Entrevista a Emma Grau: “Pinto per donar glòria a Déu”

EMMA GRAU, PINTORA.

Va néixer a Barcelona l’any 1963. Trajectòries: quan tenia onze anys va dir als seus pares que volia ser artista. Va començar a exposar el 1987 fins a l’actualitat. Com que una imatge val més que mil paraules us recomanem que visiteu l’obra a la pàgina web www.emmagrau.com Estat civil : casada amb tres fills.

PINTO PER DONAR GLÒRIA A DÉU

El periodista José Antonio Méndez ha escrit que és una pintora per necessitat, però no una necessitat per sobreviure, sinó per comunicar-se amb el món. És per això que una part dels beneficis que obté amb la col·lecció maternitats, tot un èxit, es destina als nens pobres de Bombai. “Aquestes obres havien de donar vida a d’altres”, va dir l’Emma.

- La col·lecció Maternitats… 

- Va sorgir arran de la mort de la meva mare: li volia donar les gràcies per l’amor que m’havia donat. Una part important de l’obra s’havia basat en les relacions humanes. Amb Maternitats va arribar el moment de descobrir la relació amb Déu.

- I com va anar això?

- Mitjançant l’amor maternal he tingut l’experiència de l’amor diví; això és el que intento expressar en la meva obra.

- I el públic ho capta?

- Maternitats ha agradat molt. La gent, sorpresa en un primer moment, experimentava sentiments íntims, a vegades oblidats. Fou molt gratificant rebre aquests testimonis.

- Tot i l’èxit, va trigar un temps a exposar.

- La temàtica de les obres incomoda a la majoria dels galeristes i al mercat de l’art en general.

- Se sent perseguida?

- Per sort, no. Però, tristament, el món està tancat a Déu i a l’Església. I el de l’art és un reflex d’aquesta societat. 

- Potser si no vinculés fe i art…

- Això és el que vaig fer durant anys. Però ara parlo de la meva fe a través de les meves obres. Però, tot i que no hagués fet una temàtica estrictament religiosa, cada pinzellada estaria estretament lligada a les meves creences.

- Això és possible?

- De la mateixa manera que la natura parla de Déu, hi ha expressions artístiques que, sense parlar d’Ell explícitament, ens transmeten la seva bondat, la seva bellesa, la seva compassió, la seva infinitud…

- Els pinzells al servei de Déu?

- I de la Mare. Absolutament. I encara més: la meva vida al Seu servei i al de Maria. Per això demano que els fruits del meu treball serveixin per donar glòria a Déu, no perquè se’m reconegui.

- Prega quan pinta?

- Per a mi, el treball és una forma de pregària.

- I només quan pinta?

- No. Em llevo molt d’hora al matí, quan tots dormen. 

- Insomni?

- No. Necessito una hora de pregària en recolliment i silenci. És quan medito la Passió de Crist. Sento una comunió plena amb el Senyor i la Mare de Déu mentre em brollen llàgrimes de goig del meu cor.

- La família es desperta, esmorzen… Després?

- Vaig a missa a primera hora. M’agrada anar-hi una estona abans a fi de preparar-me per rebre el Senyor. La resta del matí el dedico a pintar.

- I a la tarda-vespre?

- Intento compaginar la vida de casa amb alguna lectura espiritual i pregària en família.

- Lectura espiritual.

- Santa Brígida, santa Catalina d’Emmeric, santa Faustina Kowalska…

- Pregària en família.

- Ens uneix de manera especial. Que bonic compartir la fe i l’amor a Déu!

- A casa, sempre ha pregat així?

- El meu marit, els meus fills i jo vàrem fer una peregrinació a Medjugorje, d’on vàrem tornar renovats. Des d’aleshores resem junts el rosari, i en les converses parlem de Déu i de la Mare de Déu de forma espontània.

- Algun altre canvi?

- La mort de la meva mare fa uns sis anys. Vaig sentir una gran set de la veritat, la qual cosa em va empènyer a començar un llarg camí de recerca, no sempre pels viaranys més encertats.

- Anava perduda?

- Vaig créixer en un ambient cristià: em varen batejar, vaig fer la Primera Comunió, anava a missa els diumenges amb la meva família… fins que vaig ser adolescent. Aleshores em vaig apartar de l’Església. Durant un llarg període vaig sentir-hi una gran desconfiança, fins i tot rebuig.

- Va deixar de creure?

- Mai. Me’n vaig allunyar fins que el vaig oblidar. Que n’era d’ignorant! Quina pena que em fa ara!

- Per què?

- Vaig passar uns períodes molt difícils. Em sentia molt perduda! Ni tan sols em vaig atrevir a demanar-li ajuda.

- Tot això ho va canviar la mort de la seva mare.

- A poc a poc va arribar la Gràcia. El meu cor assedegat palpitava més fort i vaig sentir renéixer una nova vida espiritual.

- I ara com se sent?

- Tan afortunada, plena, il·luminada i amb tanta pau, que crec que la fe és el més gran tresor.

- En dóna gràcies?

- Sí, a Déu per aquesta vida que ens ha donat. Per això demano que el seu amor arribi a tots els cors del món.

Entrevista de Gonzalo Altozano a la revista Alba