Bisbes

Un continent sencer va acollir Medjugorje. En efecte, el cardenal Edward Bede Clancy d’Austràlia va invitar tots els bisbes del continent perquè convidessin al vident Ivan i el Pare Slavko de Medjugorje a visitar-los, a fi que els impartissin diferents xerrades a les seves diòcesis; fins i tot alguns bisbes els han acollit a les seves residències. Així es com els vidents van reunir-se amb 150.000 persones al gener de 1993.

El cardenal Godfried Daneels (Bèlgica) va convidar el vident Ivan a una reunió privada quan va visitar Bèlgica l’agost de 1994. L’arquebisbe de Sarajevo, el cardenal Vinko Pulic, tan bon punt fou nomenat cardenal pel Sant Pare a Roma, va visitar Medjugorje de tornada a Sarajevo a principis de desembre de 1994.

El 15 de gener de 1992 (set mesos després de començar la guerra), el cardenal Franjo Kuharic, primat de Croàcia, va consagrar solemnement el seu país al Cor Immaculat de Maria i (un fet per molts esmentat) va escollir el títol “Reina de la Pau” per a implorar la protecció de la Mare de Déu. Just abans de la consagració, amb els membres de la Conferència Episcopal Croata i 10.000 fidels, el cardenal va dir: “Molta gent al món sosté que la Mare de Déu s’ha establert també a les terres altes d’Hercegovina i com a Reina de la Pau ha cridat Medjugorje a la conversió i a la pau… En una societat brutalitzada pel menyspreu a Déu, s’ha arribat, fins i tot, a la destrucció d’éssers humans… Déu ens revela el poder del cor maternal! Ell envia la Santíssima Mare de Déu just en un temps i en un món així per a atreure de nou les persones cap a l’únic Redemptor... En els seus missatges a l’Església i al món, la Santíssima Mare de Déu repeteix la crida de Jesús a la consciència: “El temps ha estat acomplert i el Regne de Déu és a prop; convertiu-vos i creieu en la bona nova”. (Mc, 1,15)…Qui es confia a ella, segurament trobarà el Redemptor! Ella guia a cadascú amb la seva maternal mà cap al camí de la salvació! Amb aquesta confiança vulguem avui consagrar-nos i entregar-nos a la Reina de la Pau”! (Les paraules del cardenal Kuharic van ser reproduïdes a l’edició en alemany de l’Osservatore Romano el dia 7 de febrer de 1992.

El 27 de setembre de 1992 el cardenal Kuharic va declarar a la publicació Medjugorje Gebetsaktion: “Les persones que creguin i que en consciència estiguin convençudes que amb aquests missatges (de la Mare de Déu a Medjugorje) poden estimular la gent vers el bé, la conversió, la pau… han de fer-ho! És un assumpte de consciència”.

Més de 100 conferències inspirades per la crida de la Mare de Déu a Medjugorje van tenir lloc als Estats Units l’any 1993. El bisbe Nicholas d’Antonio va inaugurar la Conferència Nacional sobre Medjugorje de 1991 a la universitat de Notre Dame declarant: “Tenim més conversions a Medjugorje que a cap altre lloc del món!… No recordo en la història res comparable als esdeveniments de Medjugorje!”.

Tres bisbes d’Uganda: Frederic Drandua, bisbe d’Arus, Deogratias Byabazaire, bisbe d’Hoima i Joseph Oyanga, bisbe de Lira, van arribar a Medjugorje el maig de 1997. Abans de marxar, havien consultat el nunci apostòlic del seu país, monsenyor Luís Roble Díaz, que els va respondre: “El Sant Pare no s’expressa públicament sobre Medjugorje, però n’és favorable, per tant hi vagin. A Medjugorje, monsenyor Drandua va dir: “Veritablement per a mi esdevé una font de gran esperança venir aquí, sobretot pel que fa referència a la pregària… La gent quan ve aquí la seva vida canvia. Amb aquesta experiència és impossible de dir que la Mare de Déu no s’apareix”.

Monsenyor Damiano Kyaruzi, bisbe de Tanzània, que també va romandre a Medjugorje el maig de 1997 va dir: “Aquest no és només un lloc de pregària, sinó un lloc on es pot aprendre molt. Aquí he entès quelcom important: Tots som pelegrins. Els pelegrins que vénen a Medjugorje descobreixen el do de la vida i aquí, Déu els guareix. Tornen a Déu, comprenen les lleis de la vida i esdevenen missatgers de pau. En la meva tasca, tinc la intenció de parlar a la gent i dir-los que no tinguin por d’acceptar la vida. Damunt del Krizevac s’aprèn aquesta lliçó: Cal acceptar tot allò que es rep a la vida i acomplir el propi compromís”.

Monsenyor Albin Malysiak, bisbe polonès, va visitar Medjugorje l’octubre de 1998. “Crec que aquest és un lloc d’aparicions, però sobretot crec que es tracta d’un gran lloc de pregària. He estat al Krizevac i allà he vist molta gent pregar de forma veritablement devota. Era migdia i feia molta calor, però la calor no els pertorbava. El silenci i l’esperit de pregària m’han inspirat. Tornaré a casa amb la imatge al cor de totes aquestes persones pregant”.

