasme d’obrir una casa. Però al cap de poc temps, vaig començar a recollir crits provinents del dolor. Mares que havien tingut fills a les presons, que no sabien llegir ni escriure, a qui havien fet signar diferents documents que els feien entregar la criatura un cop donaven a llum. Després em deien: “Saps, avui tindria un fill, però és en algun lloc, té 8 anys i mai l’he vist”. Vaig començar a recollir aquest crit de dolor de dones que havien avortat i em deien: “Saps, avui tindria un fill, però el vaig assassinar”.
LA LLUM DE CRIST
A la nit, quan anava davant de Jesús per entregar-li tot aquest dolor, vaig començar a sentir una veu dins el meu cor: “Àngela, si ara existeixes és perquè la teva va dir sí a la vida”. Quan s’experimenta la misericòrdia de Déu, la primera cosa que s’aprèn és a no jutjar. I jo no tenia cap dret a jutjat la meva mare. Perquè si una mare arriba a abandonar un fill és perquè hi ha un gran dolor.
La llei italiana permet obtenir informació del propi origen. Vaig trobar la meva mare. Va començar a telefonar-me i un dia em va suggerir de conèixer-nos personalment. El dia 2 de juny de 2004 vaig anar a trobar-la a la ciutat on vivia. En mi hi havia dues parts: la part humana que deia que finalment podria dir mare a algú i l’altra part operativa que em deia Àngela: no saps què pots trobar-te. El meu error va ser que va vèncer la part humana. Però l’home proposa i Déu disposa… perquè pocs minuts després de trobar-nos, amb una mirada que no desitjo ni al meu pitjor enemic, em va dir: “Tu per a mi no has existit fins ara, avui tampoc existeixes, surt de la meva vida”. Jo no sé què sent una mare quan un fill diu no a l’amor, però us puc ben dir el que sent un fill quan una mare li diu no a l’amor…
Va ser un gran dolor. Vaig tornar a Roma amb la Chiara i li vaig dir: “però quin mal li he fet a Jesús, treballo per a Ell, perquè no em pot ajudar?” La Chiara em va respondre a la pregunta de perquè Jesús em tractava així amb una frase de Santa Teresa d’Àvila: “Saps Àngela, als seus amics els tracta així” I Santa Teresa havia contestat: “ara entenc perquè tens tan pocs amics”…
UNA FRANCA RESISTÈNCIA
La Chiara em va dir: “Escolta Àngela, tens 20 dies de vacances, hi ha un lloc on pots anar. Aquest lloc es diu Medjugorje, agafa’t les vacances i ves-hi”. Era l’època de l’aniversari. I vaig pensar: jo a Medjugorje no hi vaig. És millor que em paguis unes vacances a Croàcia, que té un mar fantàstic i a Medjugorje ja hi aniré algun dia. No vull anar a un lloc on hi ha pedres, muntanyes, calor… Però em va dir: “Et recordo que has fet un vot de pobresa i un vot d’obediència. I per obediència aniràs a Medjugorje”. Així que vaig anar a Medjugorje.
Quan vaig arribar a Medjugorje els pelegrins em feien pena. Em preguntava perquè no marxaven al mar si eren lliures d’anar-hi, mentre que jo m’havia de quedar allà. Els primers deu dies no en vaig voler saber res. L’ onzè dia, prop de la botiga verda, va passar la vident Marija, em va saludar i em va convidar a una aparició. I de cop, rient, li contesto: “escolta, Marija, la Mare de Déu ha de venir cap a mi, perquè jo no em moc”. Em va observar una mica sorpresa i em va dir “de totes maneres, vine”.
Era el dia següent a l’Oasi de la Pau, estava ple de gent. Vaig arribar-hi a les 6:20 hores i hi havia gent que portava dues o tres hores esperant. Em deia a mi mateixa: “Per què arribar-hi tant aviat, si igualment no la veuré?” Arribo a l’Oasi, passa la Marija, m’agafa pel braç i em porta amb ella dins la capella de l’Oasi. Comença l’aparició. Em va fer agenollar al seu costat. Mentre mirava tots els pelegrins, jo em deia: “que bons, com preguen”, però el meu cor estava tancat.
Per altra banda, pensava que no es podia estar al costat d’un personatge com la Marija i no estar afectat. L’observava i veia com de tant en tant movia els llavis. Sabeu quina era realment la meva preocupació? Era si parlava amb la Mare de Déu en italià o en croata. Quinze dies més tard li vaig fer aquesta pregunta i em va dir que parlava en croata.
