Un mal dia de treball en el calorós juliol de Madrid, dos amics queden per dinar. Entre les seves idees i projectes, un somiat però impossible viatge a Medjugorje es cola a la conversa amb insistència, enmig de les queixes per la mala manera en què fan les coses els seus respectius caps i de com de bé les farien ells si fossin els qui manessin.
Entre les postres i la tornada a la feina, una visita ràpida a la llibreria d’El Corte Inglés acaba amb la compra, per part d’un d’ells, d’un mapa de carreteres d’Europa, un a l’atzar entre les desenes de mapes diferents que hi ha en aquests grans magatzems, que per haver-hi, fins i tot hi ha mapes de la cara oculta de la Lluna.
A l’hora de pagar, el seu amic fa un cop d’ull a la portada del mapa triat i en aquest mateix instant s’adona que l’impossible viatge a Medjugorje es realitzarà en poc temps. D’entre totes les regions d’Europa que podrien haver triat els dissenyadors de la portada de la Guia Michelin 2006, des de Dublín a Reyjkiavik passant per Fuenlabrada o Daimiel, al bell mig d’aquesta portada hi treu el cap, com somrient, el nom de la somiada població de Bòsnia i Hercegovina: Medjugorje. Just dos dies després ja hi havia disponible una furgoneta per anar-hi, conductors de sobres per conduir-la i pensió amb habitació individual per a cinc en l’època de més afluència al poblet d’Hercegovina. El viatge impossible es va concretar com sense voler. De sobte tots els elements van encaixar a la perfecció. Casualitat? Jo ho prefereixo anomenar Deusidència: la presència de Déu en la vida dels mortals a través de petits signes, gestos de complicitat que fa el Pare als seus fills.
Una amiga té un de les pitjors matins de la seva vida. El seu món s’ensorra per moments en una cascada imparable de males notícies en els darrers dies i decideix fer un canvi d’aires fent un llarg viatge. Ja no li queden pregàries per recitar i només es pot permetre alçar la mirada al cel i veure com un avió escriu amb la seva estela una frase que li arriba. L’única que en aquell moment li pot arribar: God loves you (Déu t’estima). Casualitat? Bé, per al qui li sol passar això cada dijous al matí, que ho pensi així si vol; però al meu entendre, d’això se’n diu Deusidència.
Una altra. Una nonagenària monja de clausura que jeu en un llit pel seu estat de salut, desitja en el silenci del seu cor celebrar aquest dia del seu aniversari menjant uns llagostins, però no ho diu a ningú, lògicament, ateses les circumstàncies del règim de vida monacal de la seva comunitat. Sona el timbre del torn i apareix una bossa amb un quilo de llagostins frescos que ha deixat precisament aquest mateix matí un visitant anònim. Casualitat? Jo crec més aviat en les Deusidències, en aquest cas, no només culinàries, sinó d’amor de Déu envers la seva filla en el dia del seu aniversari.
I ara escric no l’última, sinó la propera. He de visitar Valladolid els propers dijous i divendres. En menys de 24 hores he de donar dues conferències de temes diferents en dos llocs diferents. Al mateix temps saludaré uns amics per una banda, i per l’altra visitaré el Santuari Nacional de la Gran Promesa, per recomanació especial d’una amiga de Sevilla, posant entremig la Santa Missa de divendres i, si s’escau, el partit d’Espanya de dijous. Sense haver estat mai a Valladolid, busco hotel, busco església i horaris de Missa, busco el Santuari de la Gran Promesa i busco les seus d’ambdues conferències. Però, sorpresa, tot quadra en un marge menor a un quilòmetre de distància amb les hores de cada acte, visita i celebració en un programa jo diria que dissenyat per, havent-ho fet tot, ser a les 18h de divendres a Madrid jugant un partit de pàdel. Un pla impossible surt del barret de copa sense moure’m del meu lloc. Casualitat?
Les Deusidències són això, petits o grans gestos de complicitat que fa Déu, que t’indiquen la seva presència en la teva vida. El clic d’aquest assumpte és que només són perceptibles per a les orelles que tracten de viure en clau de Déu. Com es viu en clau de Déu? Tenint-lo present, tenint-lo en compte, i per això, no hi ha altre mitjà ni forma que la pregària, la Paraula i els Sagraments. Són els auriculars, la bateria i el programari que fa possible escoltar la música que Déu emet en el teu “iPod” interior: el teu esperit.
Sincerament, jo crec que és més apassionant encara que una al·lucinant casualitat o coincidència. Tot això em fa pensar que no existeix la coincidència i sí la Providència. El que passa no és un accident, sinó senzillament que quan fiques Déu en els teus plans, no és que Ell et doni suport -que és el que normalment volem-. Més aviat el que comença a succeir és que Ell et treu dels teus plans i et fica en els seus. A partir de llavors surt tot millor. Més ben dit, surt tot bé. Per dir-ho d’alguna manera, no és com si una presència t’acompanyés i et guiés de la mà en aquesta aventura de la vida el destí del qual és el cel. Elimina el “com si” d’aquesta afirmació i el que et queda és que, efectivament, una Presència et porta de la mà i t’acompanya. Quan et deixes ficar en els plans de Déu -com diria Mickey, dels Goonies-: “El far, l’illa i el restaurant … Tot encaixa a la perfecció!”.
Jesús Garcia. Autor del llibre “Medjugorje” (Ed. Libros Libres)