El Cardenal Bernardino Echeverría Ruiz, després d’una visita a Medjugorje va dir: “Aquí hi ha temps per a la pregària, per a viure la celebració de la Missa. He copsat una profunda devoció quan resem el Rosari. He entès que, a part dels missatges que la Mare de Déu ha donat, la seva presència aquí és molt important. Déu hi parla per mitjà de Maria. No només a vosaltres, sinó a tots els pobles i cultures. Aquí no s’hi ve per a finalitats turístiques, sinó per a la confessió i per a trobar a Déu. Aquest és un moment particular de gràcia per a tots”.

Monsenyor Robert Fortune Sánchez, arquebisbe emèrit de Santa Fe, Nuevo México, es va apropar en peregrinació a Medjugorje l’agost de 1989. Una tarda mentre parlava amb un grup de persones, quasi com per a justificar la seva presència, els va explicar: “El gener passat vaig estar de visita amb el Sant Pare. Li vaig dir: “Santedat, molts fidels de la meva diòcesi van en peregrinació a Medjugorje i no els ho he prohibit. Què haig de fer?” El Sant Pare em va contestar: “Deixi que la gent hi vagi. Allà es prega”. Exhortat per aquesta resposta vaig afegir: “Però em conviden també a mi a anar-hi amb ells”. El Sant Pare em va respondre: “Cal que hi vagi i pregui per mi” Per això em trobo ara aquí amb la benedicció del Sant Pare”.

Monsenyor Frane Franic, de 88 anys, és bisbe emèrit d’Split, diòcesi croata, veïna de la diòcesi de Medjugorje. És una de les grans personalitats de l’Església eslava. Les seves intervencions foren molt apreciades durant el Concili Vaticà II. Quan van començar les aparicions de Medjugorje va tenir una actitud de prudent escepticisme, però quan hi va fer la seva primera visita el desembre de 1981, en va quedar molt impressionat per l’atmosfera espiritual que hi va trobar i, a poc a poc, es va convèncer de l’autenticitat de les aparicions, la qual cosa el va convertir en un valuós defensor. L’any 1997 va dir: “Les aparicions de Medjugorje han de ser considerades com una nova intervenció de Déu en la història de la humanitat, les quals només es podran entendre amb el temps. Jo mateix he escoltat la veu de la Mare de Déu, malgrat no l’hagi vista mai. Als fruits de Medjugorje hi veig: la pregària, el dejuni i l’amor fratern; signes bàsics de preparació per a una trobada amb Déu”.

Monsenyor Patrick Power, bisbe auxiliar de Canberra (Austràlia) va visitar Medjugorje el febrer de 1998: “He trobat una pau profunda, sobretot després d’haver escoltat el testimoni de la Vicka. Aquesta experiència m’ajuda perquè renovi amb forces la meva vocació sacerdotal i el meu servei pastoral. Medjugorje és pau i així els ho he volgut testimoniar al grup amb qui vaig venir. No puc deixar d’astorar-me quan contemplo els canvis en persones que redescobreixen la fe, la pregària i la confessió. Sé que haig de recomanar aquest indret a molta més gent perquè hi vinguin”.

Joan Pau II va rebre en audiència 45 sacerdots nord-americans acompanyats de tres bisbes, els quals li van dir: “Sant Pare, nosaltres desitgem anar a pregar a Medjugorje”. El Sant Pare els va respondre: “Aneu-hi i pregueu també per mi”.

El 25 de juny de 1985, Joan Pau II va rebre un grup de sacerdots de la diòcesi de Trento. Un d’ells li va preguntar: “Sant Pare, puc anar a pregar a Medjugorje?” “Per què no?” va respondre el Pontífex. El 24 de gener de 1987 el Sant Pare va rebre els bisbes del Triveneto. Com que a l’alta Itàlia els fets de Medjugorje eren seguits amb molt d’interès i en sortien moltes peregrinacions, el Bisbe d’Udine, preocupat, va demanar consell al Sant Pare. “Com hem de comportar-nos?” El Sant Pare va respondre: “Em sorprèn aquesta pregunta. Oblida vostè com d’importants són els fruits espirituals que maduren en aquest lloc de pregària?” En aquella trobada també hi va assistir el monsenyor Antonio Mistrorigo, bisbe de Treviso, el qual de tornada a la seva diòcesi va declarar: “Hem parlat amb el Sant Pare sobre Medjugorje. En coneix bé la situació i la segueix. Creu que no hi ha cap impediment per anar-hi a pregar”. (Agafat del calendari “1981…2001..venti anni di Gracie e di Preghiere” publicat per Medjugorje a Torí).

Entrevista: Monsenyor Thomas L. Dupre, bisbe d’Springfield (Massachussets, Estats Units)

01,11,2003- El monsenyor Thomas L. Dupre, bisbe d’Springfield (Massachussets, Estats Units) va visitar Medjugorje a finals d’octubre de 2003. El pare Mario Neozoic va parlar amb ell:

Pare Mario Knezovic: Senyor bisbe: Seria tan amable d’explicar-nos quelcom de vostè i de la seva diòcesi?

Monsenyor Thomas L. Dupre: Sóc de la ciutat d’Springfield, Massachussets (Estats Units). Allà és on vaig créixer i ara també en sóc el bisbe.

Què ens pot dir sobre la fe a la seva diòcesi i al seu país?