CONTACTE AMB EL DIVÍ
En un moment concret va passar una cosa, i els ho diu la persona més racional de totes. Vaig començar a sentir una escalfor dins el meu cos, era una escalfor que m’embolcallava, era com si quelcom m’abracés, però el més increïble fou que semblava com si fos un transplantament de cor, i subratllo la paraula transplantament perquè no era un cor reparat, era un cor nou…
Va acabar l’aparició i jo continuava repetint-me: Àngela, no ha passat res. I com més ho deia, millor em sentia. La Marija es va aixecar i va fer el que sempre fa, explicar allò que havia passat. Davant de tothom diu: “He presentat a la Mare de Déu totes les intencions de pregària, ha pregat per vosaltres i us ha beneït”. Després, davant de tothom, em mira i em diu: “La Mare de Déu fa seu el dolor que portes, i a partir d’avui només Ella serà la teva Mare”.
La Marija no sabia absolutament res de la meva història. Vaig sortir de la capella. La Marija m’agafa pel braç i marxem cap a casa. Encara sense convenciment, li faig una pregunta: “Marija, estaves aquí, m’has vist a la capella? Somrient em va respondre: “Jo no, però la Mare de Déu sí”. I des d’aquell dia he sentit a Maria en la meva vida.
He descobert que cada vegada que tinc el rosari a les mans, és Maria qui m’agafa la mà. Aquella tarda vaig aprendre una altra cosa, que era cert que fins aquell dia havia treballat per Déu. Però Maria volia que treballés amb Déu. Una altra cosa preciosa és que si volia arribar a ser santa, hauria de prendre a Maria com a model de santedat i amb el caràcter que tenia no era gens fàcil. No era fàcil viure l’obediència de Maria; no era fàcil viure la humilitat de Maria; no era fàcil viure el silenci de Maria. El silenci de Maria sota la creu. Maria estava sota la creu.
UN CANVI PROFUND I INEXPLICABLE
Fou una experiència preciosa, perquè vaig descobrir que el dolor pot transformar-se en amor per a la humanitat. Quan el Pare Ljubo em va cridar a través de la Chiara, perquè si avui els parlo és perquè m’han autoritzat a fer-ho, m’imagino en el paradís. M’imagino la Santíssima Trinitat, amb Maria i els Sants! Quants se n’estan formant en aquest moment!
Perquè si aquella tarda vaig dir que Déu no existia, després de 12 anys puc dir-vos que Déu existeix. Durant 8 anys vaig viure en el silenci. Vivia amagada. Però fa 2 anys, durant un capítol general de la família salesiana, la Chiara i altres persones importants em varen demanar d’explicar la meva història. Al principi vaig tenir por. Però quan aprens que la vida no et pertany, que la vida és un regal… vaig fer aquest pacte amb Jesús: “Jesús et prego que, si la meva vida, la meva història, serveix a un sol jove a trobar la teva misericòrdia, donaré la meva vida per això”.
SEGURETAT ENMIG DE LA INDIGÈNCIA
Estimats joves: no tingueu por del patiment. El patiment existeix. El món ens ensenya que no existeix. El món ens ensenya a tapar el patiment. Però Jesús ens ha ensenyat a viure’l amb Ell. El què té clavat Jesús a la Creu no són els claus sinó l’amor especial que té per a cadascú de nosaltres… Us prego, com deia sant Francesc, que no permeteu que l’amor dels amors no sigui estimat. Portem l’amor de Déu a tot el món. La Mare Teresa deia: “som gotes en el mar, però tantes gotes fan un oceà”.
Estimats Joves: com deia sant Pau, jo no tinc ni or ni plata. Estimats Joves: tot el que tinc m’arriba de la Providència, fins i tot m’han donat aquest rosari. Estimats Joves: jo no tinc res. A diferència de sant Pere, jo no faig miracles. Però us puc dir una cosa: que hi ha un Déu que ha donat la vida. Que hi ha un Déu que ens estima. Que hem d’experimentar l’alegria. L’alegria de Crist ressuscitat. Aquest tros de pa que adorem, aquest tros de pa amb què ens nodrim. Aquí hi ha realment el Cos de Jesús. I ho dic amb un gran dolor, perquè els satanistes creuen més que nosaltres que aquí hi ha el cos de Jesús. Nosaltres hem de començar a creure. Hem de començar a viure Jesús. Sant Pau deia, no sóc jo qui visc, és Jesús que viu en mi.
Aleshores, joves, ja sabeu on està la veritable llibertat. Està en una sola paraula, la veritable llibertat està en l’obediència. I ho repeteixo, no fugiu del patiment. Porteu-lo amb Jesús, i aleshores aquest patiment es transformarà en amor. M’acomiado amb una frase d’Edith Stein. Quan l’Edith Stein es va convertir, li vàrem preguntar: Perquè et vares convertir a la religió catòlica? Va contestar: “Perquè vaig buscar l’amor i vaig trobar Jesús”.