Monsenyor Thomas L. Dupre: Malauradament a les nostres ciutats, al nostre país i a d’altres parts del món veig que la fe ha minvat. És part del problema del món actual, de la cultura moderna, la qual – penso – està apartant la gent de Déu, apartant-la de la religió. Ho veiem per tots costats. És per això que necessitem una fe forta, per a renovar el nostre compromís envers Déu i la seva Església. Al final, Déu no ens forçarà a fer quelcom contra la nostra voluntat. Vivim en temps de risc ja que la nostra salvació eterna depèn de la nostra fidelitat a Déu. Si nosaltres, li donem l’esquena, estem posant en risc la nostra salvació eterna. Penso que necessitem transmetre aquest missatge als nostres germans i germanes contínuament de forma que no s’allunyin de Déu, cosa que suposaria una espècie d’autodestrucció, un suïcidi per a ells.

Quan es va assabentar per primer cop de Medjugorje?

Monsenyor Thomas L. Dupre: Ho vaig sentir de persones que hi havien anat en el transcurs dels anys. Aquesta és la primera vegada que visito Medjugorje. He vingut amb un amic, el pare Henry Dorsch, el qual ja hi ha estat cinc cops en els darrers quinze anys. Aquesta és la sisena vegada que hi va. Me n’ha parlat molt sovint i sempre me’n diu excel•lències; és un sacerdot molt compromès, molt bo i molt devot. Sens dubte és qui més m’ha influenciat a venir igual que moltes altres persones. Aquest any n’he tingut l’oportunitat i no he dubtat en apropar-m’hi. He vingut a veure-ho amb els meus ulls per a treure’n les meves pròpies conclusions.

Què és el que pensa de les aparicions de la Nostra Senyora al món?

Monsenyor Thomas L. Dupre: Sempre he estat molt proper a les aparicions de la Mare de Déu a Fàtima des que era un nen. Quan tenia 11 o 12 anys n’era un gran devot. Fins al dia d’avui crec fermament en aquella aparició. També en la de Lourdes. Quan tenia deu anys vaig veure la pel•lícula “La cançó de Bernadette”. S’hi narrava la història de Bernadette i Lourdes. Aquest tema fou molt important per a mi. Aquestes dues aparicions han estat una part essencial de la meva vida. Medjugorje és una mica diferent ja que encara no ha rebut l’aprovació total de l’Església, i com molts altres casos, n’espero la decisió final. Malgrat tot, hi ha una part dins meu que vol creure en aquestes aparicions. He vingut a veure-ho amb els meus propis ulls… Crec que aquí s’han produït increïbles fruits espirituals. La gent, aquí, és òbviament molt religiosa, molt devota, molt fervent, reben els sagraments i preguen moltíssim. Penso que només ens podem impressionar de tot el que veiem.

Creu personalment que la Mare de Déu s’està apareixent a Medjugorje?

Monsenyor Thomas L. Dupre: A hores d’ara no en puc emetre cap judici ja que no en tinc la informació suficient. Però crec que és un lloc on es reuneix gent de tot el món. Vénen a pregar i s’emporten molt bones experiències. Molts es converteixen, molts tornen a la pràctica de la religió, altres es converteixen a la fe catòlica. He sentit parlar de curacions, malgrat no tenir-ne evidència personal. Veig molts bons fruits, moltes coses bones i aquest és el treball de Déu, el treball de l’Esperit Sant. No en tinc cap dubte. No puc afirmar si les aparicions de la Mare de Déu són o no són veritables, tot i que en tinc la ment i el cor oberts. Estic receptiu a la decisió de l’Església. Estic esperant-ne la resposta!

Quines són les seves experiències personals a Medjugorje i com veu la gent que ve aquí?

Monsenyor Thomas L. Dupre: És una experiència de la fe Cristiana viscuda en la seva totalitat. La gent que ve aquí és creient i viu la seva fe. Es pot copsar. La porta dintre el cor i l’ànima. Nosaltres som part d’aquella mateixa família, en som germans i germanes. Això és obvi aquí: es coneix gent de tot el món. Molts són d’Europa, però també hi ha gent d’Amèrica, gent de races diverses, de tots els colors, i tots són germans i germanes, tots es comporten amb educació i tots tenen la mateixa fe. Compartim junts l’eucaristia, la nostra fe en Déu i en Jesucrist i el nostre amor per la Mare Santíssima. És una expressió de l’Església universal, de la fe que tots compartim junts. És meravellós.

Quan torni a la seva diòcesi, la gent li preguntarà sobre Medjugorje. Què els dirà?

Monsenyor Thomas L. Dupre: Els diré el que li he dit a vostè. Els explicaré que ha estat una experiència meravellosa, que és encomiable que la gent vingui i pregui per poder obrir les seves ments i els seus cors, per a veure si Déu els està cridant. Sens dubte, el guany espiritual que experimentaran serà extraordinari. Penso que en seran beneïts.

Molta gent ve a diferents santuaris amb el desig de rebre guariments físics, malgrat que la part espiritual és molt més important. Quina és la seva opinió?

Monsenyor Thomas L. Dupre: Quan véns a un lloc de peregrinació, Medjugorje, Lourdes o Fàtima, l’important és el bé que es fa a la nostra ànima, al nostre cor. Això és el que realment ens apropa a Déu i a la Mare de Déu, car ens aprofundeix la nostra fe. Això és l’important. Hi ha gent que ve per motius personals. Tenen les seves pròpies intencions, fins i tot algú rep algun tipus de benedicció i d’altres troben respostes a les seves pregàries. A voltes Déu no les respon de la forma com voldríem, però això forma part del tarannà d’un cristià que no és altra que aprendre a portar la creu. Cadascú té la seva pròpia creu. Potser la voluntat de Déu és que la portem, i hem d’acceptar-la. Tot plegat és voluntat divina. El que necessitem saber, però, és que quan venim a llocs així hem de saber lliurar-nos a Déu, hem d’acceptar la seva voluntat, sigui quina sigui. Com que moltes vegades les nostres peticions personals no es compleixen tal com voldríem, som beneïts quan aprofundim la nostra fe, la qual cosa fa que l’amor a Déu i a la Mare de Déu augmenti. Aleshores es quan trobarem resposta a les nostres pregàries ja que ens tornarem millors persones, millors cristians. Sens dubte, aquest és el veritable motiu de venir a Medjugorje.

Entrevista: Monsenyor Pearse Lacey, Bisbe Emèrit de Toronto (Canadà)

Monsenyor Pearse Lacey, bisbe emèrit de Toronto (Canadà) de 85 anys va estar-se a Medjugorje del 12 al 19 d’octubre de 2002. Creu en les aparicions de la Mare de Déu a Medjugorje, considera que és un missatge totalment sòlid i que, com a lloc de pregària, Medjugorje és una llum brillant a la nostra societat.

Monsenyor Pearse Lacey: Sóc el bisbe emèrit de Toronto, que és la província de parla anglesa més gran de Canadà. La diòcesi té un cardenal i tres bisbes, dels quals n’era un. He estat bisbe durant 23 anys i em vaig adonar que no podia transmetre allò que per mi mateix no aconseguia viure. El meu sentit de la responsabilitat i lideratge, junt amb el meu amor per Maria em va fer regalar un rosari a tots els més de 50.000 infants que he confirmat. A mesura que ha anat passant el temps, he arribat a l’edat, gairebé sense adonar-me’n, de 75 anys. Estic retirat des de ja fa 10 anys. Déu ha estat molt bo amb mi, perquè m’ha donat la salut suficient per a seguir proclamant-lo a Ell i a Maria. És així com he emprat el meu temps en aquests deu anys!

Lidija Paris: Monsenyor Lacey, ja havia estat vostè a Medjugorje?

Vaig venir a Medjugorje el 1987. Les coses eren molt més primitives del que són avui, però l’Esperit hi segueix i la presència de Nostra Senyora ho és tot. No hi ha un sol lloc (a Medjugorje), on no se senti la gràcia meravellosa de Déu tocant les vides de les persones. N’He conegut de tot tipus: addictes a les drogues i a l’alcohol, amb situacions tràgiques a les seves vides i és impressionant copsar com Déu s’hi reflecteix i s’hi manifesta d’una manera miraculosa. Un dels sacerdots em va dir que estava escoltant confessions i no podia marxar, feia intent d’anar-se’n però no podia, els relats punyents l’empenyien de nou a quedar-s’hi! N’hi ha prou amb copsar la magnitud de les confessions per a comprovar la presència de Déu aquí. Per a mi, això és Medjugorje.

A alguns els agrada distingir entre la dimensió pastoral de Medjugorje i la qüestió de les aparicions. Poden separar-se ambdós elements?

Quan vaig estar a Toronto, vuit bisbes canadencs van celebrar un dinar amb el Sant Pare i amb alguns monsenyors del Vaticà. Un d’ells va mencionar la paraula “Medjugorje”. Vaig dir, de seguida: “Creu vostè en Medjugorje?” Em va dir: “No!”. Va ser com si em llancessin un coet perquè ja m’he trobat amb aquest tipus de beneiteria! Vint milions de persones hi ha anat! Fins i tot un cec ho podria veure! Li vaig dir: “El Sant Pare seu allà baix. Pregunti-li-ho! Em va replicar: “És la seva opinió privada!” Crec que això és escandalós de moltes maneres… Com pot tenir Déu tanta paciència amb nosaltres, no ho entenc! Déu pot fer qualsevol cosa. Les aparicions de la Mare de Déu no són un problema per a mi. Es tracta fonamentalment d’una qüestió de fe. No podem imposar la fe i la devoció a les persones. El màxim que podem fer és donar-los el nostre exemple. Aquesta és la llibertat que Déu ens ha donat a tots. Ell vol que responguem per fe i per amor. El temps passarà, Déu els enterrarà a tots, incloent-m’hi a mi!

Què en pensa vostè del missatge bàsic de Medjugorje i la seva expressió pastoral? Sembla que aquí les pràctiques tradicionals es tornen novament populars i modernes.

El missatge bàsic de Medjugorje és absolutament sòlid. Som al 2002, però els homes i les dones encara estan formats de cos i ànima, tots portem la petjada del pecat original. Les nostres necessitats són les mateixes que en temps dels apòstols i de qualsevol altra generació. Bàsicament som fills de Déu i els nostres clams són com els de qualsevol generació. Per això el missatge ha de ser el mateix! Res no podem fer sense Déu. Això és el meravellós de Medjugorje. Això és un oasi de Déu, és la vida de l’Església com hauria de ser.

La tradició no és una grolleria, encara que els ho sembli a molta gent! La vida d’un sacerdot consisteix a portar les persones a Déu, persones que se n’havien allunyat perquè creien que la religió era irrellevant. Gràcies a Déu que Ell és Déu i ens proveeix de llocs com aquest. He estat a d’altres llocs, però Medjugorje és avui una llum brillant a la nostra societat.

Entrevista: Monsenyor Hnilica parla sobre Medjugorje.

Publiquem a continuació la traducció de l’entrevista realitzada l’octubre de 2004 per Marie Czernin, de la Revista Pur, al Bisbe Pavel Hnilica, amic del Sant Pare Joan Pau II que viu a Roma des del temps de la seva fugida d’Eslovàquia als anys 50.

Bisbe Hnilica, vostè va passar molt de temps al costat del Sant Pare i va poder compartir amb ell moments molt personals. Vau tenir ocasió de parlar-hi sobre els esdeveniments de Medjugorje?

Quan el 1984 vaig estar amb el Sant Pare a Castelgandolfo vam parlar mentre dinàvem sobre la consagració de Rússia al Cor Immaculat de Maria que va tenir lloc el 25 de març d’aquell mateix any de forma totalment inesperada a la Catedral de l’Assumpció en el Kremlin de Moscou, tal i com la Mare de Déu ho havia demanat a Fàtima. Va quedar molt commogut i em va dir: “La Mare de Déu t’ha guiat cap allà amb la seva mà”. Li vaig respondre: “No Sant Pare, m’hi ha portat en braços!”. Llavors em va preguntar què en pensava de Medjugorje i si hi havia estat. Vaig contestar-li: “No. El Vaticà no m’ho ha prohibit però m’ho ha desaconsellat”. Llavors amb una mirada tendra el Sant Pare em va dir: “Vés-hi d’incògnit, tal i com vas fer a Moscou. Qui t’ho pot prohibir?”. D’aquesta forma, el Sant Pare, sense donar-me un permís oficial, havia trobat una solució. Llavors, es va dirigir al seu estudi i va prendre un llibre sobre Medjugorje, escrit per René Laurentin. Va començar a llegir-me alguna pàgina i em va fer notar que els missatges de Medjugorje estan relacionats amb els de Fàtima: “Ho veus, Medjugorje és la continuació del missatge de Fàtima”. Li vaig fer cas i hi vaig anar tres o quatre cops d’incògnit però aleshores el bisbe de Mostar Duvno Pavao Zanic em va escriure una carta exhortant-me a no tornar-hi més, o en cas contrari escriuria al Sant Pare. Evidentment, algú li havia informat de les meves estades.

Va poder parlar més endavant alguna altra vegada amb el Sant Pare?

Sí, la segona vegada que vam parlar de Medjugorje – ho recordo bé – va ser l’1 d’agost de 1988. Una comissió mèdica de Milà que havia examinat els vidents va visitar el Sant Pare a Castelgandolfo. Un dels metges va comentar que el bisbe de la diòcesi de Mostar creava dificultats. Llavors el Sant Pare va dir: “És el bisbe de la regió i l’heu d’escoltar”, i després amb un posat seriós va afegir: “Però haurà de donar comptes a Déu d’haver administrat l’assumpte justament”. El Sant Pare va romandre un moment pensatiu i va dir: “Avui el món està perdent el sentit del sobrenatural, és a dir, el sentit de Déu. Però molts troben aquest significat a Medjugorje mitjançant la pregària, el dejuni i els sagraments”. Fou el testimoni més bonic i explícit sobre Medjugorje. Em va impactar perquè la comissió que havia examinat els vidents (en referència a la declaració de Zadar) va declarar aleshores: Non constat sobrenaturalitate. Contràriament, el Sant Pare havia comprès des de feia temps que a Medjugorje hi havia quelcom de sobrenatural. A partir de diferents relats sobre els esdeveniments de Medjugorje, el Sant Pare estava convençut que en aquell lloc, s’hi trobava Déu.

No pot ser que moltes de les coses que succeeixen a Medjugorje hagin estat inventades i que abans o després es veurà que el món ha caigut en un gran frau?

Fa alguns anys a Marienfried hi va haver una gran trobada de joves a la qual també hi vaig assistir com a convidat. Aleshores un periodista em va preguntar: “Senyor Bisbe, no pensa que tot el que succeeix a Medjugorje tingui com a origen el diable?”. Li vaig respondre: “Sóc jesuïta. Sant Ignasi ens va ensenyar que cal discernir els esperits i que cada esdeveniment pot tenir tres causes o raons: Humana, divina o diabòlica”. Al final va haver d’admetre que tot el que passa a Medjugorje no es pot explicar des del punt de vista humà, o sigui, que joves totalment normals puguin atreure vers aquell indret milers de persones cada any per a reconciliar-se amb Déu. Tant és així, que a Medjugorje se l’anomena el confessionari del món. Ni a Lourdes ni a Fàtima es verifica el fenomen de tantíssimes persones que es confessen. Què succeeix en un confessionari? El sacerdot allibera els pecadors del dimoni. Vaig respondre al periodista: “Certament, el dimoni ha aconseguit fer moltes coses, però n’hi ha una que segurament no pot fer. Pot el dimoni manar a les persones que es confessin per a alliberar-les d’ell mateix?” Llavors el periodista va començar a riure i va comprendre què volia dir. L’única raó que hi ha doncs, és Déu! Més tard vaig esmentar aquesta conversa amb el Sant Pare.

Podria resumir en un parell de frases el missatge de Medjugorje? En què el trobem diferent respecte els missatges de Lourdes o Fàtima?

En tots aquests llocs de peregrinació la Mare de Déu convida a la penitència, al penediment i a la pregària. En això, els missatges dels tres llocs s’assemblen molt. La diferència rau en què els missatges de Medjugorje duren des de fa ja 24 anys. Aquesta continuïtat intensa d’aparicions sobrenaturals no ha disminuït en aquests darrers anys. Tant és així que cada vegada més intel•lectuals es converteixen en aquest lloc.

Per a algunes persones els missatges de Medjugorje no són dignes de fe ja que després va esclatar la guerra. Per tant, no seria un lloc de pau sinó de conflictes.

Quan l’any 1991 (exactament 10 anys després del primer missatge: ”Pau, pau i només pau”) va esclatar la guerra a Bòsnia-Herzegovina, estava dinant amb el Sant Pare. Durant l’àpat em va preguntar: “Com s’expliquen les aparicions de Medjugorje si ara a Bòsnia hi ha guerra? La guerra fou veritablement quelcom terrible”. Li vaig contestar: “I malgrat tot està passant el mateix que va succeir a Fàtima. Si aleshores haguéssim consagrat Rússia al Cor Immaculat de Maria s’hagués pogut evitar la Segona Guerra Mundial i també la difusió del comunisme i l’ateisme”. Just després que Sa Santedat va fer aquesta consagració l’any 1984, Rússia va patir grans canvis a través dels quals va començar la caiguda del comunisme. També a Medjugorje, als seus inicis, la Mare de Déu va advertir que esclatarien guerres si no ens convertíem, però ningú va prendre seriosament aquests missatges. Això significa que si els bisbes de l’exIugoslàvia se’ls haguessin pres de debò, tot i que l’Església encara no pot concedir un reconeixement definitiu ja que les aparicions estan en curs, potser no s’hauria arribat a aquest punt”. El Sant Pare em va dir: “Llavors el Bisbe Hnilica està convençut que la meva consagració al Cor Immaculat de Maria hagi estat vàlida”. Li vaig respondre: “Certament fou vàlida, la qüestió és quants bisbes han acomplert aquesta consagració en comunió (en unió) amb el Sant Pare”.

Tornem novament al Sant Pare Joan Pau II i a la seva especial missió…

Sí. Fa alguns anys, quan el Sant Pare es trobava delicat de salut i començava a caminar amb un bastó, vam tornar a parlar de Rússia durant un dinar. Llavors es va recolzar al meu braç per anar a l’ascensor. Ja tremolava molt i va repetir cinc cops amb veu solemne les paraules de la Mare de Déu de Fàtima: “Finalment el meu Cor Immaculat triomfarà”. El Sant Pare sentia com a pròpia, tenir aquella gran missió per Rússia. Aleshores va subratllar que Medjugorje no és sinó la continuació de Fàtima i que n’hem de redescobrir el significat. La Mare de Déu ens vol educar en la pregària, la penitència i en una major fe. És comprensible que una mare es preocupi pels seus fills si corren perill, igual com ho faria la Mare de Déu a Medjugorje. Vaig explicar també al Sant Pare que el major moviment marià hi té avui dia el seu centre. Arreu hi ha grups de pregària que es reuneixen en l’esperit de Medjugorje. El Sant Pare m’ho va confirmar.

Alguns es meravellen que cap dels vidents de Medjugorje, un cop ja adults, no hagin entrat en cap convent o s’hagin fet sacerdots. Aquest fet, pot ser interpretat com un signe del nostre temps?

Sí, ho veig de forma positiva ja que podem comprovar que aquestes persones triades per la Mare de Déu són simples instruments de Déu. No són ells els que han iniciat tot això sinó que són col•laboradors d’un vast projecte diví. Sols no tindrien força. Avui és particularment necessari que la vida dels laics es renovi. Hi ha també, per exemple, famílies que viuen aquesta consagració a la Mare de Déu, no només com a monges o sacerdots. Déu ens deixa la llibertat. Avui més que mai hem de donar testimoni al món. Potser abans aquest testimoniatge s’entenia millor als convents, però avui també necessitem aquests signes enmig del món. Ara bé, és sobretot la família que ha de renovar-se, ja que es troba actualment immersa en una profunda crisi. No podem conèixer tots els plans de Déu però segurament, avui, més que mai, l’hem de santificar. Per què hi ha menys vocacions? Perquè hi ha menys famílies santes. També el matrimoni és una gran vocació.

Què pensen de Medjugorje els seus col•legues de l’episcopat?

Marija Pavlovic-Lunetti, una de les vidents que encara rep missatges de la Mare de Déu, un cop va plorar davant meu en saber que alguns bisbes posaven en dubte l’autenticitat dels missatges. El llavors bisbe de Mostar, Pavao Zanic, fins i tot havia arribat a definir-la com a mentidera. La meva resposta a aquest bisbe va ésser: “Vostè s’equivoca. Pensi només en com es comporten normalment els fills en una gran família. Si els és confiat un secret especial, l’endemà es barallen i expliquen el secret als altres. Si jo fos la Mare de Déu, hauria escollit a un noi, no a sis, ja que m’hauria semblat massa arriscat. Però aquests nois van ser torturats (mentalment) per la policia durant molts anys i malgrat tot no van revelar res”. Sens dubte, potser aquests missatges no són tan profunds i misteriosos com els de Fàtima, però aquí es tracta d’una transposició dels missatges de Fàtima, tal i com ho ha entès també el Sant Pare. No n’hi ha prou només amb grans missatges que després no poden ser divulgats. A través de Medjugorje es prioritzen els comunicats de la pregària i la penitència. Fa goig veure que la gent dejuni pa i aigua dos cops per setmana, es consagrin i venerin al Cor de la Mare de Déu.

Als anys 80 van venir a veure’m sis bisbes brasilers que havien sentit a dir que m’interessava per Medjugorje. Em van demanar si podia aconseguir que concelebressin una Santa Missa amb el Sant Pare. Després volien anar a Medjugorje. El Sant Pare va accedir a rebre’ls però el seu secretari, monsenyor Stalislaw Dziwicz va dir de seguida: “Us prego que no digueu que el Sant Pare us ha rebut en una Missa privada perquè aneu a Medjugorje, sinó que us hi ha convidat perquè veniu del llunyà Brasil”. Això significa que naturalment el Sant Pare mai ha reconegut explícitament i oficialment Medjugorje ja que no vol anticipar-se al bisbe de la diòcesi de Mostar. El mateix Sant Pare hi hauria anat amb molt de gust, però per això el seu bisbe hauria d’haver donat un senyal prou clar.

Fa dos anys el Sant Pare va anar a Zagreb (Croàcia), en ocasió de la beatificació del cardenal Stepinac, a una trobada amb uns 50 bisbes a la qual també hi vaig assistir. Quan saludava bisbes que ja coneixia un d’ells em va dir amb tota cordialitat: “Sóc el nou nunci Apostòlic de Zagreb, i vostè deu ser aleshores… El Llegat Apostòlic de Medjugorje!”. No ho va dir pas en un to de menyspreament sinó amistós. Malgrat que el cardenal Kuharic, de Zagreb, mai es va pronunciar públicament sobre Medjugorje, em va dir: “Allà hi succeeixen coses molt interessants”. El 1994, 10 anys després de la solemne consagració del món al Cor de Maria, el Sant Pare ens va convidar a resar especialment per Bòsnia, on encara hi havia guerra. Fou llavors quan vaig anar a Medjugorje i hi vaig trobar el bisbe de Mostar. En preguntar-me per què hi havia anat li vaig respondre: “El Sant Pare ens ha exhortat a resar per la pau a Iugoslàvia als santuaris marians. Per això hem vingut a un lloc de peregrinació que es troba proper a aquells esdeveniments”. El bisbe em va corregir dient-me que aquell no era un lloc de pelegrinatge sinó només un lloc d’oració. Llavors li vaig preguntar quina era la diferència i li vaig comentar també que l’ajut més important que arribava a Croàcia i a Bòsnia durant la guerra venia dels grups de pregària de Medjugorje. Malgrat això, el bisbe en va minimitzar els fets. El Bisbe d’ Split, en canvi, va tenir sempre una actitud molt positiva respecte Medjugorje i és interessant constatar com la seva ciutat fou preservada de la guerra.

En aquell temps el Sant Pare em va preguntar si era cert que a Medjugorje i a Split no va passar res durant la guerra. Vaig respondre-li afirmativament.

Ha canviat la posició oficial de l’Església respecte a Medjugorje en els darrers anys?

Només en els darrers 10 anys milions de persones han pelegrinat a Medjugorje. Si l’Església cregués veritablement que en aquest indret es divulga quelcom contrari a la fe o a la moral, aleshores se n’hauria vist obligada a prendre mesures contràries. Hauria fet qualsevol cosa per a protegir a les persones d’aquest fenomen. El fet que calli és un bon signe, un reconeixement de Medjugorje. N’hi ha prou amb fullejar el registre parroquial per adonar-se de quants sacerdots hi celebren cada any la Santa Missa. No vindrien si haguessin descobert quelcom que posés en dubte la veracitat dels missatges. Pels fruits sabrem si realment aquí hi creix un arbre bo o un de dolent.

Quina ha estat la seva experiència personal a Medjugorje?

Vaig tenir la sort de poder-me trobar amb els vidents i així poder-me’n fer una idea clara. Em vaig guanyar la seva confiança i vaig tenir la sensació de ser introduït personalment als misteris de Medjugorje, de la mateixa manera com m’havia succeït abans amb Fàtima i Lourdes, quan vaig trobar-me amb sor Lucía i el Bisbe de Fàtima. Vaig ser feliç i em vaig sentir també privilegiat de poder participar de forma tan propera dels esdeveniments de Medjugorje. Encara ara, quan a vegades parlo amb la Vicka Ivankovic-Mijatovic o amb la Marija Pavlovic-Lunetti m’hi sento proper i responsable, car formo part d’una gran família.

Entrevista: Mons. Joseph Vianney Fernando, President de la Conferència Episcopal de Sri Lanka, Medjugorje 2006.

Gràcies per ser aquí i per acceptar aquesta entrevista. Seria vostè tan amable de presentar-se a vostè mateix, a la seva diòcesi i al seu país?

Vinc d’un país situat a l’extrem sud de l’Índia. És una gran illa però com a país és petit, té una població de 20 milions de persones. La majoria – al voltant del 74% – són budistes, 7% són cristians, 7% són musulmans i la resta – aproximadament el 14% – són hindús. Totes les grans religions estan representades al nostre país. Les dues llengües majoritàries són “singalès” i el “tàmil”. Malgrat tot, l’Església té 11 diòcesis i 13 bisbes.

El Cristianisme va arribar al segle cinquè. Quan Sri Lanka es va convertir en colònia portuguesa el 1505, els portuguesos van establir l’Església oficial. Cent cinquanta anys més tard, va passar a ser colònia holandesa. Són presbiterians perquè van proscriure el catolicisme, ja que identificaven catolicisme amb portuguesos. En aquell temps van rebatejar tots els catòlics de Sri Lanka i això en va suposar una prova crucial. Malgrat els 150 anys de persecució van preservar la seva fe amb valentia. Quan els holandesos es van debilitar, l’Imperi Britànic ho va aprofitar per a conquerir Sri Lanka el 1806. Eren anglicans, però no van ser durs amb els Catòlics ja que els van concedir llibertat religiosa. Així fou com l’Església Catòlica va començar a obrir escoles per tot el país. Gràcies a aquestes institucions educatives l’Església va guanyar molta influència. El 1948, després de la independència, hi va haver un ressorgiment del budisme, la qual cosa va culminar amb la nacionalització de totes les nostres escoles el 1960. La gent va protestar però en fer ús de la violència, van haver de cedir sense lluitar. Tota la nostra tasca de servei a la nació en el sector de l’educació i de la formació va ser destruïda. Deu anys més tard, va tenir lloc la primera insurrecció al sud per nous valors com el marxisme, etc… Aleshores, el 1975, va esclatar una violenta revolució.

Hem tingut una guerra molt llarga al país, seguit d’un alto al foc de 3 anys fins ara. Hi ha, però, moltes possibilitats que la guerra esclati de nou, una guerra de guerrilles contra el govern per una minoria de rebels.

Des de la independència d’Anglaterra, hi ha un sentiment persistent de discriminació contra la minoria tàmil. És un tema que afecta directament a la justícia. Els ciutadans de parla tàmil suposen un 12% de la població i la meitat d’ells viuen al sud barrejats amb la gent que parla singalès. A la meva diòcesi tinc 85000 catòlics, el 50% o més parlen tàmil. Jo parlo les dues llengües i tots els meus sacerdots són bilingües. Sri Lanka és un país preciós. Hi ha molt bon clima al sud, però el nord és més aviat sec. No hi ha indústria. També hi ha àrees de certa discriminació. Aquesta és la situació actual de Sri Lanka.

Què fa l’Església en aquesta situació?

L’Església està en una situació molt especial en relació amb les tensions ètniques. Només l’Església – els cristians – atrauen persones d’ambdós grups. Els budistes són tots de parla singalesa i els hindús són tots tàmils. Els musulmans són majoritàriament de parla tàmil. Hi ha 3 bisbes de parla tàmil i 8 de parla singalesa, i tots convivim amb harmonia sense cap problema.

El 1993 la Conferència Episcopal de Sri Lanka va escriure una carta pastoral sobre la situació d’aquell moment: una nació en crisi. Vam analitzar tota la situació ressaltant les percepcions d’ambdues parts. Malgrat tot, per a resoldre la situació, cal cercar més enllà de les percepcions per a descobrir la realitat de la situació. Nosaltres – tots els bisbes junts – hem pres la posició d’una solució dins del marc d’un país sobirà, però amb la màxima devolució a la perifèria i a les províncies. Aquests conflictes són recents. La història del país arriba fins a 2500 anys abans de Crist. Ambdós grups, tàmils i singalesos van arribar-hi fa milers d’anys procedents de l’ Índia. Ambdues comunitats tenen molt arrelades les seves tradicions, cultures i religions.

Què l’ha portat a Medjugorje?

Vaig tenir desitjos de venir a Medjugorje des que van començar les aparicions. El 1983, dos anys més tard que comencessin, em van nomenar bisbe. He escoltat testimonis consistents de persones que han visitat Medjugorje que en diuen meravelles de les extraordinàries experiències espirituals que hi han viscut. “Ha d’anar-hi, ho ha de veure!”, em deien. Si hagués cedit, en lloc de ser el bisbe de Kandy, hagués acabat essent el bisbe forani de Kandy! Un amic meu, un sacerdot de Palestina, em va dir a prop de Roma: “La propera vegada que vinguis a Europa has de visitar Medjugorje. La Mare de Déu vol que vinguis…” Això em va commoure molt. Tenia només sis dies disponibles. Em va dir que en necessitava com a mínim tres. Ell ho va preparar tot.

Què ha estat fent a Medjugorje?

Vam anar a la Muntanya de les Aparicions per a resar-hi el Sant Rosari, i també vam estar pregant vora dues hores més en diferents indrets. Vaig poder concelebrar la Santa Missa i vaig ser present a l’adoració. Crec que és un lloc diví, ja que sinó no pots copsar d’entrada l’atmosfera espiritual que els teus sentits experimenten. Dic això com un humil pelegrí, no com a bisbe.

No hi ha contradicció entre els dos! Ha estat vostè confessant?

Una de les coses que em van dir és que podria confessar. Quina meravella! Aquesta és una de les obres de la Nostra Senyora. El secularisme s’estén molt de pressa. Els valors estan canviant. La Mare de Déu sempre ve a donar el missatge de la conversió… del sacrifici. Crec que era molt necessari. Aquí a Medjugorje, la Nostra Senyora diu que és la Reina de la Pau i de la Reconciliació. Només cal donar un cop d’ull al que està succeint al món: Israel, Palestina, el Líban, Índia, Kashmir, Sri Lanka, East Timor… Déu ha d’estar profundament preocupat per aquesta situació. A la Creu, Jesús ens dóna Maria com a Mare Nostra…

Jesús diu:”La meva pau us deixo, la meva pau us dono… no com el món la dóna…” Quina és la diferència?

Jesús ens va dir clarament que la pau no pot venir per la violència sinó pel compartir i per l’amor fratern. Ens promet la pau al nivell més profund. Hi ha una bonica cançó anglesa que diu: “Deixa que hi hagi pau a la terra i deixa que comenci amb mi”.